Cada Onze de setembre, des de fa dècades, uns milers de catalans que sempre hem cregut que la normalització del nostre país, la seva cultura, la seva llengua, la seva economia, la seva presència al món, només era possible si els ciutadans del nostre país obrien els ulls i decidíem, de forma desacomplexada, formar el nostre propi estat, ens hem anat trobant a la plaça d’Urquinaona a mitja tarda per fer sentir el nostre clam d’independència. Això, però el senyor Duran no hi deu saber perquè sempre deu haver estat treballant a Madrid.
La tossuderia d’aquests milers de catalans de no claudicar i no rendir-se ens ha portat a la situació actual, una situació en la que és possible aconseguir una majoria social i transversal que, per fi, hagi obert els ulls i hagi vist la llum sobre el camí a seguir. Gràcies a aquells il·luminats, aquesta via és avui possible. Però el senyor Duran es veu que encara no ho sap.
Aquest Onze de setembre no serà diferent del dels altres anys. A la tarda hi haurà una manifestació pels carrers de Barcelona en què milers de catalans reclamaran la seva independència política. La diferència envers els altres anys sembla que estarà en el nombre de ciutadans d’aquest país que ho manifestaran. Tot indica que seran milers i milers, molts més que els habituals dels altres anys. I això sembla que el senyor Duran sí que ho sap.
Ara, a darrera hora ha obert els ulls i vols sortir a la foto. Després de desbarrar contra els independentistes es troba que aquests sembla que són molts ara. I s’empassa les seves paraules, sense deixar d’intentar manipular, encara, el sentit de la manifestació.
Doncs no, senyor. La manifestació serà com la de cada any. Més multitudinària i unitària. De milers de ciutadans i ciutadanes del nostre país que diran prou. De ciutadans que parlaran català, castellà i altres llengües, però que com a ciutadans catalans diran que volen ser i formar part d’un nou estat europeu conformat per tots ells. Amb una llengua comuna que vehiculi la nostra convivència, però en el qual cadascú podrà preservar la seva llengua d’origen en les seves relacions personals. Un estat que vol ser socialment just pels seus ciutadans i formar part dels països més avançats del món.
Si el senyor Duran vol formar part d’aquest estat, no és imprescindible que vagi a la manifestació si no participa de l’objectiu. Podrà romandra-hi tranquil·lament, però no cal que intenti tergiversar la realitat. Dimarts a la tarda ens mourem per fer el darrer i definitiu pas. El del nostre alliberament com a poble. Tan si vol, com si no vol el senyor Duran.