Nova Esquerra Catalana es pronunciava a finals de gener al voltant de la declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya i, entre d’altres, expressava:
“- Volem participar en un debat col·lectiu serè i profund que pugui ser entès i participat pels ciutadans i ciutadanes. Catalunya endins i Catalunya enllà.
– Afrontant totes les complexitats reals del camí que tenim per davant i donant solvència i rigor a les propostes de diàleg i decisió que s’hauran de verificar en els propers mesos i anys.
– Ajudant a construir el més ample bloc social d’impuls conscient i compromès a la Catalunya-Estat que hem definit com aspiració comuna.”
La resolució que s’ha votat al Congrés de diputats el passat 26 de febrer és ben “light”, instant el govern de l’estat a iniciar un diàleg amb el govern de la Generalitat en pro de la possibilitat la celebració d’una consulta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya per decidir el seu futur. Res més respectuós i democràtic dins l’actual estat de dret. Els vots favorables de CIU, IU-ICV, ERC i de 13 diputats del PSC han destapat la caixa dels trons al PSOE, incapaç i sense voluntat d’entendre les legítimes aspiracions del poble de Catalunya i, ancorat en els vells esquemes centralistes, ha reaccionat amb la sanció a la indisciplina de vot.
El govern no ha tardat a reaccionar. Estava esperant l’informe del Consell d’Estat per actuar contra la declaració del Parlament de Catalunya. Des de les primeres actituds d’indiferència i manca de valor a la declaració ha passat, avui, a acordar portar al Tribunal Constitucional aquesta declaració tot al·legant la vicepresidenta que hi trobaven “efectos jurídicos que permiten su recurso”. Insòlit! Com es pot impugnar una declaració que no té rang de norma? I, tanmateix, si l’estat vol impugnar, ens fa pensar que el valor moral de la declaració és potser més potent del que ens imaginem.
Sortosament algunes veus autoritzades s’adonen de la matusseria de l’estat. Gens sospitosos de ser independentistes radicals, Fernando Ledesma, que fou ministre de justícia en el govern de Felipe González i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, pare de la Constitució i diputat per UCD, AP i PP, afirmen en els seus vots particulars que no hi ha base per portar la resolució al Tribunal Constitucional. És particularment interessant l’advertiment d’Herrero en el sentit que “aquesta no és la via més adequada per arribar a una solució constructiva”. Ambdós juristes insten a buscar el consens polític com a “únic fonament eficaç de l’estabilitat constitucional”.
Només amb intel·ligència i amb polítics honestos i amb capacitat de diàleg, de raonament, de comprensió i de decisió trobarem els camins del consens polític que propugnen els signats dels vots particulars. I en aquesta empresa no ajuden a crear ponts de diàleg les declaracions victimistes del president Mas.
Avui més que mai, i malgrat la incomprensió i bel·licositat de l’estat, ens hem de ratificar en els nostres propòsits. Com afirmàvem en el Compromís de Sitges hem de saber distingir un estat composat per institucions i partits “de l’Espanya real, de tants ciutadans i ciutadanes que voldrien entendre i compartir, més que ignorar i negar, el que Catalunya és i el que aspira a ser.”
Ens hem de mantenir ferms en la defensa del dret a decidir de Catalunya i en la defensa de les vies de diàleg, de raonament, de propostes, d’exploració de noves formes d’estructuració política dels pobles i els estats al segle XXI, tot treballant per allò que hem anomenat acord de sobiranies, carregant-nos de raons per configurar la Catalunya-Estat, i aprenent a respectar, a respectar-nos i a fer-nos respectar, Catalunya endins i Catalunya enllà.