Parlar del conflicte àrabo-israelià en quatre ratlles és un intent poc menys que arriscat. S’han escrit llibres i llibres, pàgines i pàgines sobre el conflicte actual, el seu origen i la seva història. Bons autors ho han fet arreu del món i també a casa nostra. Els uns ho han fet prenent partit, altres d’una forma més objectiva i imparcial, si això és possible. Malgrat l’arriscat de l’exercici, ara que el conflicte ha tornat a les primeres pàgines dels mitjans, m’hi atreviré.
El conflicte neix el segle passat, tot i que fruit de diverses propostes teòriques que ja podríem trobar a finals del segle XIX. El sionisme i els seus precedents havien teoritzat molt sobre la pàtria dels jueus. Els uns l’ubicaven a Palestina, altres fins i tot, proposaven nous territoris que poguessin acollir la diàspora jueva, La mateixa Alemanya nazi havia pensat de trassladar els seus jueus a Madagascar.
Com que no pretenc fer una classe d’història no insistiré més en aquesta qüestió. Però sí que cal fixar la nostra mirada en la situació creada arran de la segona guerra mundial i l’intent d’extermini dels jueus per part dels nazis amb la seva «solució final». La realitat descoberta pels aliats en alliberar els camps d’extermini nazis va crear en les consciències occidentals un sentiment de culpa acomplexada. Calia retornar als jueus una dignitat que els nazis havien arrebassat i que Europa en general havia practicat al llarg dels segles amb diferents rebrots d’antisemitisme. Pren força la necessitat de reparar aquest anitsemitisme europeu atorgant als jueus una pàtria a Palestina.
Onades de jueus deambulant per les diferents ciutats europees posaven de manifest la culpa d’occident envers els jueus. Alguns d’aquests refugiats ja havien emigrat cap a terres palestines amb la intenció de construir-hi la seva pàtria. Diferents organitzacions i líders jueus emprenen una lluita contra els britànics que dominaven la Palestina de meitat del segle XX i que havien reforçat la unitat àrab en contra del domini turc. Com sempre, la política internacional és un joc d’interessos variable en funció de cada moment. L’allau de refugiats jueus que arriben constantment a Palestina comença a preocupar també els àrabs que hi vivien. Les campanyes de líders com Ben Gurion i altres i del Gran Muftí de Jerusalem s’intensifica contra els britànics i entre ells mateixos. Els jueus s’organitzen en kibutz socialitzants i com a nuclis de defensa. La violència esclata amb força i els britànics han de marxar. Les Nacions Unides acorden la creació d’un Estat jueu i un de palestí que compartiran una terra ancestral. Som a l’any 48 del segle passat. Els jueus ràpidament, no sense dissencions s’afanyen a crear el seu estat mentre els àrabs no, i aquests es dediquen a intentar destruir l’incipeient estat jueu. Ràpidament es posa de manifest la capacitat dels uns i altres.
Un tret històric de la regió és la divisió permanent entre els àrabs que només en diverses guerres són capaços d’unir esforços efímers i que una vegada rere altra pateixen derrotes flagrants a mans dels israelians. Amb el pas del temps, els diversos estats àrabs divergeixen en la política a seguir envers l’Estat d’Israel. Els uns s’hi aproximen teixint aliances i acords i altres es desentenen dels palestins. Cal recordar els centenars de milers de palestins que viuen en els països àrabs limítrofs com a refugiats. Hi viuen tan indignament com els mateixos palestins de Cisjordània i Gaza. En trobem a Síria, Jordània, el Líban i altres països àrabs.
Amb el pas del temps, el nou Estat d’Israel es consolida i es converteix en una potència econòmica i militar. Augmenta la població amb onades de nous israelians provinents de Rússia i d’Àfrica.
Fins aquí la història, resumida, simplificada i pinzellada. Crec, però, que a grans trets recull l’origen de la situació actual del conflicte. Si algú en vol saber més té al seu abast una completa documentació bibliogràfica sobre la qüestió.
