Ara que s’acosta el dia de la vaga general, és habitual començar a sentir tota mena de justificacions que la gent utilitza per a excusar la seva no participació en una vaga com la que s’ha convocat per al proper dia 29. Particularment, les justificacions que es fan servir em sonen a excuses per bastir un discurs que tranquil·litzi les seves consciències per haver decidit no participar-hi. En posaré alguns exemples dels més utilitzats.
Una de les justificacions més recurrents és la que diu que la vaga general no servirà per a res. Aquesta justificació és una de les que em fa sentir més vergonya aliena. Penso en els milers i milions de persones que ens han precedit i que amb la seva lluita ens han llegat una societat més justa que la que ells van heredar. Aquest argument basat en la fatalitat el trobo ben pobre. Si els nostres pares i avis haguessin pensat que era impossible acabar amb l’esclavitud, encara tindríem una societat d’amos i esclaus. Si els nostres pares i avis haguessin pensat que era impossible acabar amb un sistema social que obligava la majoria de persones a treballar catorze o setze hores diàries per poder donar un trist plat de sopa a la seva família, avui en dia encara estaríem sotmesos a jornades laborals inacabables per a aconseguir un trist rosegó de pa. Si alguns no haguessin lluitat perquè els nens anessin a l’escola, enlloc d’anar a treballar de ben petits, encara explotaríem els infants. Si els ciutadans francesos del segle divuit haguessin pensat que era impossible acabar amb una monarquia absoluta que els oprimia, avui encara estaríem sotmesos als capricis d’una noblesa que viuria en l’opulència mentre el poble es moriria de gana sense cap mena de drets de ciutadania.
Un altre argument recurrent per a no participar en la vaga té una forta càrrega d’egoïsme. Es justifica dient que no podem perdre uns quants euros de salari diari per no res. Un dels trets més comuns de la gent és el de la incoherència. Ens omplim la boca en les converses de cafè dient que serem la primera generació que deixarà a la pròxima generació un món pitjor que el que nosaltres hem rebut, però no fem res per a posar-hi remei. Si volem ser conseqüents amb les nostres tertúlies de cafè hauríem de concloure que és a les nostres mans fer que això no sigui així. Les persones que decideixin no sacrificar egoïstament alguna cosa per donar als nostres fills i joves un món millor que el nostre, s’haurien d’abstenir en el futur de fer afirmacions en aquest sentit perquè quan en van tenir ocasió per obrar en coherència no ho van fer. Cap conquesta social, econòmica o política no ens ha vingut regalada. Sempre ha estat conseqüència de la lluita i el sacrifici d’uns quants ciutadans i ciutadanes que s’hi han jugat alguna cosa.
Un altra de les justificacions es basen en la crítica a les organitzacions sindicals que convoquen la vaga general. No negaré que els sindicats tenen aspectes a millorar. Ben segur que sí. Però avui per avui, encara no s’ha inventat cap altre tipus d’organització social capaç de millorar la forma en què els treballadors i treballadores tenen d’organitzar-se per defensar els seus drets. Les organitzacions sindicals, amb els seus defectes i virtuts, són les úniques organitzacions amb capacitat per frenar l’onada de neoliberalisme imperant. Altres moviments han estat ben efímers i no compten amb una estructura organitzativa prou potent per fer-ho, com s’ha demostrat en els darrers anys.
En fi, trobaríem mil i una excuses per no comprometre’s, ni sacrificar, el poc que suposa participar en una vaga. Però només una em convenceria. La d’aquells que diguessin obertament que ja estan d’acord amb un marc de relacions laborals que ens retorna a començaments del segle vint, que preconitzen que les noves generacions ja s’espavilaran com han fet altres generacions. La d’aquells que creguin que el sistema social, econòmic i polític ha d’estar al servei dels mercats i els especuladors i no al servei dels ciutadans. No compartiria les seves raons, però entendria que o formen part d’aquest segment de la població que viu a costa dels altres o que són persones submisses als mandats dels poderosos. Tota la resta de raons em semblen excuses de mal pagador.
Cap reforma laboral regressiva ha servit pel què ens han dit que havia de servir, sinó tot el contrari. Molta gent ha sacrificat arreu del món molt més que el salari d’un dia per aconseguir un món millor, més humà, més just. Molts hi han deixat vida o salut. No serem capaços nosaltres de fer un gest d’insubordinació per dir al món que volem seguir bastint un món encara més just, amb feina per a tothom, amb dignitat? El 29 ho sabrem i en tindrem les conseqüències. Cap progrés s’ha aconseguit amb el retrocés social, cap pare o mare pot mirar els seus fills sense poder-los dir: Jo ho vaig intentar, fill meu. No vaig defallir.
Felicitats, Josep Maria. M’ha agradat molt el teu article i m’ha acabat de decantar de cara a fer vaga demà. Si ho vols, fes un cop d’ull al meu bloc, on també parlo de la vaga.
Fins aviat! :)
Carai, Emma, quina responsabilitat que em dónes. He estat llegint el teu bloc pel qual et felicito. M’ha agradat. Sense conèixer-te, em sento descarregat en la meva responsabilitat perquè estic segur que has arribat a prendre la teva decisió respecte de la vaga general pel teu propi convenciment. És el que més em satisfà. Jo intento educar les meves filles, en tinc dues, com a persones amb criteri, responsables de les seves decisions i dels seus actes. Com a persones que no es deixin arrossegar per les idees dels altres, sinó per les pròpies, forjades en la literatura, la filosofia, els moviments socials i polítics. No seria feliç si fossin un simple calc de mi mateix. La meva tasca envers elles és la d’obrir-los camins que elles han d’explorar i recórrer. Que dubtin, que s’equivoquin, si cal, però que tinguin uns principis bàsics que pautin la seva vida i que es comprometin. Dubtes? Qui no en té! Estem en un món en el què tot el que fem ha de tenir una utilitat immediata. De què servirà el que fem, diuen molts. Si tothom hagués pensat així seríem a l’edat de pedra. Molta gent s’ha compromès al llarg de la vida sense poder gaudir del resultat de la seva lluita, però el resultat del seu compromís l’hem recollit nosaltres. Pagava la pena? Com no havia de pagar la pena! Pagarà la pena el nostre esforç d’avui? Crec que sí, encara que potser no veurem nosaltres el resultat d’aquesta lluita.
Celebro la teva decisió, com respectaria també la teva decisió encara que fos l’oposada, sempre que fos fruit de la teva reflexió.
Salut companya.
El bloc de l’Emma: http://ideesinconnexes.blogspot.com.es/