Abans de saber contra qui s’haurà d’enfrontar el Barça abans de guanyar l’accés a la final de Wembley, segueixo sense entendre el caràcter del típic culer. Poruc, temerós, mancat d’autoestima. Imagino qualsevol altre afeccionat de qualsevol altre equip que es trobés el seu equip en l’època daurada que el Barça està vivint des que va començar el segle XXI. Quina medecina necessita el culer per deixar les pors atàviques enrere i confiar en el seu equip? No ho sé. Potser algun dia canviarà, però de moment no hi ha manera. Sort que els catalans i les catalanes sí que han canviat el seu caràcter acomplexat per una confiança plena en el futur del nostre país. El culer,però, no ha estat capaç de fer aquesta catarsi. I no serà per manca d’arguments.
Hem arribat a semifinals de la Copa del país veí. Hem guanyat pràcticament una altra lliga i estem a semifinals de la Champions. Quants anys necessitarem per madurar? Cap generació culer com l’actual ha viscut una etapa tan exitosa com la dels darrers anys i que encara estem visquent. Malgrat això seguim tenint un caràcter fràgil. No tenim prou raons fonamentades que ens donin confiança en el nostre equip? A mi em sembla que sí.
Som a la fase final de la Champions i enlloc de valorar que per sisè any consecutiu som a les portes de la semifinal, comencem a tremolar. Que no ho sabem que quan s’acosta la final els equips que queden són els millors del moment? Nosaltres inclosos. Ara diem que nosaltres som els més febles. Què més ens cal per tenir confiança? Travessar una etapa en la qual no oferim el millor joc al qual estem acostumats ens fa dubtar de les nostres posssibilitats. Potser no ens mereixem tota la felicitat que aquests anys aquests nois ens han donat. No ens els mereixem.
Jo no sé si guanyarem o no, no sé si arribarem a la final, però tinc la confiança intacta. Tenim bons jugadors, bons tècnics, arguments futbolístics. Podem perdre? I tant. És un esport. A final de temporada caldrà refer algunes coses, pensar en baixes i altes, clar. Però ara, passi el que passi, tinc tota la confiança del món. No és una confiança cega, sinó raonada. Potser no arribem amb l’estat de forma més òptim, potser sí, però sé que morirem en l’intent. Potser farem el ridícul? No ho sé, però és una possibilitat. Però a priori, no tinc cap argument per pensar-ho. Particularment vaig deixar el meu complexe culer etern fa molts anys. Fa molts anys em calia fe, ara tinc confiança.