Però a mi no m’interessava fer un repàs a la història, sinó analitzar els diferents posicionaments que arreu hi ha sobre el conflicte i mirar de treure’n algunes conclusions. Aquesta mateixa setmana hem pogut viure al Parlament de Catalunya un debat sobre el conflicte. Com en tantes altres ocasions en que es parla de la qüestió, penso que els diferents posicionaments, ja siguin de polítics o d’opindors de mitjans convencionals o a les xarxes socials, tendeixen a la simplificació de la qüestió. I ja sabem que quan les situacions complexes se simplifiquen, les solucions són inoperants per simplistes. Tothom pren partit per uns o altres obviant les raons que assisteixen els uns i els altres. Raons que haurien d’anar acompanyades de l’asumpció de responsabilitats en les decisions errònies d’un i altre costat. Error d’estratègia, de mètode i de càlcul polític.
De tot plegat en trec algunes conclusions que segurament no acontentaran ningú.
Durant més de mig segle, els israelians s’han dedicat a construir i enfortir el seu estat, mentre els palestins i els seus aliats s’han dedicat a intentar destruir-lo, deixant de banda la construcció del seu propi estat.
Durant tots aquests anys, els israelians s’han mostrat units en la defensa del seu estat, mentre els palestins i els àrabs en general s’han mostrat dividits segons els interessos dels seus propis estats i amb fortes divisions internes dins els seus propis estats, cosa que s’ha posat de manifest amb tota la crudesa en aquests darrers anys. La guerra del Líban, la preocupació jordana envers un estat palestí, les divisions a Síria, les lluites religioses entre sunnites i xiïtes, el fracàs del panarabisme egipci, etc.
Israel ha assentat el seu estat sota formes democràtiques, mentre els seus veïns àrabs han mantingut règims feudals i totalitaris que han sublevat part de la seva ciutadania.
El suport internacional a Israel s’ha basat més en principis estructurals i el suport als àrabs ha estat d’un caire més conjuntural. Les aliances dels àrabs s’han sustentat més en l’òrbita soviètica debilitada en les darreres dècades i Israel ha enfortit l’aliança sòlida amb els Estats Units. Els estira i arronsa d’Israel i els Estats Units no han posat mai en perill aquesta aliança sòlida.
Tots aquests aspectes tenen a veure sobretot amb l’estratègia de cadascú, Una aliança internacional sòlida enfront una aliança feble i de base molt conjuntural. Ni els pitjors moments en les relacions entre israelians i nord-americans han posat en risc la seva aliança, mentre les aliances dels àrabs i entre els àrabs salten contínuament pels aires.
És des d’aquesta visió que hom posa en dubte l’oportunitat del debat d’aquesta setmana al Parlament de Catalunya. Crec que el debat hauria hagut d’anar sobre altres qüestions relacionades amb el conflicte i no sobre el tema de boicotejar empreses israelianes o debatre sobre el dret a autodererminar-se dels palestins que ningú discuteix, de fet a l’autoritat nacional palestina només li falta el reconeixement com a estat amb unes fronteres ben definides. Un obstacle insalvable fins ara, però ningú qüestiona el seu dret a utodeterminar-se.
Anem al segon aspecte que m’interessa després de desgranar els encerts i errors d’estratègia geopolítica dels uns i dels altres, en la meva modesta opinió. I aquest fa referència als drets humans, a la violència i l’estratègia a curt termini.
Israel viola permanentment els drets humans dels palestins. El mur de la vergonya, la lliure circulació dels seus ciutadans, les represàlies indiscriminades contra la població palestina en una espiral d’ació-reacció, l’enderrocament de cases de famílies palestines, els bombardejos contra la població civil, l’ocupació de territoris palestins, els bloquejos econòmics i comercials que augmenten les penúries dels palestins i el seu odi envers Israel, etc. Això és inqüestionable i cal denunciar-ho permanentment. La comunitat internacional és incapaç d’aturar la contínua violació dels drets humans que Israel infringeix als palestins. El sistema internacional amb les Nacions Unides al capdavant és inoperant per aturar la desmesura israeliana que troba el seu suport en els Estats Units, encara que aquests critiquin a vegades la contundència israeliana.
