Indigneu-vos

He llegit d’una tirada el llibre de Stéphane Hessel que ha estat un fenomen editorial a França titulat “Indignez-vous”, editat per una petita editorial anomenada Indigene Editions. He llegit el libre en la seva edició original francesa i m’ha encantat. Hessel és un jove de 93 anys. Va participar a la Resistència francesa durant l’ocupació nazi. Era nascut a Berlin el 1917 i fill d’una família d’origen jueu que va emigrar el 1924 cap a París amb tota la seva família. Delatat per una persona sotmesa a tortura per la Gestapo va ser fet presoner el 1944 i confinat al camp de concentració de Buchenwald d’on es va escapar. Tornat a fer presoner va estar en dos altres camps de concentració d’on també va conseguir fugir. Anys després, Hessel escrivia que “Ningú hauria de ser perseguit per parlar sota tortura”. Passada la guerra va convertir-se en diplomàtic a la missió francesa a les Nacions Unides i va ser un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets de l’Home. L’únic que queda en vida. Va ser defensor del dret d’Algèria a independenditzar-se de França. Aprofitant el seu passaport diplomàtic va visitar Palestina el 2008 i el 2009, visita que li causà una profunda impressió per l’estat de la situació de la població palestina. Va ser llavors que va escriure el llibre al que em refereixo. És un llibret d’unes trenta pàgines que es pot llegir d’una tirada. Ara acaba de sortir la versió catalana i castellana editada per Destino. Us el recomano. Comparteixo al cent per cent el què Hessel hi diu.

Les seves idees principals són les següents: l’interès general impera per damunt de l’interès particular. Les reformes que avui s’estan emprenent estan al servei del diner. Es pregunta com es pot afirmar que no hi ha prou recursos per sostenir l’estat social i del benestar quan la capacitat productiva mundial actual és d’un nivell inimaginable fa uns anys. Afirma que el poder del diner és més gran que mai i que està al servei dels poderosos.

El seu missatge va dirigit a les noves generacions. Els hi explica que la indignació és el motor de totes les conquestes social aconseguides. I els demana que s’indignin. Sempre hi ha un motiu per a indignar-se, només cal que cadascú trobi el seu. Recorda que als anys trenta els motius d’indignació eren molt clars, el feixisme i el nazisme s’imposava a Europa. Ara també hi ha motius sobrats per a indignar-se. La indignació és a la base de l’acció. La pitjor actitud és la indiferència, cal comprometre’s, militar, ja sigui en l’acció sindical, en moviments com ATTAC, o d’altres. Busqueu i trobareu, diu Hessell, trobareu el motiu de la vostra indignació. El motor que us posarà en marxa. Ningú ha de perdre l’esperança. Acaba el llibre amb aquesta frase: CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR.

Hessell als seus 93 anys fa una síntesi de la vida i de la via que ens condueix al progrés. La via només pot ser no-violenta, encara que en algun moment hom pot comprendre algun esclat de violència dels desesperats. Però la via mai pot ser la violència.  Un home clarivident, en la meva opinió.

El seu discurs és ben actual. Hem dedicat recursos impressionants per salvar pocavergonyes dirigents de bancs i altres institucions, enlloc de portar-los a la presó. Quan l’únic que calia era garantir els dipòsits dels ciutadans ens hem dedicat a injectar diners públics a salvar aquests pocavergonyes i a perpetuar les institucions que dirigeixen. Els especuladors campen per aquests mons de déu impunament. Els hi hem donat els nostres diners i ara diem que no ens en queden per mantenir la nostra sanitat, el nostre sistema educatiu, les garanties d’una vida digna per a les persones que ho passen malament. Després de no fer el que tocava i de fer el que no tocava, ara ens diuen que hem de retallar per tot arreu. Han desviat el centre d’interès cap al camp que els convenia, ara del que cal parlar és del deute com una plaga per la humanitat, quan aquest deute l’hem generat per apuntalar-los a ells.

Té raó Hessell, m’hi sento plenament identificat. Cal que ens indignem, de forma individual i col·lectiva. Abandonem la nostra passivitat pròpia dels submissos. Fins i tot ens posen d’exemple l’estoicitat dels japonesos davant la inoperant gestió del govern i de la companyia propietària de la central de Fukushima. Ens diuen que hem de ser mesells com ells. Doncs no, aquest no és el camí. No hem estat capaços ni de fer una senzilla cassolada contra els poderosos que ens empenyen a acceptar la pèrdua de la dignitat que tant ens ha costat de guanyar. Indignem-nos, sí. Neguem-nos a perdre la nostra dignitat de persones i ciutadans i ciutadanes. Em sento avergonyit que un senyor de 93 anys ens ho hagi de recordar. És ara o mai.