El Barça ja té entrenador per la pròxima temporada. M’agrada l’elecció. Els motius que fan que em plagui són diversos, però convincents. Alguns ja s’han exposat en la roda de premsa per part del secretari tècnic del Barça, Andoni Zubizarreta. Així com no vaig amagar els meus dubtes quan fa quatre anys van escollir Guardiola com a entrenador del primer equip, ara no vull amagar la meva satisfacció.
Confio que aquest empordanès de 42 anys sabrà estar a l’alçada de les responsabilitats que assumirà a partir del mes de juny. El repte és important. Una primera característica de la seva personalitat ja l’ha donat en acceptar l’encàrrec. Acceptar ser el successor de Guardiola no és una decisió fàcil. Fer-ho, havent estat el seu segon, encara ho és menys. Amb la seva decisió, Vilanova demostra un gran caràcter i una gran determiniació amb la seva decisíó. No li tremola el pols.
Estic content, també, perquè el Barça, a través del seu màxim responsable esportiu al primer equip, seguirà parlant la llengua nacional del nostre país. No és un aspecte gens menyspreable. Podrà continuar la gran tasca que Guardiola ha fet en aquest aspecte. Ho celebro.
Per altra banda, és un home que en la seva biografia esportiva s’ha curtit suficientment, tant quan va començar, com en els cinc anys que ha estat al costat de Guardiola. En la meva opinió, Guardiola ha esdevingut el que és i representa, per l’aportació inestimable de Vilanova. Hem vist en multitud d’ocasions com els dos han comentat al camp les estratègies a fer i les decisions a prendre. Crec que és un home treballador i coneix perfectament les estructures d’un club tan complex com el Barça i el seu entorn. Amb ell, el Barça, s’assegura la continuïtat d’un model esportiu i la continuïtat d’un model humà. El temperament que Guardiola ha demostrat a la banqueta durant els partits, Vilanova l’exemplifica quan l’entrenador del madrid, a qui no vull citar, li posa un dit a l’ull. Vilanova, en una reacció reflexa li etziba un calbot del tot merescut. Això m’agrada.
Vilanova no és, ni serà, un Guardiola dos. Sens dubte ell té una personalitat diferenciada de Guardiola. Faríem bé de no comparar-lo permanentment. No és un clon, sinó una persona amb la seva pròpia personalitat que anirem coneixent mica a mica.
El 2001, ja retirat de la seva vida com a jugador, va entrenar el cadet del Barça, tenint com a jugadors, entre altres, a Messi, Piqué i Cesc. Els coneix de fa temps i els ha entrenat al llarg dels quatre anys que ha estat al primer equip. Per tant, la plantilla l’acollirà amb els braços oberts.
L’afecció barcelonista farà bé de no oblidar l’etapa Guardiola. Hem gaudit molt durant aquests darrers anys. Els més joves només coneixen els triomfs. Els que tenim una edat hem passat grans travessies del desert. Per tots, els anys de Guardiola han estat brillants. El Barça no ha nascut amb Guardiola, és una institució centenària que amb el Dream Team va començar a despertar d’un son anguniós. Cruyff ens va donar segurestat. Els barcelonistes la necessitàvem. Rijkaard la va confirmar i Guardiola l’ha reblat, portant aquesta seguretat i orgull al súmmum. No oblidant Guardiola i l’etapa tan esplendorosa que els culers portem visquent des de fa anys, farem bé d’acceptar que Guardiola marxa i Vilanova arriba. Haurem d’acceptar que Vilanova és Vilanova, no és Guardiola. Si fem això, serà la manera de demostrar que hem après alguna cosa tots aquests anys. Hem après a guanyar amb naturalitat, respectant el contrari. Hem après a perdre, felicitant al contrari, encara que no ens hagi agradat. Hem après que, per damunt, participem d’un joc, un esport, en el qual guanyar no és l’únic important. També és important la forma, el gaudi, el respecte, l’assumpció del fracàs, etc.
Per tot plegat, celebro que l’elecció del Barça no hagi estat cap dels entrenadors amb que la premsa ha especulat aquests dies. Vilanova seguirà exemplificant tot el que representa el Barça arreu del món i en el qual milions d’afeccionats i esportistes s’han emmirallat. Aquests milions de persones saben ara que cridar Visca el Barça i Visca Catalunya no són paraules vanes, sinó que són plenes de sentit, que identifiquen l’orgull d’un poble que vol ser. Benvingut Vilanova, molta sort.