Els escàndols de corrupció al Regne d’Espanya estan a punt d’esclatar a les seves mateixes entranyes. De fet, hauríem de dir allò de “res de nou a l’oest”. El problema és que la virulència i el grau de l’escàndol ara és majúscul i afecta els pilars de l’estat. Els grans partits polítics del sistema espanyol estan tocats. No sé si és una herència que ens va deixar la reforma política hereva, alhora, del mateix franquisme. Es va preferir la reforma a la ruptura. Diuen que pel soroll de sabres. Però amb els grans partits polítics l’olla ha bullit en la mateixa corona espanyola. No estem davant un fenomen nou, sinó un fenomen que va persistir després de la mort del dictador. El PSOE s’hi va empaltar ben aviat, només cal recordar els roldans i els barrionuevos. Com que mai no hi ha hagut mà ferma en l’assumpte de corrupció, així ens trobem trenta-vuit anys després de mort el dictador.
La impunitat ha estat un caldo de cultiu de la corrupció. Veure dia sí, dia també, com els corruptes s’han escapolit de la justícia no ha fet res més que alimentar el fenomen. Fins i tot planeja per inactivitat una ombra de corrupció en el poder judicial que no ha actuat amb la contundència que hauria calgut, començant per la fiscalia. Els corruptes s’han envalentonat i els corruptors han cregut que “ancha es Castilla”, tan ampla que fins i tot correm el risc que arribi fins a nosaltres.
Quan algú ens deia que teníem massa pressa per fotre el camp del Regne d’Espanya, ara ha quedat retratat perquè el que hem de dir és que tota pressa és poca. Cobra força, i cal no oblidar el que molts hem defensat en el procés d’alliberament nacional, que el nostre alliberament nacional ha d’anar acompanyat d’una voluntat ferma de regeneració democràtica profunda. L’assoliment del nostre estat català ha de possibilitar una democràcia participativa i ètica profunda en tots els àmbits. Ja hi hauríem d’estat treballant. Hi hauríem d’estar treballant en la llei electoral, en donar cos a una veritable divisió de poders del nou estat català en el sistema de nomenament de jutges, fiscals, etc. Cal que la societat vegi els corruptors i els corruptes com a veritables empestats. No estem davant una malaltia sinó davant un càncer induït pel propi sistema. Els leprosos bíblics que eren engegats i expulsats de la societat eren víctimes d’una malaltia estigmatitzada socialment. Els corruptes i els corruptors han de ser expulsats, o millor fulminats, de la societat democràtica de forma imminent.
Els catalans no som immunes a aquest risc. Tenim corruptes i corruptors que fins ara han estat emparats pel sistema espanyol. Aquesta herència l’hem de rebutjar ràpidament. El procés d’independència català no es pot fer pel camí de la reforma, hi ha d’haver una ruptura total amb l’antic règim. Els sistema que bastim de nou ha de ser nítid. La societat ha de veure una voluntat claríssima en aquest sentit. Drets i deures de ciutadania que vagin de dalt a baix, del primer a l’últim. La ciutadania del nou estat no pot ser condescendent. Si acompanyem un sistema democràtic profund, una separació de poders clara amb un sistema judicial lliure de vincles amb els altres poders i amb una ciutadania conscient que l’exigència ètica de la ciutadania és l’únic que ens pot salvar com a societat moderna i progressita. Els valors ètics i morals han de ser a la base d’aquesta nova societat. L’oportunitat és nostra. I sí, tenim pressa, cada vegada més. La funció política és un dels serveis públics més honorables que un ciutada pot fer pels seus conciutadans, però al mateix temps és la més susceptible als cants de sirena de l’ambicií l’avarícia. El nostre sistema polític, social, econòmic, judicial i ciutadà ha de ser escrupulós des de bon començament. Si ho fem així, haurà valgut la pena.