Metges, banquers i romans

Fa uns quants dies es va atorgar l’honor a Joaquim Maria Puyal de ser considerat el català de l’any 2011. Els lectors de El Periódico i els espectadors de Televisió de Catalunya així ho van decidir. Em sembla un premi totalment merescut pel mestre Puyal. La seva trajectòria professional com a comunicador, escriptor, filòleg i periodista em sembla que avala suficientment la seva elecció. Només puc donar-li la meva modesta enhorabona. El seu discurs de recepció del premi em va semblar una mostra clara dels seus mèrits.

Però més que del mestre Puyal, avui volia parlar d’una característica de les darreres edicions del català de l’any. Ens hem acostumat a que entre els candidats sempre trobem un metge. Enguany li ha tocat a un especialista de primer nivell en cardiologia. El col·lectiu mèdic acostuma a estar present entre els possibles escollits. Una vegada els investigadors de la SIDA, una altra especialistes del càncer, ara un cardiòleg. Però una característica dels premis és, també, que mai no guanyen. La seva candidatura és expressió del nivell que la recerca mèdica té al  nostre país. Però el fet que sempre es quedin en candidats diu també que valorem massa sovint la imatge mediàtica per damunt de la tasca sorda i seriosa d’aquells que treballen dia rere dia en la recerca científica que reverteix en el conjunt de la societat. Crec que és hora que el nostre país, la seva ciutadania, faci ja un reconeixement simbòlic a tots ells en la figura d’algun d’aquests homes excepcionals. Crec que els ho devem. Encara més en els moments actuals, quan segueixen la seva tasca incansablement, per damunt de les dificultats econòmiques que els resta inversió per continuar amb la seva feina.

També, aquests dies, ens hem assabentat del que haurem de dedicar a salvar una entitat com Bankia, una entitat basada en un conjunt de delictes per part dels seus responsables i per part de l’òrgan regulador espanyol que l’havia de supervisar i que va ser còmplice dels seus delictes. Allà on fa uns pocs mesos ens havien dit que hi havia guanys, ara ens diuen que hi ha un forat de milers de milions d’euros. Diuen que hi haurem de dedicar vint-i-cinc mil milions d’euros per salvar aquesta entitat. Amb el crèdit que s’han guanyat els seus gestors, entendreu que posi en dubte aquesta xifra i que pensi que finalment seran molts milions d’euros més. El president del govern espanyol ja ha avançat que la fórmula per a obtenir aquests diners serà la d’acudir als mercats del deute per recollir aquesta quantitat. Això significa, entre altres, dues coses importants. Que acudirem al deute financer no per sostenir el nostre estat del benestar, ni per fer créixer la nostra economia. No, hi acudirem per salvar una cosa que no s’hauria de salvar. Si dediquem recursos a això, no en podrem dedicar a altres coses més urgents. La segona cosa és que no ens costarà només aquests vint-i-cinc mil milions, sinó que hi haurem de sumar els interessos que ens veurem obligats a oferir per col·locar-lo.

Tot plegat em sembla un despropòsit. Ningú no és responsable de res i tots ens fem responsables de la seva cara dura. A la manca de moral i ètica hi hem d’afegir la manca d’haver d’afrontar responsabilitats civils i penals. Mentre perseguim el deutor d’una hipoteca que no pot pagar perquè les seves circumstàncies econòmiques no li ho permeten, deixem que altres ens endeutin a tots i marxin amb les butxaques plenes. Veure per creure.

Tot plegat m’ha portat a la memòria unes paraules de Tàcit, ciutadà romà del segle I, noble i escriptor, que vaig llegir no fa massa temps. “Qui ignora que l’eloquência i altres arts han degenerat d’aquella antiga glòria, no per manca d’homes, sinó per la desídia de la joventut, la negligència dels pares, la ignorància dels mestres i l’oblit dels temps antics?”. Tàcit recorda com s’educaven els fills abans i diu que l’oblit de tot això ha portat la decadència. La gent només pensa en enriquir-se, en els jocs i els plaers. Coses i temes prou d’actualitat dos mil anys després.

 

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.