Aquest és el crit que la meva filla Xènia fa al minut 3:35 en el vídeo que acompanya aquestes ratlles a les manilles del Dos de Nou intentat per la Colla Joves en la diada del Firagost d’aquest any. Feia anys que la Joves no portava a plaça aquest castell. Després d’assajos intensos, carregats d’il·lusió el volíem completar per la Firagost. El crit de la meva filla és l’expressió d’aquesta il·lusió. Una il·lusió no pas mancada de respecte per l’envergadura i la complexitat d’aquest castell. Una obra d’enginyeria que necessita que cada peça faci la seva funció sobre una base immensa de gent que aguanta a baix esforçadament, però també il·lusionada i que té una exigència rítmica important a l’hora de bastir-lo.
La il·lusió i l’esforç no s’ha vist compensat. El castell, des del meu punt de vista, no mostrava gaires punts de feblesa. Però canvis de darrera hora forçats per alguna absència en el pom de dalt, ha introduït una certa desconfiança en la part més delicada del castell, el pom de dalt sencer. Una enxaneta que diu que no a darrera hora, una aixecadora que no hi era, han deixat la colla amb el dubte de què hagués passat si el castell hagués tirat amunt. Especular sobre això no paga la pena, cadascú es quedarà amb la seva opinió i les seves impressions.
La decepció normal que la colla sencera sent en aquests moments és ben normal. Ara el què cal, és positivar aquesta decepció. Hem treballat amb intensitat, teníem motius per estar il·lusionats. Ara és quan cal demostrar aquesta capacitat de resiliència que tantes vegades la colla ha demostrat. Cal seguir i persistir.
A part de les qüestions tècniques que pertoca analitzar als experts, m’atreviria a suggerir alguns aspectes que en la meva opinió ens caldria millorar. Ho faig sense altra voluntat que posar a disposició algunes reflexions per si algú les vol recollir.
El primer és el de constatar que una colla no hauria de dependre del fet de comptar amb una persona o no. Seria bo que un castell o un pilar no depengués d’una sola alineació. Seria bo que un mateix castell fos assajat per més d’una canalla, per més d’un pom de dalt. Sovint ens acomodem en persistir en aquells o aquelles que ja ens ho fan bé i no aprofitem per assajar i donar oportunitats a d’altres que amb entrenament i esforç ens podran donar un resultat igualment òptim. Sabem que un castell només el podran fer unes persones determinades, però no estaria de més disposar de més d’un joc que ens doni més marge de maniobra. Penso que això ens permetria fer front a imprevistos de darrera hora i a prendre les decisions estratègiques que ens interessin a cada moment sense que això minvi les nostres possibilitats, ni la nostra confiança. Això que sovint fem en la part baixa del castell, sovint costa més de fer-ho en la part alta.
Potser també seria bo que quan s’assaja un castell amb folre i manilles, novedós per molts castellers i també per molta de la canalla que hi puja, aquests tinguin l’oportunitat de pujar per damunt d’un folre i unes manilles abans de portar el castell a plaça. Potser algú pensa que això és una bajanada. Potser sí, però jo crec que no costa res que en algunes ocasions en què es posen folre i manilles als assajos, també es pogués coronar amb la canalla encara que el castell fos incomplert o més baix. Potser així veurien amb més normalitat el pujar per sobre d’un folre i unes manilles i s’acostumarien al ballet que aquest tipus de castell sol fer.
I una última consideració referent al calendari casteller. Aquesta és una qüestió batuda i debatuda de fa temps. Unes colles van de vacances, altres afluixen el seu ritme en un període determinat i altres el mantenen. A la Colla Joves Xiquets de Valls la situaria entre les segones. El mes de juliol de la Joves acostuma a ser de baix perfil, no tant pels assajos, sinó per les sortides. A llarg termini, jo crec que això no té massa repercussió, però sí que el té a curt termini. Tenint en compte el calendari casteller vallenc (Sant Joan, Firagost, Onze de Setembre i Santa Úrsula) penso que la Joves es veu amb la necessitat d’apretar l’accelerador a principis d’agost, venint d’un juliol més aviat relaxat. I això a curt termini és un hàndicap. No és el mateix un assaig que una actuació. Podem assajar folres, manilles, etc, però si no les portem a plaça durant un mes i de cop ho hem de fer pel Firagost ens causa, sovint, més d’un problema. Això no passa a altres colles que mantenen un ritme i un rodatge amb castells folrats i de nou durant el juliol. Sé que això és molt opinable, però aquesta és la meva opinió. El món dels castells és anàleg al del futbol en el fet que hi ha tants caps de colla com amants dels castells, de la mateixa manera que hi ha tants entrenadors com afeccionats al futbol. Per tant, no crec que ningú s’enfadi si discrepa de la meva opinió. Per sort, jo sóc un simple xiquet de Valls sense cap responsabilitat en la direcció de la colla. Per aquesta tasca ja tenim les persones a qui hem confiat aquesta responsabilitat i a les quals dono des d’aquí tot el meu suport.
Acabo amb el crit de la meva filla “Va, fort aquí, eh”. I una altra demanda que li ha fet al Cap de Colla: “Aquest castell el vull fer, eh”. Doncs això, una ensopegada, un núvol en el cel, o un entrebanc en el camí no és motiu suficient per aturar-nos. Estic segur que passats els primers moments de decepció, no ens aturarem. Aquest castell el volem fer. Un record molt especial per tots els que han hagut de rebre atenció sanitària.