En una setmana hem vist com aquest estat que anomenen Espanya, i en el qual ens encabeixen, ha arribat a tocar fons pel seu mal cap. Després d’haver malbaratat els milions i milions d’euros, milers de milions, que els nostres conciutadans europeus ens han donat i que els nostres governants a Madrid han col·locat en totxo, especulació, quilòmetres d’AVE que no ens connecten enlloc, aspiracions olímpiques de nou ric, etc, ens despertem un bon cap de setmana sabent que a aquest estat l’han de rescatar per posar ordre en el seu sistema bancari espanyol i en una entitat que expressa plenament aquesta manera de fer espanyola com és Bankia. El mateix dia el president del govern espanyol agafa un avió i en companyia de l’hereu de la corona espanyola se’n va cap a Polònia on sembla que els espanyols es juguen el seu futur, un futur no pas de benestar econòmic i social, no, no, un futur “nacional-esportiu” que la “roja” ha de liderar. Si els representants de l’antic règim aixequessin el cap i veiessin que els seus hereus posen les esperances de salvar l’orgull espanyol en una cosa que anomenen “la roja”, així, pronunciat a l’espanyola, s’estirarien els cabells.
S’han malgastat els fons europeus i no han estat capaços de bastir un sistema econòmic, financer i social que ens equiparés als països del centre i el nord d’Europa. Aquells països que els catalans sempre hem envejat per la seva civilització, pel seu model econòmic, pel seu progrés i per la seva capacitat de construir un estat social i de dret que nosaltres havíem somniat. Han fet amb els diners europeus el mateix que han fet amb els diners dels catalans que tant si volem, com si no, ens foten any rere any. Dedicar-los a mantenir territoris sota el paraigua del subsidi i el clientelisme i sense haver creat cap mena de riquesa individual i col·lectiva que els situés lluny d’aquesta mentalitat inèrcia que els fa depenents.
Els ciutadans i els governs europeus s’han cansat dels espanyols. Han arribat a la conclusió que no poden, no volen, seguir pagant i mantenint la festa espanyola. Per arribar a aquesta conclusió, els europeus només han necessitat trenta anys. Els catalans sembla que després de gairebé tres-cents anys de suportar-los encara no hem après la lliçó. Ens han estat esquilmant durant centenars d’anys, ens estan ofegant com a poble, ens escanyen la nostra economia i aguantem.
Imagineu si haguéssim dedicat els milers de milions rebuts dels fons europeus per construir en el seu moment infraestructures com el corredor mediterrani, haguéssim connectat tots els ports catalans amb la resta d’Europa, si haguéssim invertit bona part d’aquests diners en formació i educació, en recerca i innovació, en bones universitats, en un aeroport de Barcelona connectat amb tot el món, en l’aprenentatge d’idiomes, en una xarxa interna de ferrocarril que connectés el nostre territori, no amb trens d’alta velocitat, sinó en trens de rodalies a Barcelona, a l’àrea del Camp de Tarragona, que haguessin permès dotar-nos d’una bona mobilitat que ens permetés desplaçar-nos fàcilment pen anar a treballar i estudiar en un radi de cent quilòmetres. Si haguéssim dedicat aquests diners en xarxes sociosanitàries eficients, en serveis socials per la gent dependent, etc. Us ho podeu arribar a imaginar?
Ens podem arribar a imaginar si els vint mil milions d’euros que ens foten cada any del nostre esforç individual i col·lectiu els haguéssim pogut afegir als diners rebuts d’Europa per a implementar les infraestructures que he esmentat, els serveis socials necessaris per a la nostra gent, l’estructura econòmica que el nostre país necessita? Ens ho podem arribar a imaginar?
I si ens ho podem arribar a imaginar, què esperem a obrar en conseqüència? Nosaltres, en tres-cents anys, no hem tingut la valentia de fer el que els europeus en trenta anys estan disposats a fer, si cal, en menys de trenta anys. Ells n’han tingut prou en tres dècades. Quan de temps necessitarem nosaltres? Trenta anys han estat suficients per a Europa per conèixer com les gasten els espanyols. Nosaltres ho sabem de fa més temps.
Cent mil milions d’euros hauran de posar els europeus per salvar l’insalvable. Amb aquests diners creieu que els espanyols faran el que haurien de fer amb bancs com Bankia? Els importa més l’estructura política i econòmica que ha de sustentar això que anomenen Espanya que no pas el benestar dels seus ciutadans. Europa acaba la paciència. Nosaltres ja l’hauríem de tenir esgotada. Els europeus, si els cal, estan disposats a enviar Espanya a fer punyetes. I els catalans? No hauríem d’estar també disposats a fer-ho efectiu d’una vegada per totes. Ara se’ns presenta una oportunitat única. L’aprofitarem o seguirem tan porucs com sempre i preferirem no arriscar i deixar perdre la nostra oportunitat? Només nosaltres ho podem decidir. És hora de triar, o Espanya o Europa.