Aquest cap de setmana passat hem estat amb tota la colla d’amics i els nostres fills d’excursió per la Noguera. Ens ho hem passat molt bé tots plegats, però no volia parlar de l’excursió pròpiament, sinó d’un tema de debat que va sorgir arran d’un viatge que uns amics havien fet a Polònia i la visita que van fer al camp d’extermini de “Auschwitz-Birkenau”. El tema de debat va sorgir en considerar la dificultat de la condició humana quan s’ha d’enfrontar a decisions difícils en les que ens hi va la vida. De la fragilitat de les nostres conviccions individuals quan s’han d’encarar a un estat d’opinió generalitzat i majoritari. Quan hi intervé la por. Quan és més fàcil fer el que fa la majoria que no pas jugar-se-la amb una decisió arriscada.
No es tracta d’un tema nou. Molt s’ha debatut sober aquesta qüestió. Sobre les responsabilitats, sobre les obediències degudes, etc. Personalment vaig adoptar una actitud beligerant. Sense negar les viscissituds històriques que va portar el poble alemany a una adhesió majoritària a les tesis nacionalsocialistes, que no al seu suport electoral, ja que Hitler mai va obtenir el suport electoral suficient per a governar, sinó que arribà al poder gràcies a les facultats del president de la República, Von Hindenburg, que va nomenar Hitler canceller. La situació dels alemanys, humiliats pel tractat de Versalles, sotmesos a una crisi econòmica brutal, era caldo de cultiu per al sorgiment d’una ideologia com la nacionalsocialista. Fins i tot els sindicats alemanys es van adherir als postulats nazis per ser esborrats del mapa poc després. Trobarem explicacions suficients que van dur Hitler al poder, però aquest no era el tema.
La qüestió era que alguns comentaven que podien comprendre la situació dels guardes dels camps de concentració com si s’haguessin trobat allà per casualitat i haguessin estat testimonis neutrals de la barbaritat que van causar. Com si la fatalitat els hagués dut allà i poca cosa hi haguessin pogut fer. Jo no comparteixo aquesta idea. El nazisme va triomfar a Alemanya pels mètodes expeditius dels membres del partit, però també per la inhibició de molt bona part de la població alemanya.
Vaig començar a llegir sobre el nazisme i els camps d’extermini ben jove, encara no tenia vint anys. Vaig començar per un llibre que em va deixar un germà meu. Treblinka, era una narració dels fets ocorreguts a un dels camps d’extermini situats en territori polonès ocupat. Després he llegit autors com Primo Levi, Imre Kertesz, JM Coetze, les Memòries d’Albert Speer, etc. Amb tots ells m’he fet una idea aproximada de l’holocaust i el mètodes de la solució final. Un programa ben preparat als anys trenta i que va eclosionar l’any 41 fins al final de la segona guerra mundial. L’any trenta-vuit es produí a la pròpia alemanya el progrom conegut com la nit dels vidres trencats contra els jueus alemanys. Himmler, Heydrich i Eichman van preparar meticulosament la metodologia per fer desaperèixer sistemàticament la població jueva dels territoris ocupats pels alemanys. Els camps de concentració i els ghetos van deixar pas als camps d’extermini.
Les SS, un cos creat originàriament com a guàrdia pretoriana de Hitler, prendria el control de tot l’operatiu, sotmetent la Gestapo i tots els altres cossos policials alemanys al seu mandat. Els membres de les SS eren voluntaris, exemplars humans amb les característiques més pures i racials àries. Es feien gravar el seu grup sanguini sota la seva aixella, cosa que facilità la seva identificació per part dels aliats un cop acabada la guerra. Només quan la guerra era ja perduda es va reclutar forçosament alguns joves a les seves files. Per tant, qui formava part de les SS ho feia, en línies generals, perquè així ho volia. Els autors que he citat expliquen prou bé les seves experiències amb els seus guardians. El tracte que rebien per part d’ells era com el que rep una bèstia a l’escorxador. Anorreaven la seva dignitat i la seva voluntat. Les seves víctimes amb prou feina es reconeixien com a éssers humans.
Molts membres de la Wermacht, soldats de carrera amb codi d’honor, odiaven els membres de les SS.
Però no em vull allunyar del tema. L’ésser humà gaudeix de llibertat i sobirania per a prendre les seves decisions. En determinats moments de la vida, els individus han de prendre decisions personals difícils i compromeses. Condicionats per la por. Molts social demòcrates i comunistes alemanys van pagar la seva resistència al nazisme amb la seva pròpia vida. Teòlegs com Dietrich Bonhoeffer, que va passar per Barcelona per tenir cura de la comunitat luterana de Barcelona a finals dels anys vint i que va retornar a Alemanya a començaments dels anys trenta, van pagar la seva decisió d’oposar-se al nazisme amb la presó primer i la vida en ser executat l’any 45 a la forca del camp de Flossenbürg. Catorze dies després el camp seria alliberat per tropes nord-americanes.
A l’Alemanya nazi ben segur que hi havia nazis convençuts, nazis de conveniència, persones atemorides, etc. Però hi va haver, també, persones que van negar-se a combregar amb les idees imperants i que les van combatre. Jo no sé què faria en unes circumstàncies com aquelles, però sí que sé que la meva admiració és per aquests darrers. No sóc cap heroi, ni ho seré mai. Però crec que els actes individuals, ni el del simple guardià d’Auschwitz, Mathaussen o Treblinka, no pot quedar diluït en la barbàrie col·lectiva. Tots podem triar. Fins i tot, en moments d’alt risc. Jo sempre he pogut triar al llarg de la meva vida. Però no sempre he estat orgullós de la meva tria, però n’he d’assumir la meva responsabilitat. No, el botxí no es pot emparar en què algú li va encarregar una feina. No pot ser.
Adolf Eichmann
Himmler de visita a Auschwitz
Himmler i Rudolf Höss, comandant d’Auscwitz, que no s’ha de confondre amb Rudolf Hess, lloctinent de Hitler que va ser l’últim pres de Spandau
Rudolf Höss als judicis de Nuremberg
Condemnat a mort, Höss fou executat a Auschwitz
Identificant membres de les SS pel tatuatge del grup sanguini a l’aixella
