Els catalans acostumem a ser gent amb un grau de pessimisme mitjanament més elevat que altres ciutadans d’altres països. Avui mateix sentia tertulians fent elucubracions sobre el dia després en cas que Catalunya, sigui per la via que sigui, la que finalment sigui possible i democràtica, esdevinguem un nou estat. Els tertulians, com la majoria de ciutadans, no tenim el do de l’endevinació, la resposta a com serà el dia després no té una resposta concreta. Hi ha tants factors que incideixen en com pugui ser el dia després que els escenaris són múltiples. Particularment, penso que captenir-se en aquest aspecte en aquests moments és inútil i una pèrdua de temps.
És evident que cal anar preparant els instruments i les estructures que necessitarem, però no veig perquè això ens ha d’amoïnar en excés. Estic segur que hi ha tècnics i especialistes que hi estan treballant i hi han posat fil a l’agulla. Que si la hisenda, que si la constitució catalana, que si els òrgans de govern i de representació política, que si el poder judicial, els treballadors públics, etc. Tot plegat caldrà posar-ho en marxa paulatinament i amb el consens i el poder decisori de la mateixa ciutadania. En algunes d’aquestes coses no partirem de zero.
Com deia al començament, preguntar-se sobre concrecions del dia després és inútil perquè no tenim resposta concreta. Els possibles escenaris facilitaran o dificultaran el trànsit que caldrà fer. Si finalment aconseguim fer la consulta a la ciutadania, caldrà veure en cas que aquesta recolzi la creació d’un nou estat, com es posiciona l’estat espanyol i la comunitat internacional. Si aquests dos elements es situen en una posició de respecte, les coses seran més fàcils, tot i que caldrà una dura negociació. Si algun d’aquests subjectes es gira de cul al procés, tindrem més dificultats, que no és el mateix que dir que no sigui possible.
Algú pensa que els catalans no sabrem organitzar el nostre sistema democràtic, el nostre ordenament jurídic, els nostres serveis públics, el nostre sistema econòmic i laboral, etc? En algun d’aquests àmbits tenim una tradició ben antiga. Però tornem a l’obsessió pel dia després.
Quan els colons nord-americans van fer la seva declaració d’independència no tenien les certeses que ara sembla que alguns voldrien que tinguéssim. Havien d’esperar la resposta de la metròpoli. Sabien el què necessitarien, però no sabien el com es produirien els esdeveniments. Sabien que mantenir l’statu quo els era perjudicial, no van dubtar respecte el que els convenia, acceptant les incerteses. Quan els ciutadans indis perseguien la seva independència no sabien en quines circumstàncies aquesta es produiria, però això no els va aturar en la seva tossuderia per esdevenir un país lliure i independent. Quan els països bàltics van decidir que havia arribat l’hora, no es van atemorir davant incerteses futures. Així podríem seguir en multitud d’exemples de segles passats llunyans i recents.
El més important de tot és constatar si tenim la determinació i la voluntat de fer el nostre camí o no. No esperem aliats abans de concretar la nostra voluntat. Les estructures estatals actuals no ens ajudaran en fer el pas que només nosaltres podem i hem de fer. La comunitat internacional és d’entrada immobilista. Per això em sembla inútil esperar que la UE faci un pas previ de suport al nostre projecte. Ni l’ONU, ni cap altre organisme internacional. Aquests només mouran fitxa quan nosaltres hàgim fet la nostra feina. Llavors sí. Llavors estic segur que els moviments es produiran. No em baso en suposicions, sinó en l’experiència històrica.
Deixem als experts que vagin preveient el que necessitarem. Això no significa que els deixem a les seves mans el país que volem. Això ho decidirem entre tots a partir de diverses propostes. Concentrem ara les nostres energies en fer expressa la nostra voluntat de ser i els mecanismes que ens permetin fer aquesta expressió. Constatar ara com n’és de difícil fer la nostra declaració d’hisenda i presentar-la al nostre país és una obvietat. Això no ens ha de venir de nou. Constatar ara que la informació necessària que fa rutllar un estat està en mans de l’administració espanyola no hauria de sorprendre’ns. Ja ho sabem això. A vegades, sembla que tinguem ganes de posar fre a les nostres aspiracions tot centrant-nos en aquestes coses. Si de cas, aquests factors són alguns dels elements pels quals volem crear el nostre estat.
Perquè volem un estat i una administració més justa, que defensi la justícia social i els drets de la ciutadania, que defensi el model econòmic i comercial adequat a les característiques del nostre país, que defensi la llengua que ens uneix, la cultura que generem, el talent que surt dels nostres centres acadèmics, que garanteixi la sostenibilitat del nostre sistema de pensions, el repartiment equitatiu dels recursos que generem per bastir un país racionalment equilibrat, amb les infraestructures necessàries i racionals que ens permetin competir en el món actual, etc.
Aquesta és l’obsessió que hem de tenir. Fer patent que aquesta voluntat és la de la majria de la nostra ciutadania. El dia després ja el desvelarem quan ja no sigui el dia després, sinó el dia present. Podem preveure’l, però no l’utilitzem per posar-nos cap fre. No ens flagelem per no tenir avui unes respostes que de cap manera no podem tenir ara. Ara tenim un projecte clar, el de voler ser un subjecte col·lectiu normal al món. Després tindrem un altre projecte engrescador i apassionant. Dotar-nos de les estructures necessàries que ens situïn en condicions per ser un dels països capdavanters en qualtitat de vida, prestació de serveis, generador de cultura i coneixement tecnològic i científic, etc. Aquesta també serà una tasca de tothom!