Avui correré el risc de ser titllat de persona poc informada, amb el coco menjat per mitjans audiovisuals i escrits afins al sistema. Així he vist que força gent acusa els que no estan d’acord o critiquen alguns aspectes relacionats amb els habitants de Can Vies. Em sembla una crítica poc seriosa, però força corrent. Com si l’única opinió veritablement lliure fos la que expressen els que donen ple suport a les seves accions. Jo podria dir el mateix dels que a pinyó fix repeteixen les consignes que emanen de Can Vies, però respecto massa la llibertat d’opinió per usar el mateix argument.
Em tinc per una persona ben informada en general del que passa al món i al nostre país. Acostumo a fullejar cada dia de bon matí uns quants diaris en el seu format digital, i dic fullejar perquè no me’ls llegeixo tots de cap a fi, sinó que destrio allò que m’interessa, tant si es tracta d’informació, com d’articles d’opinió. Fins i tot mitjans propers a moviments alternatius. Per sort puc llegir mitjans catalans, espanyols, en llengua francesa, anglesa i italiana. Així, doncs, m’imagino que em concediran el dret a tenir una opinió pròpia, tant si els agrada, com si no.
Els textos indis de gairebé tres mil·lenis enrere ja defensaven que les persones i els pobles tenen característiques diferents i particulars. Ells defensen que el que ens fa iguals és l’Atman, jo diria que aquesta igualtat, en el nostre àmbit occidental, la garanteix la nostra condició de persona.
Estic a favor de tot col·lectiu que promou activitats culturals sigui quin sigui el punt de partida ideològic de les quals parteixen aquestes activitats. Estic a favor dels que qüestionen el model social imperant en el món. El debat i la denúncia són el motor del progrés social al llarg de la història. Però també formen part del motor del progrés social la crítica raonada i l’autocrítica. Qualsevol mena d’organització social necessita aquests dos elements, està obert a la crítica i tenir la capacitat de ser crítics amb si mateixos. Les estructures de poder estan sotmesos a la crítica i han de tenir la capacitat d’autocrítica, però els moviments, espontanis o no, sorgits de la societat igualment.
En el tema de Can Vies totes les parts haurien de tenir present aquesta qüestió. Es parla amb molta facilitat dels veïns de Can Vies com un bloc monolític favorable al que es feia a Can Vies i això em sembla que no s’ajusta a la realitat. Trobem partidaris i detractors entre els veïns de Sants. Donar una visió idil·lica de convivència em sembla poc realista.
M’interessa el fenomen de la violència que s’ha viscut al carrer. Una violència que ha suposat un cost de milers d’euros en destrossa de mobiliari urbà, un mobiliari que està al servei de la ciutadania del barri de Sants i dels que hi són de pas. Som clarament davant d’actes delictius. Trobo inadequat sostenir argumentalment aquesta violència en actuacions desproporcionades policials, que estic segur que han existit en alguns casos i que caldria depurar. De la mateixa manera que es defensa que els que cremen contenidors, papereres, cabines telefòniques, comerços, bancs, etc no representen ni Can Vies, ni els moviments socials alternatius, les accions desproporcionades i gratuïtes d’alguns membres de les forces de seguretat no s’haurien de generalitzar en contra d’un cos policial.
En general, els delinqüents acostumen a cometre els actes delictius en la més gran discreció, en privat. El que volen és que no els descobreixin, ni a ells, i, sovint, ni al mateix delicte. Això no passa amb la delinqüència que hem pogut veure aquests dies en el barri de Sants. Aquest tipus de delinqüent és un paràsit. Necessita emparar-se en una causa a la qual s’associa per a actuar. Ho veiem en els moviments alternatius, ho veiem en les celebracions esportives, etc. Aquests paràsits aprofiten qualsevol convocatòria ciutadana per a actuar i cometre els seus actes delictius. És responsabilitat dels hostes que hostatgen aquests paràsits buscar remei contra aquests paràsits. Aquests paràsits necessiten grans aglomeracions de gent per a iniciar la seva activitat. Quan això passa, són els que convoquen aquest tipus d’actes que han d’avaluar la possibilitat que els paràsits aquests se’ls afegeixin i buscar mesures per a evitar-ho. Alguna vegada passarà per renunciar a convocar els seus per tal d’evitar que els paràsits se’ls enganxin. Altres vegades passarà per autogestionar el seu propi servei d’ordre per evitar-los.
Defensar aquest parasitisme amb arguments com el descontentament social, en l’atur, en la marginació, en la desigualtat, diu molt poc a favor dels que lluitem contra tots aquests desequilibris socials fins i tot desafiant el mateix poder.
Bé, ara ja hem poden dir que tinc el cervell rentat, que estic dominat per mitjans oficials, etc. És la meva opinió lliure i penso que tinc el dret a expressar-la. I ho dic amb el meu exprés compromís individual i social que em situa sovint enfront dels interessos econòmics i polítics dels poderosos.
