Malament anem, quan el que hauríem d’estar fent és presentar els papers per fer efectiu el divorci. No hauríem de voler evitar el divorci, sinó presentar la demanda per a divorciar-nos. L’autonomisme català segueix empenyat en voler salvar una Espanya que no necessita ser salvada. Avui dia cap espanyol es creu ja les amenaces catalanes. En la teoria de la negociació hom sap clarament que quan hom llença una amenaça cap a un altre, aquest ha de percebre que el primer està disposat a complir-la. Els representants catalans de l’autonomisme regional n’han llençat tantes que nigú se les creu. Jo tampoc.
Els espanyols tenen assumit que els catalans són uns espanyols una mica emprenyadors i que en determinades ocasions els treuen de polleguera, però res més. Uns espanyols que parlen català per fer-los emprenyar i prou. Que troben empipador que Guardiola parli en català a Zurich, però trobarien normal que ho fes en castellà. Però s’aguanten, perquè saben que el més important és que seguim pagant i callant. Per això ja donen per descomptat que alguna vegada els regirem l’estómac, però ens digereixen bé.
Així, doncs, escolten Mas a Madrid i somriuen per sota el nas. Saben que fins que no es jubili no canviarà com el president Pujol, a qui ningú ja no té en compte i li perdonen les proclames de divorci pròpies d’algú que ja no pinta res.