Un dels pilars d’una nació moderna és, sens dubte, l’educació. Catalunya ho ha tingut clar des de fa segles. Una altra cosa ben diferent és si a part de tenir-ho clar, ha arribat a concretar un model educatiu que l’hagi posat en el centre de la vida social i política del nostre país. Hem tingut grans pedagogs, com Ferrer i Guàrdia, afusellat en atribuir-se-li haver fomentat la Setmana Tràgica. Hem tingut entre nosaltres persones com Maria Montessori, vinguda d’Itàlia i creadora del mètode que porta el seu nom. Hem tingut institucions com l’Institut-Escola que tant van aportar en l’ensenyament català en els temps de la Segona República espanyola, fundacions com Rosa Sensat, etc.
Tots aquests i altres propostes educatives s’han vist en un moment o altre truncades. En bona part pels fets històrics que el nostre país ha viscut i per l’encotillament que sempre ha suposat Espanya per tal que el nostre poble consolidés un sistema educatiu avançat i perdurador en el temps que donés els seus fruits.
Aquesta herència ens ha arribat fins als nostres dies. Tant en el positiu, com en el negatiu. Així, a Catalunya vam ser capaços de fer un Pacte Nacional per l’Educació i una Llei d’Educació de Catalunya amb vocació de perdurabilitat. Les migracions han suposat per al nostre sistema educatiu una prova de foc. En molts aspectes hem reeïxit, en d’altres no. El fracàs escolar sembla que només el podem atacar rebaixant el nivell d’exigència dels nostres estudiants. La cotilla espanyola segueix atenallant-nos. Cada nou govern espanyol vol fer la seva pròpia llei d’educació, una llei educativa que vol fer de l’acte educatiu un instrument ideològic. Hem arribat així al dia d’avui en que el nou govern espanyol s’ha posat entre cella i cella l’objectiu ideològic d’espanyolitzar els infants catalans.
Ens hem emmirallat en els millors models educatius del món sense tenir les eines i els recursos necessaris per a implantar-los. El sistema educatiu finlandès, que tan bé ha estudiat en Xavier Melgarejo, seria un model a seguir.Però la tenalla espanyola segueix tan actual com ho ha estat en els segles passats. Els continus canvis en el sistema educatiu espanyol, depenent del govern de torn no ens ajuda gens ni mica. La manca de recursos que podem aplicar a l’educació es veuen minvats per l’espoli constant a que les finances catalanes es veuen sotmeses any rere any. Essent capaços de generar riquesa per al nostre país, no tenim els recursos necessaris per establir un sistema educatiu d’èxit per a tothom perquè els recursos que generem ens els prenen. El sistema educatiu català és sotmès contínuament a un bombardeig per tal d’aniquilar-lo. La llengua, les competències, els continguts, etc. En aquests moments l’excel·lència sembla reservada per als més rics, ja que ni el sistema de beques minso del que disposem pot compensar el talent que entre nosaltres generem.
Per tot plegat, és urgent que el nostre país, la nostra nació, que no és altra cosa que les persones que la formem, gaudeixi d’una independència política que ara no té. La necessitem amb urgència. L’educació dels nostres fills és capdal per al nostre futur com a poble. Per al desenvolupament personal dels nostres infants, per al desenvolupament col·lectiu del nostre país, per aprofitar el talent que som capaços de generar i posar-lo al servei de la nostra societat i de tot el món.
Amb Espanya imposant-nos els seus models no ens en sortirem. La nostra voluntat de ser demana massa recursos per lluitar contra la inèrcia espanyola que ens va en contra. Si volem la nostra independència política no és per repetir el model espanyol, sinó per bastir un sistema educatiu perdurable, que minoritzi al màxim el fracàs escolar, que doti el país de grans mestres i pedagogs, capaços d’arrosegar i empènyer endavant aquells que estan al llindar de quedar exclosos del progrés humà. Fer de l’eduació el centre sobre el qual pivoti el nostre país és la millor inversió que com a societat podem fer; i això només serà possible si assolim la nostra sobirania plena. Els nostres infants han de poder créixer en coneixements, en un entorn amable i exigent alhora, que els prepari per a la següent etapa de l’adolescència per fer un batxillerat o una formació professional de qualitat i perquè els que en tenen ganes tinguin la mateixa oportunitat per a seguir els seus estudis en l’àmbit universitari. Ja en l’etapa adulta seran capaços d’aportar a la societat els seus coneixements, les seves ganes d’experimentar en el camp científic, de crear empreses que facin progressar el conjunt de la societat, les seves ganes de treballar amb professionalitat i tot això fer-ho des d’una consciència de ciutadans responsables, cívics i conscients que la seva educació seguirà al larg de tota la seva vida, i conscients que hem de llegar als nostres fills l’oportunitat de seguir avançant com a societat i com a individus i amb igualtat d’oportunitats per a tothom, inclosos aquells que en el model actual queden despenjats a mig camí. No ens podem permetre, si volem ser alguna cosa en el món actual, dilapidar les possibilitats que tot individu ha de tenir per poder fer la seva aportació en el benestar del gènere humà i del món sencer. Això només podrem fer-ho si som el que volem ser i això passa per ser amos del nostre destí.
Si aconseguim ser el que volem i fracassem en fer de l’eduació el centre de la nostra societat, només serà culpa nostra, responsabilitat que ara no podem assumir plenament. Infants delerosos d’aprendre, mestres preparats i reconeguts per tota la societat, un sistema que ajudi la seva tasca, unes famílies que entre els seus objectius primordials tinguin l’educació dels seus fills, uns recursos suficients per a garantir l’assoliment dels objectius que establim, són les eines indispensables per la nostra supervivència com a poble i per mantenir la nostra presència en el món. Per mi, això sol, ja justifica el meu compromís per aconseguir la independència per tal de ser responsables plenament d’aquest model.