Xavier Sabaté Ibarz

No som prop del 14 d’abril, ni, per desgràcia, no s’ha proclamat la república ni a Catalunya ni a Espanya, ni molt menys a Anglaterra on la reina sembla gaudir de més popularitat que mai després de la celebració del seu seixantè aniversari de regnat.
Per què, doncs, aquest article ? Doncs per sortir al pas d’aquells i aquelles que creuen que ara no és oportú plantejar el debat de república-monarquia, que amb la que està caient encara ho és menys i que això no interessa a la majoria de la gent. Fa uns dies, en una reunió, una senyora que se les dóna de moderna, avançada i progressista, em replicava amb aquests raonaments per acabar reblant que ara el que cal és, restaurar la credibilitat en la democràcia, infondre en la gent els principis d’aquesta democràcia afeblida.

El meu astorament no ha cessat encara perquè jo no sé com casa això ni sabria com explicar que una democràcia no pot tenir monarquia malgrat que al nostre país la tinguem heretada d’un passat que no s’acaba de tancar. Un dels pocs però sagrats principis de la democràcia és precisament el de la igualtat d’oportunitats i, en conseqüència, l’absència de privilegis ja sigui per raó de procedència, família, raça, sexe, en definitiva, de qualsevol tipus. La monarquia és un privilegi incomprensible i incompatible amb la democràcia des del meu punt de vista.

La igualtat davant la llei ja és complicat d’acomplir-se malgrat que totes les Constitucions democràtiques ho contemplen.

A l’Estat espanyol els qui ens sentim republicans vàrem haver de cedir en acabar la dictadura i vam acceptar la monarquia com a solució. Però aquesta renúncia no ha estat mai permanent sinó provisional i ningú no ens pot obligar a canviar d’opinió.

Als qui tant ens dóna si una causa és o no acceptada majoritàriament si és justa, no deixa d’estranyar-nos aquesta postura i més encara si prové de persones que es diuen de progrés.

En una època en què la sensibilitat vers els privilegis s’ha estès – i és bo que així sigui – , no té sentit dir que ara no és oportú no només qüestionar sinó fins i tot parlar de la República. Penso que ara és més oportú i més convenient que mai quan la sensibilitat vers els privilegis és més acusada que mai.

Per altra banda, és tenir visió de futur i és ser fidel a la memòria de milers d’homes i dones que van lluitar i fins i tot morir per la República. I ho van fer perquè consideraven que la igualtat era i és una condició bàsica i pilar fonamental d’un estat de dret. Banalitzar ara aquesta idea quan ja tenim maduresa democràtica i no hi ha cap perill d’involució és ser molt curt de vista.

Oblidar o no saber que si es vol ensenyar democràcia s’ha de poder qüestionar qualsevol privilegi – i el de la monarquia ho és – és ignorància supina. A no ser que qui es tingui per progressista o d’esquerres en realitat no ho sigui i simplement practiqui l’oportunisme més descarat que és el de la conveniència. Però llavors és que no es tenen principis

Publicat al Jornal

El Govern de la Generalitat ha decidit posar a exposició pública un voluminós Pla d’Energia i Canvi Climàtic de 800 pàgines, dels més grans que conec.

El problema és que aquest Pla que desprès de més d’un any de redacció es pot finalment consultar a Internet, és paper mullat per dos motius fonamentals: perquè el decret 1/2012 del Govern del PP que impedeix que continuï el desenvolupament de les energies renovables, fa impossible cap mena d’inversió com les que preveu aquest Pla. Per tant, els cinc-mil nous Mw d’energia eòlica principalment, no es podran desenvolupar. Els inversors d’aquí fugen d’Espanya i no tornaran i no vindran els de fora fins que no se’ls garanteixi de forma fefaent que les seves inversions seran rendibles i no es variarà el règim retributiu.

Però en segon lloc, i encara que el Govern del PP retirés – que ja ha dit que no ho farà – l’esmentat Decret, la nova generació d’energia elèctrica no es podria posar en circulació amb l’actual estat de la xarxa elèctrica a Catalunya. És a dir, Red Elèctrica Española hauria de fer noves i quantioses inversions que no sembla, pel que estem veient i sentint, que estigui disposada a realitzar.

