S’acosta l’inici de la campanya electoral per a les eleccions municipals. Les maquinàries dels partits es posen en marxa per a afrontar la campanya amb garanties d’èxit. Se’ns presentaran noves propostes, nous projectes encaminats a engrescar el personal perquè els donin el seu vot, la seva confiança. Aquest és un bon moment per a la memòria. Sobretot per a avaluar el grau de compliment dels programes electorals presentats fa quatre anys. Això val sobretot pels partits que han tingut la responsabilitat de governar cada una de les ciutats i pobles del nostre país. El que a mi em preocupa o m’interessa és el que té relació amb la meva ciutat, Valls. Estic plenament convençut que bona part de les propostes que es presentaran com a noves, seran, sens dubte, velles propostes. Propostes per les quals els partits del govern van ser votats fa quatre anys i que han incomplert. Per això insisteixo que és temps per a refrescar la memòria dels ciutadans i ciutadanes. En general, les persones tenim una memòria curta, per això és d’agrair que algú ens ajudi a refrescar-la. Ens cal refrescar la memòria per tal que no ens venguin com a nous, vells objectius presentats com si fossin nous. Per fer aquest apunt he fet l’esforç per recordar les promeses que se’ns van fer. No pas les de cada partit, sinó les promeses i objectius que van servir per a subscriure un pacte de govern de la ciutat de Valls per part de Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya. El pacte de govern es va justificar bàsicament en la consecució d’onze compromisos. Tot escrivint aquestes ratlles, m’he obligat a repassar quins van ser aquests compromisos. És l’única manera de veure en què ha complert el govern municipal i en què no ha tocat ni vores. Segurament es podrà objectar que hi ha raons conjunturals que justifiquen els incompliments. Potser sí, però els incompliments existeixen, i no són pas de poc gruix. Repassem alguns d’aquests incompliments. M’ajudo de l’hemeroteca per tal que la memòria no em traeixi.
Primer compromís que socialistes i convergents van utilitzar per a justificar el seu pacte de govern. “En un màxim de dos anys tindrem aprovada la revisió del Pla General”. Aigua. Res de res. Portem anys d’endarreriment en aquest tema, però l’actual govern, el govern sortint, es va comprometre a dur a terme aquest objectiu. Ni ho ha fet, ni s’hi ha acostat.
Segon compromís englobat en l’eslògan “Sumem per Valls”. Construcció d’un nou eixample a Valls: Ruanes. Res de res. A part de qualsevol valoració de l’ARE de Ruanes, l’incompliment és ben evident. No titularitat de terrenys, ni conflicte resolt, ni urbanització, ni res de res. Segon compromís, segon incompliment.
Construcció d’un nou Kursaal a l’àrea de Ruanes. Sense comentaris. Ni nou Kursaal, ni vell. El vell l’han deixat abandonat i el nou ni l’hem vist i tot apunta que ni el veurem en molts anys.
Tercer compromís, el museu casteller. No sé si riure o plorar. Un projecte que camina com els crancs. Més aviat enrere que no pas endavant. Crec que necessita pocs comentaris, no? En aquest tema el govern municipal és digne de les essències vallenques. Idees poc clares que han anat pelegrinant d’un emplaçament a un altre. Com que estem en el pla de l’imaginari pocs costos reals ha tingut per la ciutat, costos tangibles. Perquè és evident que sí que el nostre tarannà dubitatiu i canviant té un cost per a la ciutat. Ara que els castells són patrimoni de la humanitat jo proposo que el construeixin a qualsevol part del món, potser així serà la manera de veure’l convertit en una realitat.
Següent compromís. Construcció d’habitatge assequible de lloguer i compra. Concretament es va parlar de vint habitatges públics de lloguer i seixanta-cinc de protegits, tots ells al barri antic. Com no siguin subterranis, no sé pas on buscar-los.
Seguim amb més compromisos. Desplegar el Pla de Millora previst per al carrer Espardenyers, Mossos d’Esquadra, Ca Creus i Muralla de Sant Francesc. Us convido a passejar pel primer dels carrers i ja em direu.
Continuem? Construcció del tercer Institut d’Ensenyament Secundari. O sigui, el que ara es troba a la carretera del Pla ubicat en barracots. Allà segueix i per molts anys.
Nou CAP (Centre d’Assistència Primària) i centre de dia de salut mental. Algú em podria dir on l’han posat perquè sóc incapaç de trobar-lo?
Contenció fiscal i reducció progressiva d’impostos. Ai que em parteixo de riure. I així podríem seguir.
El resum de tot plegat és que els partits del govern tindran poca feina per a elaborar els seus programes electorals per a les eleccions del maig del 2011. Només han de recuperar les seves promeses de fa quatre anys i fer un copiar i enganxar. Ben fàcil. Tan poca feina com la que han fet disset regidors governamentals de vint-i-un que componen l’ajuntament de Valls. Això sí, els càrrecs de confiança i el personal amb dedicació exclusiva i al servei del govern més que de la ciutat són més que mai. Ara, en la febre post candelar, ens assabentem que el senyor alcalde vol mantenir en nòmina al director artístic de les passades festes decennals. Clar, mentre a la ciutat hi hagi desenes de persones que belluguen el cul desinteressadament per a tenir unes festes culturals i populars reeixides, podem tenir un professional contractat permanentment perquè es guanyi la vida a costa dels que hi posen voluntat, temps i dedicació per fer que tot sigui un èxit. Bé, digueu-me passat de moda, però no hi estic d’acord. O cobren tots o no cobra ningú.
En resum. Els polítics tenen sort que la ciutadania té necessitat de menjar cues de pansa. La nostra memòria no arriba gaire lluny i ningú no recordarà que el que ara ens prometran serà el mateix que ja ens van prometre fa quatre anys. I nosaltres ens tornarem a deixar enlluernar com a babaus. Oblidarem tot el que s’ha incomplert, oblidarem el convent del Carme, l’Enxaneta, i el que calgui. Oblidarem que hi ha gent que treballa desinteressadament pel bé comú de la ciutat mentre altres s’embutxaquen els béns comuns dels ciutadans. I visca la pepa. Aquest hauria de ser un temps per a la memòria, però nosaltres farem com si no en tinguéssim i acceptarem que les promeses no són res més que això, promeses per a ser desades en un calaix per a ser oblidades.