Mentre els diaris i les televisions ens parlen dels problemes econòmics de la zona euro, no parlem de la vergonyant situació de milions de persones que moriran de gana per no poder alimentar-se o no poder-ho fer correctament.
Mentre la indústria armamentística segueix fent negoci de forma legal arreu del món, milions de persones no saben si demà tornaran a veure sortir el sol.
Mentre injectem recursos contínuament per a salvar bancs i especuladors que no volen admetre que l’avarícia els va portar a córrer un risc massa elevat, mentre el risc ha deixat de ser tal perquè tots correm a premiar la seva cobdícia irrefrenable, el problema de la fam al món segueix vigent plenament i esgarrifosa.
Quan jo era petit recordo que al col·legi recollíem paper de plata i en féiem boles immenses pensant que amb aquest acte posaríem remei a una de les situacions més vergonyants per a la humanitat. Passats força anys, el problema persisteix i ningú sembla voler-hi posar remei. Podem consultar la situació de la fam al món a través de diverses fonts. Hi trobarem dades esgarrifoses. La situació és especialment greu a l’Àfrica subsahariana i a la banya. No és un escenari nou.
No hi ha prou aliments per a tothom? Sí que n’hi ha, però mal repartits. No hi ha prou recursos econòmics per a resoldre d’una vegada per totes aquesta vergonya que només gosem mirar de reüll? Sí que n’hi ha, però quan l’especulació ha arribat als aliments i s’ha creat un mercat mundial de futurs que especula amb el pa del demà, el que sembla que no té remei és la poca voluntat de la humanitat per a evitar que avui en dia algú pugui morir per no poder nodrir-se adequadament.
Aquella sentència evangèlica que diu que de “pobres sempre en tindrem entre nosaltres” sembla que ens ha fet més mal que ve. Ens ha servit com a excusa i justificació d’una cosa inevitable. La sentència, més aviat, feia una descripció de la nostra misèria humana que permet que algú mori per no poder menjar. Les persones que moren de gana no són pobres. Un pobre, fins i tot, encara es pot permetre de menjar. La nostra llengua ha acumulat moltes expressions que ho confirmen. Un menjar de pobre, a vegades diem. O un bistec de pobre. Quan jo era petit, hi havia menges que es consideraven de pobre, com el bacallà, un aliment que avui dia no se’l pot permetre un pobre. Els milions de persones que avui moren de gana no són pobres, han deixat de ser persones.
Quan veiem imatges de persones grans i petites que es troben al llindar de la mort per inanició, apartem la mirada perquè veiem en els seus rostres el dit acusador que ens assenyala com a autors o còmplices de la seva mort immediata. Ells moren a causa de la nostra abundància. Ells són el barem de la nostra dignitat, no pas les nostres classes mitjanes.
Les dades són esgarrifoses, però si ens quedem en les dades només, d’aquí cinquanta anys els nostres fills seguiran visquent en un món que permet que milions de persones morin de gana. La fam al món té solució, però necessita que posem les mesures per a solucionar-la entre les nostres prioritats. Els governs en són responsables, però nosaltres som responsables i actors necessaris perquè aquests governs situïn la solució d’aquesta vergonya entre les prioritats de les seves agendes. És un objectiu possible, és un objectiu que ens retornarà a nosaltres la dignitat d’éssers humans i a ells, als que no els espera cap demà, també.