L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, s’ha trobat en l’ull de l’huracà arran d’unes manifestacions que va fer al programa els Matins a TV3. He llegit articles a tort i a dret criticant les paraules del primat de l’església peninsular. En general, són escrits crítics amb les seves paraules, tot i que, en algun d’ells, menys vehements, consideren que Pujol tan sols va ratificar la posició oficial de l’església catòlica i romana. Alguns, fins i tot, lloen la seva ràpida resposta demanant perdó si amb les seves paraules ha ofès qualsevol persona. Les seves disculpes sonen més sinceres, per exemple, que les del madridista Pepe.
Com que no vaig sentir les paraules de Pujol en directe, he volgut escoltar-les a través del servei TV3 a la carta, abans d’opinar sobre la qüestió. En primer lloc he vist que el motiu de l’entrevista era comentar el llibre que acaba de publicar l’arquebisbe en el qual explica anècdotes i records de la seva vida. L’entrevista transcorre d’una forma bastant anàrquica. La periodista no vol deixar passar l’oportunitat de preguntar-li sobre temes diversos. Entre ells, sobre el paper de la dona en l’església i sobre l’homosexualitat. D’entrada, em sembla bastant evident que l’entrevistadora sap d’antuvi el sentit de les respostes que donarà l’entrevistat, representant autoritzat de la jerarquia catòlica al nostre país. Les seves respostes encaixen en la doctrina oficial. Això no hauria de ser notícia.
Vull fer algunes consideracions. No conec personalment en Jaume Pujol, però sí que conec algunes persones que el coneixen. L’he sentit en altres ocasions i li he llegit alguns escrits. La meva primera conclusió sobre la seva persona, tot i l’evident llunyania ideològica entre ell i jo, és que es tracta d’una bona persona. Així m’ho sembla. També vull afegir que segons coneguts que hi tenen un tracte sovintejat, l’arquebisbe Pujol, tot i ser membre de l’Opus Dei, és un bisbe que deixa fer als seus capellans. No és intervencionista, ni imposa la seva ideologia. Crec que cal fer-li justícia en aquests aspectes. És un home planer, nascut a la Segarra, concretament a Guissona. Un home de la terra.
No sé si és per aquest caràcter, a vegades em sembla que la seva imatge pública no s’adiu amb la seva preparació intel·lectual, doctor en Ciències de la Comunicació, llicenciat en filosofia i teologia. Veient l’entrevista vaig confirmar aquesta impressió que ja havia tingut altres vegades, per exemple en una altra entrevista que recordo que li va fer la Mònica Terribes quan aquesta feia aquell meravellós programa de “La nit al dia”.
En l’entrevista de l’Ariadna Oltra, l’arquebisbe Pujol no va estar encertat. La postura que defensa l’església catòlica en temes com l’homosexualitat o la funció de la dona en l’església és antipàtica i genera rebuig. A això hi afegiria que Pujol no va trobar les paraules adequades, ni els símils i analogies correctes. Si sumem aquests dos factors, hom pot comprendre les reaccions que ha provocat. Crec que en la seva reacció immediata en adonar-se del rebombori que les seves paraules havien creat tampoc va estar encertat. Però li valoro més la intenció que no pas el desencert.
Així, doncs, el que ell ha dit, més enllà de com ho ha dit, és reflex de la divisa del seu escut: Quae audisti doce (ensenya el que has escoltat).
Vull, però, anar una mica més enllà. Tot l’enrenou causat em fa evident la gran hipocresia de la nostra societat. La nostra societat s’ha escandalitzat majoritàriament per les seves paraules i per la seva poca traça a l’hora d’exposar la seva opinió. Però aquesta mateixa societat que s’escandalitza tracta les dones i els homosexuals d’una manera no massa allunyada de l’opinió de l’església catòlica. Fins i tot m’atreveixo a dir que pitjor. Només cal veure les notícies setmanals plenes de crims i assassinats contra les dones. Dels maltractaments als quals les sotmetem fruit del masclisme imperant encara entre nosaltres. Ens escandalitza sentir que les dones s’han de dedicar a tenir fills, mentre nosaltres les utilitzem per netejar les nostres cases, per tenir cura dels nostres fills, per netejar les nostres vaixelles, per gestionar l’educació dels nostres fills, etc. Hipocresia pura. Ens escandalitzem que en la visita a Barcelona del papa les utilitzin per parar la taula i netejar-la i nosaltres fem el mateix a casa. En els conflictes bèl·lics ens creiem amb dret a violar-les i denigrar-les. Hipocresia.
Sobre els homosexuals pitjor. Ens escandalitza sentir en Pujol dient que considera els comportaments homosexuals no adequats i nosaltres encara els mirem amb menyspreu si els veiem pel carrer agafats de la mà, o abraçats al Metro o besant-se en públic. Ens escandalitzem mentre els neguem l’adopció, mentre els confinem en guetos preparats per a ells. Ens escandalitzem de la possibilitat de tenir un fill o filla homosexual o lesbiana. Hipocresia.
Pujol, com a mínim, va manifestar la dignitat de les persones que, segons el parer de l’església, tenen comportaments poc adequats. La majoria de nosaltres, segurament, no som ni capaços de separar els nostres prejudicis entre persones i comportaments.
L’església s’ha de posar al dia, certament. Però i nosaltres?