Vet aquí per què diem que aquest Pla d’Energia és paper mullat. Quedi clar que els socialistes estem disposats a treballar perquè almenys l’aspecte de nova generació d’energia renovable a Catalunya es dugui a terme i li donarem tot el suport. Més encara, estimem que en alguns altres camps a banda dels 5.000 nous Mws eòlics, el Pla es queda curt. Però perquè tingui el nostre suport, el Govern del sr. Mas i els diputats de CiU a Madrid han de mullar-se i demanar i aconseguir que el Decret del Govern del PP es derogui. O, en el seu defecte, el Govern de Catalunya en ús de les competències en matèria energètica que té segons l’article 133 de l’Estatut i que no exerceix, ha de plantejar els recursos corresponents.

Per últim, Catalunya és un dels països amb més potència nuclear instal•lada per km2 del món i aquest Pla no es pronuncia a favor de substituir els tres reactors que tenim i tampoc de com planificar el futur de les comarques on estan instal•lats malgrat que el Parlament va aprovar una proposta del PSC fa pocs mesos per fer-ho.

CiU, de la mà del PP, renuncia a tenir una política energètica pròpia al servei de la indústria i dels ciutadans de Catalunya. En practica una altra de submissió als criteris del PP i de les poderoses corporacions energètiques.

Aquest Govern no té ambició ni projecte de país tampoc en energia, no té veu pròpia davant el PP i els poderosos i pensa que qui dia passa anys empeny i “sic transit, gloria mundi”. Catalunya es mereix un altre govern.

Article publicat al Diari de Tarragona avui 16 de maig de 2012

Pas qual Maragall va impulsar el Decret 256/2004, de 13 d’abril, de regulació de l’estatut del cap de l’oposició. El sr. Artur Mas i CIU se’n van veure beneficiats però sobretot Catalunya que va veure reforçada així una de les funcions que tota democràcia conté en el seu si: la d’una alternativa que complementa la màxima representació de la soceitat que és la del Govern. No es pot concebre una sense l’altra. No hi ha Govern sense alternativa ni, naturalment, alternativa sense Govern. Catalunya va donar exemple afegint-se a altres països – pocs – que tenen aquesta figura instituïda fa temps com Gran Bretanya.

En aquesta política de vol gallinaci, de poca ambició i de curta mirada de l’actual Govern de CiU subjugada als interessos del PP – els diputats de CiU han aprovat gairebé tots els decrets del govern de l’Estat – i als grans interessos financers i de les grans corporacions empresarials, s’inscriu el tracte a l’alternativa que representa el PSC i el seu Primer Secretari Pere Navarro. En lloc d’enfortir el país, practiquen la feblesa davant els poderosos i es queden sense veu pròpia quan més necessària que mai seria

Em referiré a dos exemples que s’han donat darrerament des de la pròpia presidència de la Generalitat:

El primer, la greu acusació del President de la Generalitat en seu parlamentària al President del Grup del PSC Joaquim Nadal quan el va acusar de no defensar els interessos del país i fer-ho dels del PSOE que va provocar una bona rèplica d’en Quim. El President Mas ens donarà a nosaltres lliçons de catalanisme i de servei al país ?

El segon, ahir mateix quan, desprès de l’entrevista de Pere Navarro amb el President de la Generalitat, el portaveu del Govern Francesc Homs va menysprear el nostre Primer secretari i a tot el PSC menystenint el nombre actual de diputats i, en definitiva, intentant ridiculitzar el principal partit de l’oposició. És com si jo, lector/a l’invito a vostè a casa meva i quan marxa li dic a tots els mitjans de comunicació que vostè és poca cosa i què s’ha cregut de demanar l’acord que m’ha vingut a oferir ¡¡ Descortesia ? Més aviat mala educació.

Què pretén CiU ? Eliminar del mapa qualsevol alternativa, imprescindible per altra banda, a Catalunya ? Pobre país… “ i com m’agradria allunyar-me nord enllà …” que diria Espriu

Cada cop són més els responsables econòmics i polítics internacionals que pensen que les mesures de contenció econòmica i eliminar dèficits públics no només són insuficients sinó contraprudents per redreçar la situació econòmica i social. El nou model econòmic que reclamaven a l’inici de la crisi – i van oblidar de seguida – personatges com Sarkozy i Merkel, és més necessari que mai.

