fotografia: Marta Arjona (Santa Úrsula 2014)
Ara que s’acaba la temporada, les colles, els cronistes castellers i tota l’afecció castellera fan un repàs exhaustiu de la fabulosa temporada castellera que en conjunt han protagonitzat les colles castelleres arreu de la nostra geografia. Sens dubte, el 2014 ha estat un any excepcional. Una conclusió ràpida és que el món casteller ha posat aquest 2014 el nivell molt alt, tant quantitativament, com qualitativa.
Però jo no vull fer un balanç casteller relatiu als èxits castellers, sinó un altre tipus de balanç que crec que tota colla hauria de fer a final de temporada. No faré un balanç com a tal, sinó indicant els paràmetres que, en la meva opinió, haurien d’emmarcar aquest tipus de balanç.
Alguns us deveu preguntar: I què coi ens proposa ara aquest?
Doncs tot seguit ho detallo.
En primer lloc, encara que l’exposat podria valdre per a qualsevol colla, tinc la mirada fixada en la meva colla, la Colla Joves Xiquets de Valls. És la colla que personalment m’interessa.
Cal abans que res, situar el marc. Un marc que fa d’una colla castellera un tipus d’entitat única i excepcional, per diverses raons. Algunes ja han estat assenyalades.
La convivència.
I. L’espai
L’espai de convivència de la colla és divers. En primer lloc tenim el local. Avui dia totes les colles o la gran majoria tenen a la seva disposició un local social, ja sigui de la seva propietat, municipal o bé compartit amb altres entitats. El local és el lloc on la colla prepara la seva activitat principal, els castells. Hi assaja, hi juga, hi pren un refresc, s’hi reuneix, es gestiona l’entitat, es dóna forma als somnis, etc. El local o seu social és, doncs, un espai important en la vida d’una colla. Convé, per tant, que aquest tingui unes instal·lacions adequades al seu ús. Aquest és el seu espai vital en l’àmbit privat.
Un altre espai de convivència és la plaça. Les places públiques del nostre país són l’espai propi de les colles per a fer-hi els seus castells. Els acostumem a fer en el marc de les festes majors o fires dels pobles i ciutats que ens conviden. És en aquest àmbit, doncs, on la colla ofereix la seva imatge pública. Més enllà dels castells que hi oferim, és a la plaça on ens exposem davant la ciutadania, on hi exposem els nostres valors, la nostra educació, el nostre civisme, etc. A la plaça no tan sols convivim nosaltres sinó que ho fem en relació al públic en general.
És evident que a la plaça hi traslladem la nostra identitat. Una identitat que es comença a forjar en el nostre àmbit privat, el del local o seu social. El que allà hi fem, com ens relacionem i com actuem, col·lectivament i individual, té una translació evident a l’espai públic.
II. Qui conviu?
S’ha ressaltat moltes vegades que una de les riqueses de les colles castelleres és el fet que en el seu si hi conviuen una gran diversitat de persones. Diversitat que trobem en diferents segments.
Diversitat generacional. A la colla hi convivim des dels infants més menuts, alguns encara en cotxet, fins a les persones més grans ja jubilades i en la darrera etapa de la vida. Entremig una gran varietat d’edats s’hi relacionen.
No hi trobem, només, aquesta diversitat. Tenim, també una diversitat social. En els àmbits espacials de la colla hi ha rics i pobres, gent d’esquerres i gent de dretes, gent més conservadora i gent més progressista, gent creient i gent atea, gent de nacionalitats i races diverses, etc.
En definitiva, doncs, en els espais propis de la colla hi trobem una diversitat humana extraordinària. Podem concloure que som dipositaris d’aquesta diversitat. Vaja, som dipositaris d’un tresor humà unit per l’afany d’enlairar castells.
III. Els valors
Aquesta gran diversitat que és un tresor incalculable està cohesionada al voltant de l’art de fer castells. Només això? Jo penso que no. Essent els castells la nostra activitat principal, hi ha altres elements cohesionadors que no hauríem d’oblidar o menysprear. Penso que aquests altres elements cohesionadors passen pels valors col·lectius i individuals que identifiquen la nostra colla.
Valors que cal manifestar i practicar en l’àmbit privat on es gesta la nostra identitat (el local o seu social) i que s’expressen en l’àmbit públic quan acudim col·lectivament a les places del nostre país representant la nostra colla.
És en l’àmbit públic on la colla mostra aquesta identitat pròpia i on ens exposem al judici públic dels nostres actes. Però és en l’àmbit privat on elaborem aquesta identitat.
Ens preguntem suficientment sobre el fet si treballem tot el que cal aquest aspecte? Jo penso que no.
En primer lloc, i com ja he escrit alguna altra vegada, crec que com a colla tenim una responsabilitat que se’ns exigeix i que hem de saber respondre. Com he dit, a la colla hi tenim molta canalla, peça fonamental dels castells. Canalla que puja i canalla que sense pujar conviu entre nosaltres al llarg de moltes hores a l’any. Tenim prou en compte la nostra funció educadora envers ells? Penso que en general no en som conscients. La família n’és la seva principal responsable, és cert. L’escola també. Però nosaltres en som igual de responsables. Si més no, aquesta és la meva convicció. Passen moltes hores entre nosaltres i imiten els nostres comportaments, les nostres conductes. Aquesta responsabilitat no la podem eludir. Ni en la seva cura i seguretat, ni en la transmissió de valors com responsabilitat en els equipaments que posem a la seva disposició, la roba que els donem, el respecte envers els altres, respecte a la diversitat, respecte envers els grans, comportament públic, etc. Aquesta, des del meu punt de vista és una tasca que la colla no pot espolsar-se de damunt.
Els grans també tenim una responsabilitat general. El nostre comportament s’encomana als petits. Si és positiu el seu també ho serà. Si és negatiu, el seu també ho serà. Si respectem les places on anem, ells també ho faran.
Tenim una responsabilitat afegida. Em refereixo a la gestió de les emocions. Com assimilem els èxits i els fracassos? Aquest és un aspecte importantíssim de les nostres colles. A vegades triomfem, a vegades fracassem. Com gestionem una cosa i l’altra, marca com els més petits gestionen les seves emocions. Tenim múltiples exemples del que no hem de fer davant l’èxit o el fracàs. Més sovint davant l’èxit i molt sovint entre els nostres adolescents. Com fem les nostres celebracions, quines piulades escrivim, quins àudios gravem, quins eslògans cridem, com respectem l’adversari, com gestionem les persones com a recursos humans per a la colla, etc.
Tot això també hauria de formar part de l’avaluació final que fem d’una temporada.
IV. Conclusió
Les colles castelleres, com ja hem assenyalat, tenen unes característiques que les fan úniques. Molts dels seus components hi han crescut des de ben petits i s’hi han fet grans. La relació és continuada i per molts anys i la convivència amb gent diversa és única. Tot plegat conforma un tresor que hem de preservar i actualitzar contínuament, fidels al nostre passat. No el malbaratem.