Així com pocs dies abans del concurs de castells de Tarragona vaig fer una carta oberta a la meva filla, xiqueta de la colla Joves Xiquets de Valls, avui vull fer el mateix a la meva dona, una mare d’una Jove Xiqueta de Valls. El contingut de la carta a la meva filla es basava en la confiança que jo tenia en la consecució dels castells que la colla es proposava de fer a la plaça tarragonina. També posava èmfasi en el fet que la meva petita era una part minúscula del castell, no pas la més important, perquè la part més important d’un castell no són els seus components, sinó la construcció col·lectiva d’una figura plàstica bellíssima i viva entroncada en una cultura festiva originada a la nostra ciutat i que avui ha esdevingut ensenya d’un país. Per tant, la valoració d’un castell no prové d’una de les seves parts, sinó de la seva totalitat, independentment dels seus membres.
Ara, un cop passat el concurs, ens arriba la diada més important per nosaltres. Som part de la història vallenca. Som perpetuadors dels nostres avantpassats que van iniciar el noble art de fer castells. Saps que Santa Úrsula és la culminació de tota una temporada per a les colles vallenques. És la diada per excel·lència. Per a un vallenc o vallenca no hi ha res comparable. Ni cap concurs pot ser comparat amb un Santa Úrsula per a nosaltres. Ni cap altra festa on s’hi hagin fet grans castells, ni que els hi hàgim fet nosaltres. Narcís Oller en la seva prosa feia poesia dels castells. Sense pudor, però tampoc sense pedanteria, m’atreveixo a dir-te que l’ànima dels castells només es pot sentir a Valls i esclata a la fira de Santa Úrsula. Tu que ets vallenca d’adopció i no d’origen, em sembla que també ho has copsat. N’has viscut moltes de santes úrsules castelleres, però aquesta d’enguany et serà molt especial. Si les coses van com han d’anar, la teva filla s’enfilarà en tots els castells que farem a la plaça del Blat. Aquest fet no treu el que he dit al començament, l’important serà els castells que hi farem, però ningú s’ha d’estranyar que per tu, com per tots nosaltres, aquesta serà una diada especial. Si a més, tenim en compte els castells que hi pensem fer, estic segur que el viuràs amb molta intensitat, i crec que ningú no se’n sorprendrà. Com tu, altres mares passaran pel mateix tràngol.
T’ha costat acceptar que la teva filla hagi triat fer castells. T’hagués agradat mot més que hagués seguit dedicant-se a fer atletisme o natació, o teatre. Però ella ha preferit els castells i ha decidit seguir la tradició familiar i fer-los amb la nostra colla, la Joves Xiquets de Valls. El teu caràcter no t’ajuda a mirar els castells amb tranquil·litat. Nerviosa com ets, ara s’hi afegeix el patiment particular. Patiment natural, per altra banda. Però tu no ets masoquista. Saps, i has pogut comprovar, que és un patiment que fàcilment es converteix en esclat de joia, en plor a llàgrima viva d’alegria, com et va passar al passat concurs de Tarragona. Veure enlairar-se el majestuós Cinc de Nou va fer que el teu cor accelerés el seu batec a límits insospitables, però també saps que en veure com es descarregava el sofriment amb el qual el vas viure es va transformar amb una alegria immensa que va arrencar-te unes llàgrimes que vas compartir amb la teva altra filla, com dues magdalenes ploràveu d’alegria abraçades i saltant de joia. Alliberada!
Allò, però, ja ha passat. Ara hauràs de tornar a passar pel mateix procés. La satisfacció i alegria de la teva filla et demanarà que tornis a patir per uns moments, a ningú no li agrada patir, però sé que ho suportes perquè saps que el teu sofriment és part de l’alegria de la teva filla. Sovint, perquè els nostres fills gaudeixin a plaer i satisfacció, cal que els pares patim d’una manera o altra. Saps que per Santa Úrsula repetirem algun dels castells que vam fer a Tarragona, també sap que intentarem el repte de millorar el que allà hi vam fer. Les meves paraules no t’estalviaran cap d’aquests moments, però et diré el mateix que li vaig dir a la nostra petita. El repte és difícil, no cal amagar-ho, però arribem a plantejar-nos aquest repte perquè tenim la confiança suficient per creure que podem vèncer aquest repte amb garanties. La sort i la incertesa formen part del repte, són castells que demanaran el bo i millor de cadascun dels membres de la colla. Però no som suïcides, farem allò que creiem que estem preparats per fer, allò pel qual hem lluitat durant mesos, corregint-nos, millorant-nos, consolidant la feina ja feta. No farem res que abans no hàgim ja fet. Alguns pujaran en castells que havien fet de més petits, altres més joves, i per alguns serà el primer cop. Pinya, folres i components dels diferents pisos serem una sola cosa, un sol cos. Veure la teva filla allà dalt te’ls farà especials. Mira-te’ls amb la mateixa il·lusió que hi posarà la teva filla. Viu-los com ella els viurà i estic segur que el patiment serà tan transitori com eterna serà la teva i la seva alegria. No et vull amagar, però, que també hi ha la possibilitat que la sort no ens somrigui, però a la sort li deixarem una part ben petita per tal que no afebleixi la nostra confiança.
I acabo citant Narcís Oller: “La plaça en pes féu un esclat de joia, tots els cors s’eixamplaren, atronà l’espai un aplaudiment universal.” Confiant en aquest moment aniràs a la plaça del Blat per gaudir amb tots nosaltres i amb ta filla d’aquest moment. Per ella!