Però els governs de Rajoy i de Mas fan oïdes sordes a aquesta reclamació de canvi de model econòmic que cada cop és més un clam social. De tal forma que les mesures de retallades socials s’han convertit, també a les nostres comarques, en autèntics drames.

Mentrestant, aquests governs de dretes, no proposen alternatives de creixement en sectors econòmics de futur, no impulsen cap política  de creixement, no infonen confiança en els emprenedors i, conseqüentment, puja l’atur.

Els i les socialistes del Camp de Tarragona volem expressar particularment la nostra preocupació pels joves i per la gent gran que pateixen més les mesures antisocials i, naturalment, pels aturats i aturades que viuen no només l’angoixa de no tenir feina sinó la minva dels serveis que sempre hem considerat essencials que són els que ens protegeixen la salut, proporcionen educació i els serveis socials que pal.lien les adversitats. 

Reclamem altura de mires, polítiques de consens polític i amb les entitats econòmiques, sindicals, de la Universitat i dels mitjans de comunicació. En definitiva una gran aliança per sortir d’una situació que els governs de Rajoy i Mas semblen contemplar passivament o directament menyspreen les ofertes de diàleg i de col.laboració que els socialistes oferim com ha fet avui el nostre Primer Secretari Pere Navarro. 

El President Mas practica una política econòmica i social seguidista de Rajoy a qui li ha aprovat la majoria de decrets antisocials i afavoridors de les grans corporacions financeres, industrials i directament o indirecta privatitzadors dels serveis de Sanitat – que el nostre company Ernest Lluch va universalitzar ara fa precisament 26 anys – , Educació i dels servis Socials. Això  perjudica els catalans de les classes treballadores i mitges i els emprenedors mitjans i petits que podrien crear llocs de treball si tinguessin el suport que ara no se’ls presta. 

Els Pressupostos tant de l’Estat com de la Generalitat són una bona mostra i a les nostres comarques del Camp de Tarragona encara més on són els pitjors de les darreres dècades. O el Pla de l’energia presentat pel Govern de la Generalitat aquesta setmana i que suposa una oportunitat perduda perquè al Camp de Tarragona es puguin generar llocs de treball en aquest sector de futur.

Mentrestant, el President de la Generalitat repeteix únicament l’argument monocorde i gairebé únic del Pacte Fiscal com si, resolt aquest a la manera dels països federals – cosa que nosaltres també subscrivim – , Catalunya tindria tots els seus problemes resolts. Amb això pretén ocultar la falta d’ambició de país, de preocupar-se pels catalans i les catalanes, de pensar en el futur

 Reclamem un gir, un canvi pensant en les persones,  repartir millor les càrregues fent que aportin més aquells qui la van ocasionar i els qui més tenen. Les eleccions franceses són, en aquest sentit, una esperança per a tots els homes i dones que volem una societat més justa i solidària i que pensem que amb François Hollande és possible.

No sé si hi ha gaires sectors tan refractaris a la crisi global que estem patint com el de la creativitat literària. Podríem dir el de la creativitat artística en general, però em proposo reflexionar, ara i aquí, sobre la literària en particular. Fixeu-vos, si no, en els llibres que van apareixent, any rere any, al nostre país, llibres que donen compte d’aquesta creativitat que defenso. Fixem-nos —i és el propòsit que em mena en aquest text que començo a llegir davant vostre— en els llibres que han aparegut aquest darrer any, el 2011.

No hi ha cap mena d’obstacle formal perquè en català es puguin escriure obres que perviuran en la memòria literària del segle i del continent, com, posem per cas, Jo confesso, de Jaume Cabré, un autor de primera que compta, a més, amb el favor de la popularitat en un país no gens suspecte de fer concessions a la frivolitat com Alemanya. Una reflexió sobre el mal, entre molts altres assumptes. Com també és una reflexió sobre el mal la darrera novel•la de Sebastià Alzamora, Crim de sang, amb un vampir pel mig —el rostre del qual no descobrirem fins a l’última paraula del text— i l’horror del qual no s’aturarà ni amb el punt final del llibre, que no és un punt final sinó uns inquietants dos punts.

