Ahir dimarts els Mossos d’Esquadra van procedir a desallotjar els ocupants de Can Vies, al Barri de Sants. Can Vies és una casa construïda a finals del segle XIX i que va funcionar com a magatzem de materials durant la construcció de la Línia 1 del Metro. Després de passar per diferents usos, l’edifici es va usar com a seu sindical de diversos sindicats al llarg de la història. L’edifici, en l’actualitat, està afectat per un Pla de Reordenació Urbanística aprovat per l’Ajuntament de Barcelona i que destina els terrenys de Can Vies i d’altres del costat a habitatges privats. Can Vies s’ha vist implicat els darrers anys en diversos processos judicials per tal d’aclarir-ne la propietat i el dret d’ús.
Fins aquí una breu història resumida de l’edifici i els seus usos al llarg dels anys. L’any 1997 l’edifici va ser ocupat i va instal·lar-s’hi un Centre Social Autogestionat (CSA) que ha funcionat fins al dia d’ahir en què l’Ajuntament va reclamar el seu desallotjament per tal d’enderrocar-lo.
L’execució d’aquest mandat ha ocasionat els aldarulls que des d’ahir hi ha al barri de Sants i que s’ha escampat cap a altres indrets de la ciutat de Barcelona, mentre el Centre Social ha rebut el suport d’altres organitzacions arreu del país.
Però no volia parlar de la història de Can Vies. Sinó dels aldarulls que ha ocasionat el seu desallotjament i reflexionar una mica al voltant dels mateixos.
Sé que el que exposaré a continuació no acabarà d’acontentar ningú, però m’hi llençaré igualment perquè els fets giren al voltant de diverses qüestions que he intentat analitzar en altres ocasions.
La primera qüestió és la del dret a la propietat privada. Aquesta és una qüestió que els moviments ocupes han qüestionat des del seu origen. Alguns situen els orígens o els antecedents històrics de l’ocupació al Maig del 68 amb l’ocupació de la Sorbona pels estudiants de París revoltats. El principi de l’ocupació en els seus orígens es podria resumir en l’ocupació d’un espai públic per oferir-lo a la comunitat per al seu ús. Els espais ocupats es destinen a l’acció política i cultural. Tot i que inicialment l’ocupació es feia sobre l’espai públic, aviat es va dirigir cap a la propietat privada, a la qual alguns la veien com una de les causes d’opressió sobre els individus i les societats en una crítica clara contra el capitalisme.
Ben aviat el moviment s’escampà a Itàlia i Alemanya i posteriorment arreu d’Europa. A Catalunya arriba per allà els anys 80 i de llavors ençà ha anat evolucionant. S’ocupen casernes, cinemes, fàbriques, abandonades, encara que tinguessin un propietari. El moviment era vist amb certa simpatia per les esquerres i va passar per diverses etapes, unes de més tolerància i altres de més bel·ligerància institucional. I així fins avui. El moviment s’anà organitzant i va tenir punts de concentració en diversos barris de Barcelona.
La societat no té una posició clara sobre el fenomen de l’ocupació. Hi ha detractors i elogiadors de l’ocupació. Tampoc no hi ha unanimitat entre els veïns dels espais ocupats. Hi ha qui està còmode amb els ocupes i hi ha qui els detesta. Hi ha qui els considera benefactors i hi ha qui els considera paràsits.
En aquest aspecte no em puc pronunciar al respecte perquè no visc a Barcelona que és on podem trobar més espais ocupats, ni he estat veí dels ocupes.
Per mi el més important del moviment ocupa és la denúncia de la propietat privada com a un bé absolut i puntal del capitalisme. Em sembla que en això arrela amb les col·lectivitzacions dels anys 30 del segle passat. Jo crec en la propietat privada, però no pas com un dret absolut. El bé comú col·lectiu és tant o més important que l’interès particular privat. L’un hauria de ponderar l’altre.
Per altra banda, el moviment ocupa s’anticipa a temes d’actualitat com la manca d’habitatge disponible. El dret a l’habitatge digne també és un dret fonamental. Avui és també de rabiosa actualitat pel drama dels desnonaments a que molts ciutadans es veuen sotmesos en no poder fer front a les hipoteques adquirides en temps de bonança econòmica.
Per altra banda, alguns ocupes han fet de l’ocupació un estil de viure, alguns són acusats de ser fills de papà que retornen a casa quan els convé. Pot ser. Però la possibilitat que això pugui ser real, no invalida l’aportació de denúncia social que fa l’ocupació.
L’ocupació se sol associar avui dia a moviments antisistema. I als antisistema se’ls associa sovint amb la violència. Moltes vegades no pas sense raó. Des del meu punt de vista, i dit amb tota humilitat, això els treu credibilitat i mereix la reprovació de bona part de la població que des d’un punt de vista ideològic podria estar d’acord amb la denúncia que fa l’ocupació. Sovint aquesta violència es manifesta de forma irracional. Altres vegades es manifesta com a reacció a una violència desmesurada per part d’aquells que tenen la legitimitat que els ha donat la societat per a exercir-la. La violència irracional, present en alguns casos entre els ocupes, la condemno. És la mateixa que sorgeix en els actes multitudinaris lúdics com les celebracions esportives, per exemple.
La violència que es presenta com a reacció a un ús desmesurat de qui té potestat legítima d’usar-la no la condemno, sinó que la detesto i no la comparteixo. Crec en la força de la no-violència activa, a vegades lenta, que demana constància, però que a la llarga té més possibilitats de guanyar.
Per altra banda, la violència exercida al voltant del moviment ocupa, des del meu punt de vista, entra en contradicció amb els principis i objectius que pretén l’ocupació. La destrucció dels béns comuns i col·lectius de caire urbà, de comerços, entitats de tota mena, edificis o unitats mòbils de televisió, són contràries i oposades a l’objectiu que persegueix el moviment ocupa, el de posar espais privats o públics al servei de la comunitat, com deia al principi. La violència que aquests dos dies estem veient pels carrers de Barcelona, en diversos dels seus barris, no fan altra cosa que destruir allò que té una utilitat pública i serveix al bé comú. Per mi és injustificable i fa flac favor al moviment ocupa.
Una resistència no-violenta activa mostraria davant la societat una imatge molt més amable de l’ocupació i situaria les forces de seguretat i les institucions en un compromís molt ferm d’actuar amb prudència i amb proporcionalitat en l’ús de la seva violència legítima. La societat en general hi guanyaria. I la raó de ser del moviment ocupa afegiria adeptes de forma transversal entre la ciutadania a la denúncia que l’ocupació vol fer.
De la mateixa manera que l’independentisme ha de tenir i mantenir altes dosis d’intel·ligència per guanyar i créixer no responent violentament a les provocacions que li arriben, el moviment ocupa s’hauria d’expulsar la imatge de violents, gamberros, i poc respectuosos per l’espai i els béns públics que aquests dies estan destrossant. Si volen guanyar-se la simpatia de la ciutadania, caldria que hi pensessin. Si construeixen guanyaran, si destrueixen, per molt que ho intentin justificar, perdran.