Per la seva banda, els palestins no semblen haver après gaire cosa de la seva desgraciada història moderna. Derrotar Israel és missió impossible per a ells, però malgrat aquesta evidència, segueixen buscant les pessigolles als israelians. Unes pessigolles brutals, com l’assassinat dels tres adolescents israelians descobert fa pocs dies i que ha desencadenat la brutal reacció israeliana. Cada vegada que hi ha algun tipus d’acostament entre ambdós governs algú se n’encarrega d’engegar-lo a dida. Per als israelians la justificació del mur és fàcil. Des de la seva construcció els atacs amb bomba en el seu terrritori s’han reduït a la mínima expressió. Ara és el torn dels míssils de mitjà i curt abast. Però amb aquesta estratègia augmenten la ja desesperada situació dels seus propis ciutadans. L’estratègia de provocar la reacció israeliana no els ha reportat cap benefici.
La negació de l’estat d’Israel sembla que encara és ben present en el seu ànim, més que no pas la construcció d’un estat que els situaria de ple dret entre la comunitat internacional en la qual defensar amb més fermesa els seus drets.
Una potència invasora com Israel no pot al·legar operacions defensives en uns territoris ocupats de forma il·legal. Les operacions israelianes no són ni defensives, ni cerquen buscar els culpables dels assassinats de ciutadans israelians. Tan sols són operacions de càstig per humiliar encara més els palestins i mostrar-los el seu potencial.
Potser casos anteriors com el d’Irlanda podrien mostrar-nos possibles sortides al conflicte. Els irlandesos van veure’s incapaços de mantenir una revolta contra l’ocupant britànic amb expectatives de victòria, alhora que els britànics pagaven un preu prou car per la seva ocupació. Finalment la real politik es va imposar. Això sí, pagant un preu, com la divisió de l’illa. Una divisió, però, que a llarg termini pot trobar una solució final favorable als irlandesos. Posar èmfasi a la constitució de l’estat palestí hauria de ser el punt principal de la política palestina. Assegurant el respecte per l’estat d’Israel. Possibilitatnt un clima de confiança que a llarg termini podria beneficiar tota la regió. Evidentment, quedarien aspectes per resoldre, com Jerusalem, o el retorn dels expulsats palestins, etc. Però l’estratègia actual porta, en la meva opinió, al fracàs.
És fàcil des de la comoditat de casa nostra opinar sobre el conflicte a l’Orient Pròxim. Tant si s’opina en un sentit com en un altre. L’estat actual de la regió no es resoldrà en un sol dia. Però calen lideratges forts i pragmàtics, alhora que valents. L’experiència dels Balcans ens ho il·lustra prou bé. S’han creat diversos estats, malgrat la duresa del conflicte que van viure i que encara és ben present entre els ciutadans dels diversos estats. Però han progressat. Per tancar les ferides existents caldrà el pas de diverses generacions, ben segur, però han fet els passos necessaris per no caure en una espiral interminable de cronificació del conflicte.
No crec que des de Catalunya hàgim de prendre partit per cap dels dos bàndols. Hauríem de defensar la persistència d’un estat d’Israel al costat d’un estat palestí. Hauríem de condemnar la violació dels drets humans sigui qui sigui que els violi, sense cap mena de dubte. Si realment volem aportar el nostre granet de sorra per una solució sòlida no és a través de condemnes genèriques contra alguns i obviar les malifetes dels altres. Els palestins necessiten retrobar la seva dignitat i ésser respectats. Els israelians necessiten deixar de fer de la seva seguretat l’eix de la seva política. I això només s’aconseguirà tendint ponts de cooperació sincera, malgrat les dificultats. I això no amaga que qui s’emporta la pitjor part, ara per ara, són els pobres ciutadans palestins, que paguen la contundència israeliana i la poca intal·ligència dels dirigents palestins.
La violència a la regió tan sols aconsegueix ser punt d’atenció efímer a les portades dels diaris. Després ens n’oblidem fins al pròxim episodi i entremig el patiment de milions de persones atrapades en el conflicte ens resta oblidat en les nostres vides quotidianes.
Els progres del nostre país criden «Visca Palestina» i els altres, que deuen ser no tant progres diuen «Visca Israel». Jo que no dec ser ni dels uns, ni dels altres, vodria que palestins i israelians poguessin viure la vida en pau, preocupar-se i assegurar-se el seu benestar i enterrar la destral de guerra. Els segles XIX i XX semblaven dibuixar una Europa en permanent confrontació entre França i Alemanya. Si algú d’aquells temps ara aixequés el cap de la tomba, no es creuria el que el temps i la mútua confiança pot generar, que és molt més benestar que no pas la violència i l’odi permanent.