Jo no sóc polític, i segurament no ho seré mai. Per tant, no es tracta d’enardir els ànims dels ciutadans del país; uns ànims, certament, decandits per tantes notícies pèssimes com han d’aguantar i mirar de digerir, com hem d’aguantar i mira de digerir, dia rere dia. Però, com exclama un personatge caricaturitzat de la televisió, ja em perdonareu però “algú ho havia de dir”. Cal dir, amb totes les lletres, que la literatura catalana del moment no és un miracle —a mi no m’agrada fer servir metàfores tan gastades—, però sí que és un fet d’una estranya vigència o, més ben dit, d’una estranya puixança. Si hem de ser realistes, un surt als carrers de les ciutats més populoses del país –Barcelona, per descomptat, que és la gran ciutat que mana; però també Sabadell, Tarragona, Terrassa, Lleida, Reus, i, fins i tot, Girona i Vic— i, si estima aquesta llengua, s’estira els cabells de pura desesperació. Es digui el que es digui, l’ús social de la llengua catalana disminueix cada any. I l’ús real de la llengua catalana, molt sovint, s’ha empobrit. Davant aquest panorama, que és estrictament descriptiu, no valoratiu ni gens subjectiu, podríem esperar el pitjor: que la literatura reflectís aquest cert estat de depressió de la llengua, el material de què és feta i constituïda, perquè els autors literaris treballen amb les paraules, amb les estructures sintàctiques. Doncs no, no passa així. La literatura catalana és ben viva. Tan viva que, per donar un exemple si voleu escadusser, però per a mi significatiu, una joveníssima poeta italiana, Lucia Pietrelli, acaba de guanyar el premi Recvll de Blanes en la modalitat de poesia amb una obra, òbviament, escrita en català.

Intento fer un repàs panoràmic al que ens ha llegat aquest 2011 i començament del 12. Anna Carreras ha publicat un llibre molt interessant, Unes ales cap a on, que explica un fet autobiogràfic: l’autora va perdre un fill, Jan-Pol, que va néixer setmesó. Aquest és el pinyol argumental del llibre, que explica el procés que va del test d’embaràs positiu a la incineració del nadó, que només va viure dos dies fora del cos de la mare. És un títol commovedor, ben escrit. Al final, la mort del fill convida a interrogar Déu: “Si això era déu, què ens falta per veure? Necessito més enemics?”. Aquesta és una proposta literària original i colpidora. Vull recordar, també, un altre llibre igualment original, que barreja gèneres o els harmonitza: Llefre de tu, de Biel Mesquida, que ha aparegut més recentment. “L’amor es viu en la violència de la pèrdua, amor meu”, s’exclama, resignat o no, el Recordador, el protagonista. Aquesta és una obra elegíaca, d’un ferm múscul estilístic.

Imma Monsó, novel•lista força llorejada, ha publicat fa poc La dona veloç, la història d’una dona que, tan obsedida està a gestionar de la manera més profitosa el seu temps, que s’acaba perdent les coses més importants que passen al seu voltant. En molts aspectes, aquesta novel•la es pot relacionar amb l’última que ha publicat, fa poques setmanes, Robert Saladrigas, L’estiu de la pluja. Aquí la protagonista és una dona una mica més jove que la de Monsó, que viu i treballa als Estats Units i que ha de tornar perquè han diagnosticat un càncer al seu pare. A partir d’aquí, tot canviarà: la protagonista descobrirà tot un seguit de coses que faran que hi hagi un abans i un després de la seva tornada al nostre país.

