En els darrers temps, mesos i anys, s’ha posat de moda desprestigiar tot tipus d’organitzacions socials i polítiques presentant-les com un llast per al sistema democràtic. Els sectors que han impulsat aquestes campanyes no són sectors neutres, sinó que són sectors polítics i econòmics amb uns objectius molt i molt concrets, que passen pel domini de l’opinió pública i silenciar tot allò que els faci destorb. No diré que algunes organitzacions no hagin comès errors al llarg de la seva existència, però són organitzacions imprescindibles per a la consecució d’alguns objectius que interessen la ciutadania. Una ciutadania a la qual, també, des de finals dels anys 80, se li ha inoculat bones dosis de desmobilització que han donat resultat.
Els sindicats. Aquestes organitzacions sempre han estat en el punt de mira dels totpoderosos. Sempre els han fet nosa i sempre han intentat fer-los desaparèixer. La Margaret Tacher és la icona que segueixen, per tal com va ser capaç d’extingir i anular la capacitat d’influència i reacció dels sindicats britànics. Caldria que la ciutadania no oblidés que la majoria de drets socials i laborals que hem gaudit els darrers anys en l’àmbit social i laboral no han vingut regalats del cel, sinó que han estat fruit de llargues lluites de milers de ciutadans que aglutinats rere les organitzacions sindicals han aconseguit el que ara ens estan prenent mica a mica. Fins i tot, en plena dicatadura, quan no hi havia cap mena d’oposició al règim franquista, van ser els sindicats, sobretot Comissions Obreres, qui va encapçalar la lluita antifranquista. Per moltes imperfeccions, doncs, que les organitzacions sindicals puguin tenir, són eines necessàries per al progrés del nostre país. I encara hi afegeixo més. Si pensem en el nostre alliberament nacional, aquest no podrà esdevenir realitat sense l’aportació de la gent, les persones, que encara avui aglutinen. Ensoorrar-los és fer el joc als interessos d’aquells que van contra la majoria de la població i dels seus drets. Sovint diem que que els sindicats catalans tenen un nivell d’afiliació baix, però oblidem que segueixen sent les organitzacions socials i polítiques amb major nombre d’afiliats.
Sobre els partits polítics. No diré gaire cosa sobre aquest tema. També són desprestigiats a tort i a dret per tothom. Segur que hi ha motius per haver-los perdut la confiança, però, des del meu punt de vista, segueixen sent imprescindibles per al bon funcionament d’un sistema democràtic. Que han de renovar-se i acostar-se als interessos de la gent? Ben cert, però sense partits polítics no hi ha democràcia.
Un altre grup del qual darrerament tothom s’apunta a malparlar-ne és el dels funcionaris. La paraula funcionari té mala premsa. Tots, quan la sentim, pensem en aquella persona amb cara malhumorada que ens ha d’atendre amb amabilitat des de darrera un taulell i que sovint sembla que li faci mal al fetge. Oblidem, però, que a més d’aquest personal, quan parlem de funcionaris o treballadors públics també ens referim a mestres, metges, cirurgians, bombers, etc. Els mestres i professors de secundària o universitat són les persones a qui confiem l’educació dels nostres fills i en els quals hauríem de posar la nostra confiança individual i col·lectiva. Els metges i cirurgians del sistema públic de salut són aquelles persones que vetllen per la nostra salut i benestar, per la nostra qualitat de vida com a individus. Són aquells que atenen tothom independentment del seu nivell de renda. Els bombers i altres agents de seguretat són els que garanteixen la convivència i seguretat a les persones, els que sovint es juguen la vida. Anar contra els treballadors de l’administració pública també és anar contra nosaltres mateixos. Els que tenen interessos privats o volen afavorir un sistema privat d’ensenyament, de salut, etc. saben jugar molt bé amb les paraules. Quan utilitzen el terme funcionari, saben que ràpidament ens afegirem a vilipendiar-los i a donar suport a qui els foti canya, sense que ens adonem que el que fem és anar contra nosaltres mateixos.
Ara toca el torn a comunitats autònomes i ajuntaments. Sembla com si l’estat no tingués cap mena de responsabilitat en el fet que el regne d’Espanya estigui al punt del col·lapse. Tots els mals es deriven cap a les comunitats autònomes i els ajuntaments. Faríem bé de no oblidar que quan intenten desprestigiar les comunitats no estan pensant en aquelles que malbaraten els seus recursos. No siguem innocents, estan pensant en nosaltres, els catalans. De la mateixa manera que van crear el cafè per a tothom, quan l’aigualeixin intentaran fer-ho igualment per a tothom. Les comunitats autònomes i els ajuntaments són les administracions més properes als ciutadans, les que presten la majoria de serveis de que encara gaudim. Desprestigiar-los i vilipendiar-los només servirà als que volen liquidar la cartera de drets socials i econòmics de la gent. Que ajuntaments i comunitats han de ser responsables de la bona utilització dels recursos molt limitats que tenen hi estem tots d’acord, però d’aquí a voler-los culpabilitzar tot rentant-se les mans de les responsabilitats que té l’estat en la conjuntura actual hi ha un abisme.
Els ciutadans, sovint, correm el risc a apuntar-nos a aquelles tesis que, dirigides per sectors molt concrets, volen liquidar un model social europeu que no ha estat fruit de la casualitat, sinó del sacrifici de moltes persones durant moltes generacions. Moviments com el del 15M a vegades em sembla que es posen al servei d’aquests interessos. Diuen pestes contra tot allò que soni a moviment organitzat, però ells no deixen de ser una altra organització. Una organització que a dia d’avui em permeto de dir que encara no ha aconseguit res comparable al que han aconseguit les organitzacions a les quals m’he referit anteriorment.
Per tant, compte amb la demagògia que molt utilitzen i a la qual massa sovint ens sumem. Si no tenim una cosa millor, unes organitzacions millor que vehiculin els interessos de la majoria de la ciutadania, faríem bé de no contribuir a la seva desaparició. Això ens convertiria en irresponsables i ens deixaria en mans d’aquells que només miren pels seus interessos particulars sense que els importin els interesssos i el benestar de la majoria de la població. Pensem-hi una mica.