Ahir ens va deixar l’Emili Teixidor, una persona entranyable i un escriptor que ha acompanyat les generacions joves i adolescents del nostre país. Autor de “El llibre de les mosques, Retrat d’un assassí d’ocells o Pa negre”, entre altres títols. Nat a Roda de Ter, com en Martí Pol. Bon narrador i un home que sempre ha excel·lit per la seva claredat en les seves aparicions públiques. Diria, si la memòria no em falla, que la primera vegada que vaig llegir en Teixidor era a Cavall Fort, encara que no en tinc la certesa perquè la memòria ja sabem que a vegades ens traeix, i d’això ja en fa molts anys. La malaltia se l’ha endut un pèl massa aviat.
La fragilitat de les persones és una constant, però avui no volia parlar d’aquest tipus de fragilitat, sinó de la feblesa dels països. La mort de Teixidor, però, mereixia un petit comentari i record.
Els nostres veïns espanyols se senten febles. Aquesta és una realitat que cada dia que passa la veig més consolidada. Els símptomes que m’ho demostren són molts. En citaré uns quants.
Acabo de sentir el ministre Montoro negant altra vegada, per activa i per passiva, que el seu país hagi estat rescatat per la UE, l’FMI i el BCE. De tant repetir-ho no sé com no els agafa una sensació de ridícul espantós. Estan acostumats a aquella premissa que diu que una mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en una veritat. Aquesta vegada, però, em sembla que no cola enlloc, i no se’n surten. Crec que el que acaben traspuant és una feblesa immensa i una manca de confiança en allò que en diuen Espanya quan volen dir Castella. Sí, se senten febles i estan a la defensiva. Tot un símptoma.
Un altre símptoma de la seva feblesa és la campanya que el PP està duent a terme contra la llengua catalana. Va començar ja fa molts anys a València o com ells en vulguin dir. Negar l’evidència és un indici de l’estupidesa. La utilització d’eufemismes per no haver de dir el que volen dir, és indici d’un grau d’estupidesa elevadíssim i d’inseguretat. Al PP li agrada tant dedicar-se a la filologia com a la política. Seguint l’exemple dels peperos valencians, anticatalans per naturalesa, els seus homòlegs baleàrics han iniciat un camí paral·lel. Ells segueixen anomenant la seva llengua igual que nosaltres, però volen traslladar a les Illes l’estratègia valenciana per fer desaparèixer el català de la vida pública i social.
Això ha animat els aragonesos a fer passos en la mateixa direcció. Ara proposen derogar la llei de llengües aragonesa que el socialista catalanoparlant Marcel·lí Iglesias va tardar tant a promulgar mentre era president d’Aragó. Iglesias, un catalanoparlant aragonès acomplexat no va gosar anar gaire lluny. Ara els peperos aragonesos creuen que sí que va arribar massa lluny i derogaran la lllei de llengües socialista per una altra. En aquesta nova llei, els veïns aragonesos espanyols segueixen mostrant símptomes de feblesa aguda. Al català que parlen unes desenes de milers d’aragonesos ara en diran la llengua aragonesa de l’àrea oriental d’Aragó. No n’asseguren ni el seu ensenyament, ni el seu reconeixement, ni protecció. La regularan en una acadèmia de nova creació que es dedicarà a normativitzar sobre dues lllengües completament diferents, com l’aragonès i el català que no gosen anomenar. La finalitat política és ben clara, ridiculitzar l’ús del català a l’Aragó per tal que els seus parlants vagin abandonant la seva parla. Desprestigi lingüístic que dugui a l’anorreament i la impossibilitat de supervivència d’una llengua deixada de la mà de déu.
Els espanyols de parla boliviana atlàntica, eufemisme del castellà a la menera com ells anomenen el català, se senten febles i, febles com són, no els fa por fer el ridícul. Febles políticament, econòmica i cultural. Els catalans hauríem d’aprendre una cosa. Si ells se senten febles, és perquè a nosaltres ens veuen forts. No deuen anar errats. El que fa falta és que nosaltres mateixos ens veiem forts. Encara que no sigui una actitud massa cristiana, quan hom és fort, i se’n sent, el que ha de fer és passar per damunt del feble. És com ha funcionat el món des que és món. Si ara que els fem por no ho aprofitem, serà perquè nosaltres no ens creiem la nostra fortalesa. Una fortalesa de la qual ells no dubten, per això no escatimen esforços per anorrear allò que els pot afeblir encara més.
Catalunya, és a dir, els catalans i les catalanes, té una oportunitat històrica com mai havia tingut. Tenim l’oportunitat ara d’esberlar d’una vegada per totes aquesta cosa artificial anomenada Espanya. Els espanyols de parla boliviana atlàntica basen tota la seva fortalesa en una victòria futbolística d’uns treballadors molt ben pagats en missió a Polònia, la de veritat. Els catalans faríem bé de basar la nostra fortalesa en una ciutadania cada vegada més farta que veu, com mai abans havia vist, que el nostre futur només té possibilitats fora d’Espanya. Només cal que ens veiem tan forts com ells ens veuen. És l’hora de veure-hi clar.