Una altra vegada el Barça s’ha imposat al Real a Chamartín, i en van …. S’han dit i escrit moltes coses del Barça actual. A casa nostra, a Espanya i a la resta del món. És difícil ressaltar algun tret d’aquest Barça que algú no hagi ja ressaltat. És difícil afegir alguna cosa original. Tothom sap que aquest Barça no és fruit de la casualitat, sinó que és fruit d’una filosofia de joc i de club encetada en l’etapa de Johan Cruyf com a entrenador. Coses que ja tothom ha acceptat:
Formació: El Barça va entendre que la formació era una bona inversió. La Masia, els equips de les categories inferiors, etc. El Barça té un ADN que engloba tot el club sense excepció. Formar jugadors i formar persones. Cercar a l’exterior els complements necessaris per a completar una filosofia de joc que de forma inalterable ha donat identitat a l’equip. Cada entrenador ha aportat la seva dosi de personalitat sense abandonar la traça marcada ja fa anys. Això representa una exigència altíssima per als jugadors que s’incorporen a l’equip i que vénen de fora. Aquest tarannà ha fet fracassar més d’un jugador que havia triomfat en altres equips.
Personalitat: A part d’un estil de joc, el jugador que és fitxat de fora té un repte molt important. Un repte que exerceix una gran pressió sobre els jugadors. El barcelonisme demana als seus jugadors diverses coses. En el pla esportiu i en el pla personal. Mesura en el seu comportament dins i fora del camp. Fins i tot m’atreviria a dir que exigeix un estil de vida. Un estil de vida allunyat dels trets més negatius de la majoria de personatges que viuen rodejats de la fama. No és fàcil. Allunyats dels estereotips dels famosos, han de dominar, també, les passions pròpies de la competició. Allò que sovint es justifica des de Madrid amb arguments passionals, avui no seria admès entre el barcelonisme.
Podria seguir, però repetiria el que tothom ja ha ressaltat. Vull posar èmfasi en un aspecte que crec que no s’ha ressaltat i que potser algú trobarà exagerat. Em refereixo al títol d’aquest apunt. L’espiritualitat del Barça. Recordo aquells versos tan coneguts de Machado: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”. El Barça demostra amb el seu joc i la seva filosofia una profunda espiritualitat. El resultat no és l’important. Sé que alguns no estaran d’acord amb la meva afirmació, sobretot parlant d’un àmbit tan competitiu com l’esport. Però jo crec que el Barça il·lustra aquest principi.
Els lames tibetans fan uns dibuixos preciosos amb diferents sorres acolorides anomenats “Mandales”. A la finalització del seu treball, el mandala és destruït. L’important no és el resultat final, sinó el procés que els ha dut a realitzar-lo. El resultat és efímer, però el procés no. Entenc Guardiola quan diu que el que s’ha fet anteriorment no serveix, allò ja ha passat. Cal seguir el camí amb fidelitat. Amb aquest esperit hom pot afrontar el desert, els moments estèrils, els possibles fracassos. La persistència i la constància en aquests moments és l’important. La fidelitat a un camí traçat ens durà, tard o d’hora, a un resultat positiu. El que importa és fer el camí amb la vista posada en el present. El passat ja no compta, el futur no el podem preveure, el que cal és viure el present.
El Barça planteja el seu repte en el present. Sentim Guardiola parlar sempre del partit que toca jugar i bandejant parlar, com voldria la premsa, dels partits successius. Això enllaça perfectament amb aquesta visió espiritual que intento explicar. Si les entitats o institucions tinguessin ànima, podríem dir que el Barça té una espiritualitat que anima la seva vida. Ara toca oblidar ja el partit d’ahir i començar el procés per afrontar el partit que ve. Ja immersos en el partit, els barcelonistes valorem el com, confiats que aquest com ens durà a un resultat positiu, tot i les adversitats que es produeixen en el partit. Aquesta actitud ens enforteix davant les ensopegades, davant les pedres que trobem en el camí. Ens tranquil·litza, fins i tot, davant el fracàs momentani.
Sí, el Barça troba la força en aquesta espiritualitat. En podríem dir d’una altra manera, ben segur, però crec que aquest concepte explica prou bé allò que fa que el Barça sigui el que és.