En política, s’acostuma a fer una barreja de conceptes intencionada que busca confondre la ciutadania. Jugar amb les paraules és quelcom molt antic i tothom sap que les paraules són eines de comunicació que transmeten conceptes i informació o desinformació. Essent així, és molt comprensible, doncs, que els polítics, sobretot els mal polítics, juguin intencionadament amb les paraules.
Passa, per exemple, amb un tema d’actualitat com és el que ens suscita la negativa del govern espanyol a publicar les balances fiscals. D’entrada es diu que les balances fiscals són dolentes perquè generen que alguns territoris en dedueixin que més els val independitzar-se. Per començar, les balances fiscals mai poden generar aquest sentiment. Com he dit, les balances tan sols són una eina. El que pot generar un sentiment de greuge que pot induir alguns ciutadans a abraçar l’independentisme és el resultat de les balances. Si un estat té una política equitativa no té perquè generar aquest sentiment en la ciutadania. Si resulta que el règim fiscal que s’aplica als territoris és injust, llavors sí que hom pot arribar a la conclusió que més val anar per lliure que no suportat l’explotació econòmica.
Una altra trampa lingüística la trobem quan es parla de solidaritat. La solidaritat és una aportació voluntària, econòmica o d’altre tipus, envers algú que necessita el suport altruïsta dels altres. La voluntarietat hi és consubstancial. La solidaritat no pot ser obligada, si de cas és un deure moral, però no pot ser una exigència política. Hom la practica perquè vol.
Per altra banda, la solidaritat té uns límits. És evident que un insolidari obtindrà un estatus privilegiat degut a la seva insensibilitat envers el més necessitat. Ser solidari, des del punt de vista econòmic, implica estar en disposició de ser una mica menys ric del que seria si em quedés tota la riquesa que genero. Deixem ara de banda si la riquesa generada és a costa dels altres o no, aquest és un altre tema. Per tant, acceptant que si sóc solidari seré menys ric, o sigui, disposaré de menys recursos dels que tindria si fos insolidari, el solidari mai queda en una situació de pobresa major que no pas el qui rep la solidaritat.
Hi ha un grau més elevat que el solidari. És aquell que accepta lliurar tot el que guanya o una part important, amb la possibilitat que resti més pobre que el que rep allò de què em desprenc. Seria la caritat cristiana. Si tens dues capes, dóna’n una, o fins i tot les dues i fes-ho amb alegria. Això ho trobarem en comptats casos, i generalment de forma individual, rarament de forma col·lectiva.
Ni la solidaritat, ni la caritat cristiana és exigible a ningú. I menys des d’un punt de vista polític. El que políticament és exigible és l’equitat. És un deure personal i col·lectiu que el que menys té pugui rebre una part del que més té per tal que aquell pugui dur una vida digna i aconsegueixi una possibilitat de generar riquesa amb esforç i amb polítiques que ajudin a crear riquesa i facin que les persones i territoris creïn oportunitats per a desenvolupar-se, no per viure sempiternament subsidiades.
La solidaritat i la caritat la decideix cadascú com exercir-la; l’equitat la decideix el sistema polític que ens hem donat, que volem just i que transfereix via impostos que van dels més benestants als que no ho estan tant, però amb limitacions. Quan l’equitat suposa treure recursos i oportunitats als qui s’esforcen per millorar la seva societat i els transfereixen a altres que s’habituen a no espavilar-se i desaprofiten els esforços dels altres, ja no és equitat, sinó espoli.
Conclusió. No diguem solidaritat, quan volem dir equitat; no diguem solidaritat quan volem dir espoli. La no publicació de les balances fiscals, en qualsevol de les dues modalitats acadèmicament acceptades no és altra cosa que voler amagar un espoli permanent que retalla el creixement i un subsidi etern que esclavitza a qui el rep.