Diuen que l’abús reiterat de les paraules té un efecte sobre la pèrdua de significació de les mateixes paraules. Penso que és una conseqüència real que desfigura i desdibuixa els conceptes originals de les paraules. En el nostre temps hi ha una paraula que corre el risc de perdre el seu veritable abast, fruit de la reiterada repetició que en fem i que en fan els mitjans de comunicació, els nostres representants polítics i altres agents socials i econòmics. Em refereixo a la paraula CRISI. El diccionari de l’IEC defineix la paraula crisi de la següent manera: Canvi brusc, favorable o advers, en el curs d’una malaltia. // Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc. El diiccionari de l’Enciclopèdia hi afegeix alguna accepció més: Perturbació de l’activitat econòmica per raons inherents al seu fincionament // Tràmit pel qual hom autoritza a variar una relació laboral per causes econòmiques o tecnològiques. Etimològicament és una paraula d’origen grec amb diversos significats, entre ells, judici, sentència. D’aquest sentit derivarien paraules com criteri, criticar, crític. I encara té un altre significat com or, d’aquí derivaria, imagino, la paraula gresol, el vas on es fon un metall, etc. La definició que el diccionari de l’Enciclopèdia en fa, sembla, doncs, molt més actualitzat.
Quan parlem de crisi podem fer-ho en un sentit personal i un sentit col·lectiu. En tot cas, sembla indicar un període més o menys convuls del qual hom en pot sortir afavorit o perjudicat. En els moments actuals això segueix essent ben cert. De la crisi econòmica que estem patint des del 2007 uns en surten beneficiats i d’altres perjundicats. A més, la crisi econòmica ha esdevingut, també, una crisi social ben profunda. Bona part dels fonaments de l’estructura social d’occident sembla que s’esfondra. Tot el sistema sembla haver entrat en crisi. Diuen que aquesta crisi que estem patint només és equiparable a la del 29 del segle passat. Evidentment, quan hom diu això fa referència a les crisis que algun dels vivents actuals va viure en persona, perquè al llarg dels segles estic segur que la humanitat ha viscut altres crisis tant o més devastadores que l’actual. Segurament aquesta té un abast mundial que altres no havien tingut, encara que és viscuda en diferents graus segons la zona del món on cadascú viu. Sigui com sigui, el tret característic de tota crisi és que acaba tenint un desenllaç favorable o no. M’atreveixo a dir que de l’actual crisi la majoria en sortirem perjudicats. Tot i que també m’atreveixo a dir que tindríem l’oportunitat de sortir-ne beneficiats, encara que em temo que desaprofitarem l’ocasió.
No vull entrar en les causes de la crisi perquè crec que ja n’he parlat en altres ocasions i altres n’han parlat millor que no pas jo. Però les causes que ens han dut on som planaran tota l’estona sobre aquestes línies. Una de les conseqüències de la crisi que ningú nega és que allò que a Europa hem anomenat estat del benestar està en risc i és qüestionat per alguns. Un dels fenòmens que ha tornat com a conseqüència de la crisi és una cosa que els nostres pares i avis ja havien viscut i que pensàvem que mai tornaríem a veure. Em refereixo a allò que antigament en dèiem beneficiència. Una cosa que havia funcionat en els darrers segles i que la història de la humanitat ha necessitat al llarg de bona part de la seva història. El concepte de beneficiència ens incomoda. Així hem desbancat aquest terme i ara utilitzem termes menys dolorosos com, per exemple, solidaritat. Entitats com Càritas, Creu Roja o altres ONG tenen cura de milers de persones víctimes de la crisi. Entitats religioses o laiques fan aquesta funció. Durant força anys aquestes organitzacions es dedicaven a aquelles persones del nostre món que per diferents causes havien estat expulsades del sistema social o exercien la seva activitat en l’anomenat Tercer Món. Ara dediquen bona part de la seva activitat enmig de la nostra societat i en col·lectius que mai ningú hauria cregut que necessitarien aquest ajut. Plans d’habitatge i lluita contra els desdonaments, menjadors socials, ajut a la infància, centres oberts, etc. I tots, si més no una gran majoria, estem exposats a que ens sobrevingui aquesta necessitat.
Ens havíem cregut que en incorporar-nos de ple al democràtic món occidental aquests serveis de beneficiència havien passat a millor vida als nostres pobles o ciutats. La generositat i la solidaritat de moltes persones ajuden aquestes institucions per tal que puguin fer aquest servei. Recollida d’aliments, maratons, etc. Però no estàvem mentalment preparats per al retorn d’aquest fenomen. Havíem cregut que una societat moderna era capaç de dotar-se d’uns drets i unes prestacions que, mitjançant els impostos dels ciutadans, farien innecessari els serveis de beneficiència, de la caritat, com en solíem dir.
Encara que ens pesi i ens avergonyeixi la necessitat obliga i cal que els que estem en condicions de contribuir-hi ho seguim fent. Mal que ens pesi. Però com he dit més amunt, no podem oblidar les causes que ens han dut a aquesta situació i tampoc podem oblidar que tota crisi requereix o condueix a un resultat, favorable o desfavorable. Tota crisi acaba amb un desenllaç. I aquí és on tenim la nostra oportunitat. Oportunitat de corregir aquells factors que ens han dut a la crisi mateixa. Correm el risc real que la crisi passi sense que hàgim procurat de renovar el sistema social i econòmic, les estructures polítiques fortes que necessitem per no tornar a caure en els mateixos errors. Pitjor que recular seria retornar on érem. Si reculem més, en algun moment obrirem els ulls i ens convencerem que no podem repetir els mateixos errors. Però podem transformar la nostra societat sense la necessitat de recular més. Com?
Tant de bo tingués la fórmula miraculosa. Però tot i no tenir-la, estic convençut que la solució passa per un canvi de paradigma personal i social. Reeducant-nos i posant en pràctica uns altres valors que hem menystingut. Repeteixo, a nivell particular i col·lectiu. Fent un millor ús dels recursos de què disposem. Tenint en compte la necessitat de vetllar pel manteniment del nostre planeta i de tots els que l’habitem. De la dignitat de les persones. Foragitant valors que hem mantingut personalment i envers els altres. Valors que ens han fet pagar un preu i un cost massa elevat i que ens han portat a la situació actual. No hauria de caldre la solidaritat en la societat del segle XXI, sinó que hauríem de tenir com a valor la necessitat que ens cal aportar regularment la nostra solidaritat envers la societat de forma permanent i continuada, que és pel què haurien de servir els nostres impostos. Avergonyint tot aquell que sota l’aparença d’un triomfador amaga un corrupte i un insolidari. Acceptant un repartiment més just de la riquesa que generem. La solidaritat, la beneficiència, només hauria de servir per fer front a un aconteixement puntual i imprevist que superi els recursos habituals. Etc.
El nostre país té una oportunitat d’or. Com tot el món haurem de superar la situació de crisi actual, però tenim, com pocs, una oportunitat afegida. Volem començar un nou projecte engrescador que ens hauria de donar una oportunitat única per resituar tots aquests valors en la nova societat que volem bastir. Tenim les ganes, només ens cal la voluntat. Si fóssim capaços d’aprofitar l’ocasió, podríem dir ben fort que hem sabut aprofitar la crisi per fer una societat en la qual cap dels seus ciutadans se’n senti exclòs. Seria tota una revolució.
