Per què no votaré una llista única?

Aquestes darreres setmanes el nostre país, o més ben dit, una part del país es debat sobre si vol que una part dels independentistes es presentin en una llista anomenada unitària, que no única, i per tant no unitària, o si vol que cada partit es presenti a unes hipotètiques eleccions defensant alhora el seu independentisme i el seu programa social, econòmic, cultural, etc. Aquest és un debat que ha suggerit el president de la Generalitat de Catalunya en presentar un xantatge en tota regla; o hi ha aquesta llista que ell proposa o no hi ha eleccions. Amb aquest plantejament alguns independentistes, més enllà d’avaluar la conveniència d’una fórmula o altra, avalen la llista única perquè saben que si no hi és no hi ha eleccions. Aquest és, per mi, el xantatge inacceptable plantejat per Artur Mas. I aquest xantatge enverina tot el debat.

Deixant de banda el xantatge, si més no intentant-ho, què suma més o què resta més entres els partidaris de la independència? La resposta és clara, no ho sap ningú. Totes les respostes que s’intenten donar, inclosa aquesta, no són més que especulacions. Ningú no ho sap, però és lícit defensar una alternativa o una altra.

Hipotètics votants per la independència de Catalunya n’hi ha entre molts dels electors de gairebé tots els partits. La llista única els atraurà? Jo crec que no. Els transvassaments de vots entre partits s’acostumen a donar entre partits que poc o molt es toquen, ja sigui en el pla nacional o bé en el pla social. Alguns es donen, també, entre els més distants, però encara que sorprenents, són més rars. Té la llista única la força d’atracció que alguns li suposen com per atraure la majoria de vots independentistes al nostre país? Jo ho dubto.

Hi ha entre ERC i CiU un tradicional rebuig mutu. Votants d’ERC mai votaran CiU i viceversa. ERC estratègicament sembla que ha aconseguit convertir-se en el partit majoritari de les esquerres del país, desbancant al PSC en aquest rol. Aquest és, però un procés que encara està en construcció. Alhora, i com a conseqüència d’això, ERC s’ha convertit en el partit que a hores d’ara pot disputar el govern a CiU. Des d’aquest punt de vista, no veig com la llista única suma. De referents històrics de llistes d’aquest tipus en altres països en tenim amb resultats diversos. A voltes han sumat i a voltes han restat. Hi ha una part de l’electorat dels dos partits que sí que s’han anat transvassant, però en la seva majoria no és així. Si ens fixem en els comentaris que apareixen a la premsa, mitjans de comunicació, xarxes socials, facebook, twitter, etc. els comentaris que s’adrecen entre ells estan carregats de verí. El convergent és molt convergent i diu pestes de les reticències d’ERC a entrar en el joc de Mas i el republicà, encara que en formes més suaus, rebutja aquesta aliança preelectoral.

En canvi, si parlem d’un escenari postelectoral, les coses es veuen diferent. La possibilitat d’una entesa postelectoral podria ser més acceptada. Tenim exemples com la gran coalició a Alemanya, que sorgida dels resultats electorals no ha suposat grans problemes passades les eleccions, en canvi no es va veure necessari abans de les eleccions.

En el moment actual, a part d’això, el full de ruta que ens proposen aquests dos partits són diferents. La meta és la mateixa, però la forma d’arribar-hi és diferent. El paper que cadascun d’ells atorga a la pròxima legislatura és diferent. Els pactes postelectorals són més realistes i possibles que els preelectorals.

El paper que l’anomenada societat civil ha tingut fins ara ha estat cabdal en el procés que vivim. Però des del meu punt de vista el seu paper comença a derrapar en aquests moments. Ara, quan parlen que cal que Junqueras i Mas s’entenguin, no estan dient que trobin un punt d’acord que vagi a favor del procés. Ara el que diuen, uns més clarament que els altres, és que Junqueras s’afegeixi al pla de Mas. Tenen tot el dret a dir el què pensin, però el seu posicionament ha deixat de ser tot el transversal que ha estat fins ara. Unes organitzacions com les seves no haurien de posicionar-se tan clarament a favor d’una estratègia o altra, sinó que haurien d’afavorir consensos en els quals tots guanyem i ningú perdi.

Per últim, quan parlem del país, acostumem a parlar del tros de país que coneixem, del nostre entorn més immediat, obviant la realitat social plural del nostre país. Si fixem la mirada del país en les comarques no metropolitanes tindrem una visió, però si fixem la mirada del país en les àrees metropolitanes tindrem una altra visió. I el país sencer és la conjunció de les dues mirades. Si només ens fixem en una de les visions tindrem una realitat esbiaixada i irreal. Per fer un projecte de futur guanyador ens cal fixar la mirada en el país sencer. I resulta que les àrees metropolitanes són les que contenen la majoria de la nostra població. És en aquestes àrees on el procés independentista és més feble i on se la juga. I com sumem aquesta àrea tan important del país? Aquesta és una pregunta clau, des del meu punt de vista.

Si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions al Parlament Europeu, podem trobar algunes pistes. ERC ha aconseguit penetrar en aquesta àrea amb uns molt bons resultats, millors que els de CiU i suplantant en molts casos al PSC. Crec que una llista única no serà capaç d’arrossegar aquest segment de la població com sí que pot intentar-ho fer una llista separada de CiU, la d’ERC, que pot consolidar la seva implantació en aquest territori. És possible que aquesta realitat no sigui aliena a l’estratègia de CiU per tal d’evitar que aquesta tendència es consolidi.

Algú dirà que tinc una visió partidista. El que puc dir és que intento no tenir-la. No milito en cap partit. No tinc cap càrrec en cap administració, ni la tindré. Sempre, però he estat molt clar. La revolta nacional de la qual participo no té cap sentit per a mi si no va acompassada amb la revolta social. No una abans que l’altra, no una després de l’altra. Alguns volen contraposar els ideals respecte de les ideologies. No ho entenc. Per mi les ideologies són la via que ens condueixen a fer realitat els nostres ideals. I qui em digui que és capaç de renunciar a les ideologies pròpies no em mereix credibilitat.

Per tot plegat, crec que la suma dels independentistes serà més gran si l’oferta independentista va acompanyada de pluralisme ideològic, d’oferta electoral que vagi des del centre-dreta fins a l’esquerra nítida, passant pel centre-esquerra. El plebiscit que pretenem mitjançant unes eleccions l’obtindrem igualment, o més, amb llistes separades en les quals cadascú deixi ben clara la seva aposta independentista. Des de la CUP, fins a CiU, passant per ERC. Negar això és tan partidista, o tan poc, com els que acusen a ERC de pensar més en el partit que no pas en el país. Com deia algu, pretendre que la llista única sumaria més independentistes és com pensar que la unió de la Colla Joves i la Colla Vella de Valls ens portaria a fer més grans castells, i això els vallencs sabem que no seria així perquè potser serien més els castellers que ens quedaríem a casa que no pas els que confluirien en aquesta hipotètica colla única.

 

 

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Personal i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.