Avui tenim una interessant entrevista a Antoni Batista, professor de la URV, al diari electrònic Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/noticia/4048149/20121018/antoni-batista-otegi-fos-carrer-guanyaria-eleccions.html ). La setmana passada Nació Digital publicava una entrevista interessant a Arnaldo Otegi on feia un interessant repàs a l’actualitat del seu país (http://www.naciodigital.cat/noticia/47691/arnaldo/otegi/hem/anar/cap/euskal/herria/nou/estat/europa)
Tot plegat em porta a pensar en la importància que ja en l’actualitat té la persona d’Arnaldo Otegi com a forjador de l’evolució de l’esquerra abertzale cap a paràmetres plenament democràtics i que, sens dubte, acabarà portant Otegi a la presidència basca. Crec que un dels mèrits d’Otegi és haver sabut fer des de força temps enrere una correcta lectura de la realitat basca i que l’ha dut a elaborar un discurs encaminat a superar el conflicte basc. Crec que arribarà el dia que els ciutadans bascos reconeixeran el paper d’Otegi enlairant-lo a la màxima responsabilitat política del seu país. L’estat espanyol i el seu sistema judicial estan reforçant encara més la seva figura mantenint-lo a les presons espanyoles. Quan en surti, que en sortirà, serà el seu moment.
De les entrevistes que he llegit, i que he enllaçat, vull fer menció d’algunes coses que els catalans hauríem d’aprendre. Jo no sóc dels que s’han emmirallat en el País Basc, com sí que han fet molts dels partits independentistes catalans, sobretot els més marginals. Les realitats catalana i basca són prou diferents i cadascuna d’elles ha de seguir el seu propi camí. Sempre, però, m’ha interessat conèixer i comparar l’evolució del nacionalisme d’un país i altre. Sortosament per a nosaltres, la violència no ha arrelat, ni ha estat una via acceptada per la majoria de la ciutadania catalana. Això ens ha permès no tenir integrat el com solucionar els efectes d’aquesta violència que sí que han de tenir ben present al País Basc. Aquest és un factor que ells no poden passar per alt i que contamina, en certa manera, tot el debat. En certa manera, sempre m’ha interessat tot procés internacional encaminat a l’emancipació nacional dels pobles i en aquest context el País Basc i Catalunya han acaparat la meva atenció.
Aquest diumenge hi haurà eleccions basques en les quals gairebé dos terços dels escons podrien ser ocupats per representants de partits sobiranistes, segons apunten les diverses enquestes. El PNB guanyarà, entre altres coses, perquè Otegi encara és a la presó. I tothom coincideix en què EH-Bildu ocuparà la segona posició. A una persona de la meva trajectòria li agafa una certa enveja el fet que l’esquerra basca hagi estat capaç de formar una àmplia coalició electoral que els portarà a quotes mai vistes fins ara. Diu Antoni Batista que l’ha sorprès com es va ventilar en un dia la possibilitat de bastir una coalició de l’esquerra independentista catalana. A mi no m’ha sorprès gens ni mica. La sorpresa és que s’hagués pogut concretar. Entre altres coses, perquè jo crec que els que es van reunir per a intentar-ho en una iniciativa que va sorgir d’ERC, no eren precisament partits que jo englobaria com d’esquerres. Uns que no hi van assistir estan encara en un estadi de pensar que ells sols són els que representen la puresa de l’independentisme d’esquerres. A més, tenien ja pensat de presentar-se per primera vegada a les eleccions catalanes i no tenien cap ganes de fer-ho dins una coalició. Els altres, crec que van acudir a la reunió sense gaires ganes més d’arribar a un acord.
Vist aquest panorama, crec que qui realment representa l’esquerra independentista catalana en aquest moment és ERC. Crec que en un futur aquesta representativitat es podrà veure ampliada, però ara per ara, crec que ERC és qui representa millor aquest espai ideològic. A les CUP, i ho dic sense cap animadversió, crec que els falta maduresa política i abandonar certes actituds que recorden les de l’esquerra abertzale de fa vint anys. Penso que necessiten evolucionar i llegir la realitat catalana d’avui dia. Evidentment em puc equivocar en la meva apreciació, però sóc honest en la manera d’expressar-ho.
Crec que les eleccions catalanes podrien representar un revulsiu per al país. Un socialisme debilitat a Catalunya pot representar que emergeixi una nova esquerra nacional sense embuts, ni complexos. En aquests moments el lideratge d’Oriol Junqueres s’hauria de veure refrendat per la ciutadania de Catalunya. Aquells que creguin en l’honestedat de les paraules d’Artur Mas, farien bé de reforçar el lideratge de Junqueres perquè és la garantia que Mas no torni a jugar el paper que millor ha representat el seu partit, el de fer la puta i la ramoneta altra vegada. Els partits no són, ni han de ser, res més que instruments al servei d’un projecte d’un país. I el projecte d’un país que implica la sobirania no es pot deixar en mans d’un sol partit que podria tenir la temptació de pensar que més que un instrument és un subjecte en si mateix.