Hola, maca, aquest diumenge tenim una de les sortides més importants de la temporada, el concurs de castells de Tarragona. Vas començar a anar a la colla a finals de l’any 2010. Des de ben petita que els havies vist a la plaça del Blat i força aviat et va agafar la dèria de fer-ne. Jo, però no vaig reaccionar amb rapidesa. Tu saps que t’il·lusiones ràpidament per moltes coses i molt variades. No volia que els castells fossin una altra d’aquestes coses de les quals després te’n cansessis ràpidament. Vas seguir insistint i va arribar el moment de fer el primer pas. Et vaig acostar a la meva colla. Et va agradar. Des del primer moment vaig intentar explicar-te que els xiquets i xiquetes que formem part d’una colla no som altra cosa que una peça dins l’engranatge col·lectiu de la colla. No és una activitat individual en la qual hagués de prevaldre les ànsies de protagonisme per damunt dels interessos col·lectius. T’havies de carregar de paciència i persistir en les teves ganes, si és que aquestes eren reals. Calia paciència. Em vaig posar d’exemple. He fet una mica de tot a la meva colla al llarg de més de trenta anys, però mai m’he cregut imprescindible enlloc i fins i tot mai m’han hagut de dir ara no aniràs aquí, sinó que jo mateix he anat encertant els moments en que calia deixar pas a altres persones amb la mateixa o més il·lusió que la meva. Per tant, la colla no era un instrument per a les teves ànsies de protagonisme, sinó que tu t’havies de posar a disposció de la colla per al bé col·lectiu. Vas tenir paciència; gairebé durant un any vas estar assajant i cap a finals de temporada vas començar a fer algun castell de set. La temporada següent vas fer un salt qualitatiu, castells de vuit i de nou, gairebé tots de cop. Estaves satisfeta. En els castells hi ha motius suficients per estar satisfet, personalment i col·lectiva. Però el col·lectiu sempre ha d’estar per damunt de l’interès personal, de les ganes de satisfer el propi ego. M’agrada la teva personalitat. Quan et vas veure apartada d’algun castell no vas desinflar-te, ni suplicar que et fessin pujar. Quan et vas veure sotmesa a una intervenció quirúrgica vas ser pacient a recuperar-te i no vas defallir.
Ara arriba el concurs de castells, hem fet una molt bona temporada fins ara, i estic convençut que això es reflectirà en el concurs. No sé en quins castells pujaràs, tampoc és massa important. La colla és el que importa. Tu estaràs a punt, com la majoria de nosaltres. Tan sols et demano concentració i molta il·lusió. Serà un esforç col·lectiu que estarà sotmès als capricis de la sort, aquest factor també hi juga la seva part. L’èxit i el fracàs caminen sobre una fina línia que pot decantar-se cap a una banda o cap a una altra. Però això no és massa important. Formes part d’una colla bicentenària que les persones de diferents generacions han perpetuat al llarg dels segles. La nostra grandesa no depèn d’un resultat o d’una posició. El que vull és que segueixis fruint dels castells com estàs fent. Una activitat que forma part de la nostra cultura, que ha estat capaç d’expandir-se per tot el nostre país i més enllà.
El més important de tot és que tu segueixis creixent com a persona, que sàpigues estar a l’alçada per afrontar l’èxit i el fracàs. Gaudir de l’èxit sense humiliar ningú. D’això no tinc cap mena de dubte que ho sabràs fer. Et conec i sé que no tens malícia, ni enveges, ni gelosies. També caldrà estar preparada per superar algun entrebanc, algun fracàs. La nostra grandesa, la teva grandesa com a persona, no dependrà d’un resultat. Sé que sabràs felicitar qui ens superi i que ho faràs de cor. Potser amb una mica de ràbia, però que no dirigiràs envers ningú. Estic orgullós de la teva maduresa, petita com encara ets.
Pensa que passat el concurs, la temporada segueix. Als vallencs encara ens queda la traca final, el nostre Santa Úrsula. Un Santa Úrsula que hauràs d’afrontar amb el mateix esperit. Som part d’un univers i d’un món que tu i jo volem millor, i els castells dels xiquets són un bon instrument per créixer individualment com a persones i de forma col·lectiva, com a part d’aquesta evolució i progressió que tots volem.
Així, doncs, filla meva, pit i amunt. Amb serenor, amb confiança en tu mateixa i en tots els altres xiquets i xiquetes, i en un perfecte equilibri entre el cap i el cor, seny i rauxa. Sempre tenim un moment per a cada cosa. La teva mare, la teva germana i jo mateix serem a baix, patint una miqueta, però amb molta confiança. Aquest diumenge ha de ser un dia per gaudir i estic segur que tots nosaltres el gaudirem en plenitud.
I a fe de déu que l’hem gaudit Ja t’ho deia, teníem prou motius per tenir confiança en les nostres possibilitats!