De boicots i altres riscos!

Una de les coses que sempre planen la seva ombra quan parlem del nou estat català és el tema econòmic. Per una banda la subsistència del propi nou estat, per altra banda, la conseqüència sobre l’economia de les empreses catalanes. En aquest segon àmbit, hem conegut boicots espanyols i els hem superat. Hi ha aquell axioma tan vell que diu que el capital no té pàtria. Segurament això és cert a mitges.

Personalment, crec que l’economia catalana és prou dinàmica com per vèncer el repte que suposa situar-nos directament al món. Fabriquem productes de qualitat, tenim bons departaments de recerca i desenvolupament, empreses de primer ordre com Grifols, per posar un exemple. Que algunes empreses catalanes poden tenir dificultats en un primer moment per una excesiva dependència del mercat espanyol és possible. Que moltes altres empreses tenen el seu futur assegurat per la internacionalització dels seus mercats, també és cert. Directius de Freixenent, per posar un altre exemple, han dit que el seu mercat és el món i que davant un hipotètic boicot dels consumidors espanyols el que no venguin a aquell mercat ho vendran en un altre. Com algú va dir, jo no deixaré de consumir un bon pernil espanyol quan obtingui la meva nacionalitat catalana. Els meus anhels de ser ciutadà català de ple dret en el context de les nacions no es basa en l’antiespanyolisme. Per altra banda, si ha d’esclatar una guerra de boicots, Espanya també hi podria perdre força, els consumidors catalans podrien contestar, cosa que no desitjo, i fer el mateix, causant un perjudici important a empreses espanyoles.

Digueu-me confiat, però jo segueixo pensant que al final s’imposarà el sentit comú. Del tots hi podem sortir perdent, passarem al tots hi podem sortir guanyant. El més important de tot és no ser esclaus de la por. Aquest sentiment és el pitjor enemic que podem tenir. Sotmetre’ns a aquest sentiment esclau. No tenir por no és el mateix que ser il·lusos o temeraris, significa ser lliures per prendre les nostres pròpies decisions més enllà d’amenaces que no se sustenten per enlloc.

Cal posar èmfasi en allò positiu que els dos nous estats poden obtenir. Les nostres infraestructures les podrem dissenyar tenint en compte el pes de la nostra economia i la seva orientació, que clarament va dirigida cap al nord. Allò que fins ara ens han negat i que ningú al món gosaria discutir ho popdem convertir en realitat. Un eix ferroviari de mercaderies cap a Europa basat en la nostra necessitat d’enviar les nostres mercaderies i les que arriben als nostres ports nord enllà. Si això no ha estat possible fins ara, ha estat per un estat que ha dissenyat i segueix dissenyant les seves infraestructures sobre bases irracionals que són antieconòmiques i que només serveixen a un projecte polític espanyol centralitzat. El mateix podem dir dels nostres ports i aeroports. Les possibilitats logístiques de Catalunya són immenses. Tot plegat ho haurem de fer tenint en compte la nostra capacitat econòmica, sense estirar més el braç que la màniga.

I per acabar, l’altre element de la por que alguns no paren de recordar-nos, és la nostra exclusió de la Unió Europaea i de l’euro. Sobre això, només dues coses. La primera, al món hi ha més països fora de la Unió que no pas a dins i subsisteixen. La segona, i perdoneu la meva petulància, havent tret matrícula d’honor en dret internacional públic, m’atreveixo a afirmar que no hi res de més flexible i de més adaptable que el dret internacional. I la Unió Europea no és res més que tot un seguit de tractats internacionals que s’ha bastit amb excepcionalitats de tot tipus al llarg de tota la seva història. No cal recordar-vos com en un sol dia milions d’alemanys orientals van passar a ser membres de la Unió i adquirir la ciutadania europea, ciutadania que els ciutadans catalans ja tenim en aquests moments.

En definitiva, l’únic que hem de témer és que nosaltres no acabem de fer les coses prou bé. Tot és a les nostres mans. Si actuem amb seny, amb l’esperit democràtic que al llarg de la història ha demostrat el nostre poble, si els nostres representants polítics estan a la nostra alçada, si els empresaris segueixen obrint-se al món i si els teballadors catalans seguim treballant amb aquell caràcter que posseïm, res no hem de témer. L’estat català no serà l’últim en néixer en aquest segle. Al segle passat en van néixer un munt que van passar processos similars al nostre i ara sembla que portin segles de recorregut. La normalitat és fer les coses com cal, amb la nostra serenor habitual, amb la rauxa que ens porta a il·lusionar-nos per un futur, bastint una societat petita però dinàmica, justa, democràtica i respectuosa amb tothom i amb ganes de no repetir els errors en la nostra configuració que ha comès al llarg dels anys l’estat al qual hem pertanyut fins ara. Lliures i amb les dependències que nosaltres volguem.