Un Barça encara en rodatge va batre un Madrid plenament rodat a la Supercopa espanyola. Un empat a Madrid i una victòria apassionant al Camp Nou va donar als culers el primer títol de la temporada. Un Barça encara lluny de la seva millor forma va fer agenollar un dels millors Madrid dels darrers mesos. Això fa mal, molt de mal.
El Madrid que dirigeix un entrenador portugués de qui no m’esforçaré a recordar el seu nom, ja que ell diu no conèixer els tècnics del Barça, té la virtut de frustrar que algú pugui parlar d’una imatge futbolística creixent dels seus jugadors perquè no suporta no ser ell el centre de la notícia. Si per a aconseguir això ha d’actuar com un quinqui de barri suburbà, no hi fa res, ell hi està disposat. L’entrenador portugués té un comportament malaltís. No sé si està malat, però el seu comportament és el d’una persona desestabilitzada emocionalment i psíquica.
Els seus gestos són malaltissos. Sempre dirigits a la graderia, a la televisió, a qui calgui. Ahir el vam veure fent anar la mà indicant que Messi i Alves feien pudor, després posant el seu repugnant dit dins l’ull de Tito Vilanova sense parar de burxar ben endins, semblava que li volia treure i tot. Aquest entrenador a qui tots fem massa cas, menys els que n’hi haurien de fer per a bandejar-lo del món de l’esport, mostra un comportament malaltís, esquizofrènic, amb una doble personalitat.
La seva primera frustració estic convençut que és no haver aconseguit ser l’entrenador del Barça, l’equip que realment voldria entrenar i que sap de veres que mai, mai entrenarà. Això li ha de provocar una frustració insuportable. Entenc les paraules del mestre Puyal que després d’haver dit que no creia que el portugués sabés afrontar emocionalment la roda de premsa postpartit, alabés les seves habilitats comunicatives i el domini de l’escenari. Penso que Puyal hauria d’abstenir-se de fer lloances d’aquest tipus cap a aquest senyor. El mestre Puyal és lliure de dir el que cregui, només faltaria, però crec que aquest senyor no mereix cap mena de lloança.
El Madrid ha donat al portugués un poder absolut que acabarà pagant. El portugués ha obtingut el suport de bona part del madridisme, des del seu president fins a la majoria de mitjans de comunicació madrilenys, per fer fora un senyor com era Valdano. Ell, el portuguès, s’ha convertit en la imatge del Madrid. Tots ells creuen que els portarà títols i per això esperen. Estic convençut que la majoria d’ells tenen mal de panxa per la forma traçada per a obtenir títols i amb aquesta esperança aguanten, però si els títols no arriben seran els primers que després s’hi llençaran a la gola. El cost que han d’assumir és que mig món comenci a avorrir el Madrid, identificat amb la imatge del seu entrenador.
El seu poder absolut fa que jugadors que alguns encara consideraven persones se sotmetin a les seves línies d’actuació. Ningú, cap d’ells, ha mostrat la mínima decència de plantar cara a unes directrius que els porten a donar una imatge de destralers. Algun fins i tot ha dit que Cesc es tira a terra després de l’entrada final que acaba amb l’expulsió d’un jugador del Madrid. Els jugadors del Madrid s’han convertit amb ninots, titelles al servei de l’egocentrisme del portuguès. En acabar el partit, tots es van retirar del camp a una ordre del seu entrenador prohibint-los de ser sobre el camp en el moment de lliurar el trofeu. No veuen, no tenen la suficient personalitat, per veure que el comportament malaltís del seu entrenador els porta al desastre. Ja s’ho faran. Només espero que l’èxit no els arribi mai, pel bé del futbol, si encara volem seguir considerant el futbol un esport.
Sí, sóc del Barça i orgullós de ser-ho. Pels seus èxits esportius. Pel club i el que representa. Per les persones que el componen i representen. Ens caldrà tenir el cap fred i molta paciència, tota la que s’ha de tenir amb les persones malaltes, tot esperant que els metges que han d’intervenir hi trobin un remei ben aviat, i que no tardin gaire.