Cada any es publiquen llibres molt interessants als Països Catalans. Aquest any passat no n’ha estat cap excepció. Rescatem, ara, el llibre de contes de Joan Todó titulat A butxacades. En un dels relats continguts en el llibre, hi llegim: “Un vell assegut en un banc movia els llavis com si pastés saliva eixuta, mirant amb ulls petits. Els seus dits s’acollien dins la mà immòbils, enganxats, com una urpa”. Todó es va donar a conèixer com a poeta. Els seus contes, però, tot i la capacitat admirativa que té la poesia, són històries que cal tenir en compte. Un altre llibre de contes, en aquest cas publicat a final de l’any 2011, té una voluntat de recopilació: parlo dels contes de Marta Pessarrodona, recollits en el volum (Quasi) tots els contes, que aplega tres llibres de contes més algun altra peça escadussera. Són peces narratives poc ortodoxes, que poden fer l’efecte d’una certa anarquia: l’argument, sovint mínim, no se sotmet a la disciplina tradicional, i, d’altra banda, les referències de tot tipus i els detalls juxtaposats van conformant una manera d’escriure molt personal però no personalista. En l’apartat de contes, però, deixant a banda l’excel•lent Mossegar la poma, de Francesc Serés, novetat editorial d’aquest Sant Jordi, voldria destacar un llibre singular i molt ben escrit, amb una punta de mala llet, si se’m permet l’expressió, de la primera frase a l’última. És el titulat Fauna animal, de Damià Bardera. El llibre està dividit en dues parts: l’una i l’altra es componen de breus relats més o menys independents, bé que algun personatge salta d’un relat a un altre. Els textos de la primera part, però, són més nerviosos, més d’apunt; mentre que els de la segona sovint s’acosten a contes canònics —alguns dels quals, esplèndid A mi em feia pensar en els primers llibres d’autors tan reconeguts com Joan Pons o Toni Sala.

I ara que dic Toni Sala. Una de les iniciatives, a hores d’ara ja una realitat en procés de consolidació que us recomano, és el diari digital de cultura Núvol (que podreu trobar teclejant, al vostre ordinador, www.nuvol.com). Dirigit pel crític i també escriptor Bernat Puigtobella, Núvol —el nom fa referència, esclar, al núvol virtual— és una capçalera que es nodreix tant d’informació pròpia elaborada pel mateix Puigtobella com de crítiques i altres informacions aparegudes en altres mitjans. La idea és molt bona, i la realització, magnífica. Doncs bé, Núvol ha publicat el primer single de la literatura catalana: un conte llarg de Toni Sala, El cotxe, que us podeu descarregar sense dificultats entrant a la pàgina de Núvol. El suport virtual, al meu entendre, lluny de perjudicar el suport tradicional de paper, l’únic que aconsegueix és afavorir la literatura: promoure que arribi a molts més lectors.

Aquest 2011 ens han deixat alguns escriptors catalans importants. Al juliol, moria, inesperadament, Miquel Pairolí, de qui jo recomanaria les seves novel•les i dietaris. Quan va publicar Cera, ara fa quatre anys, jo en deia això en un article: “Les novel•les de Miquel Pairolí acostumen a ser artefactes formals d’una gran precisió. Mostren un bell sentit de la mesura narrativa; l’estructura serveix sempre al missatge; l’estil és sever, magnífíc, de gran escola. L’autor exhibeix una de les millors proses del país. Mort Jesús Moncada, Pairolí –que té amb el de Mequinensa no poques afinitats— és dels millors”. Si voleu tributar-li un homenatge personal, però, jo us recomanaria que comencéssiu llegint el dietari Octubre, l’últim llibre que va publicar.

El 2011 també ens han deixat Jordi Pere Cerdà, poeta i dramaturg de la Catalunya Nord, Joan Agut, editor i novel•lista, i el jove poeta valencià Salvador Iborra, en circumstàncies tràgiques. Un any en què la literatura universal ha de comptar, entre aquestes morts del país, les de Vaclav Hável, Jorge Semprún, Ernesto Sábato i Gonzalo Rojas. Pel que fa a les efemèrides més destacades, l’any passat es van complir 50 anys de la mort de Josep M. de Sagarra, 100 de la de Maragall i 30 del traspàs de Josep Pla. Pel que fa a Maragall, el centenari ha donat actes importants, que han mostrat una certa cohesió d’això que ara tothom en diu, per a la meva consternació, el territori. I el crític i poeta Sam Abrams ha tret un llibre il•luminador, Llegir Maragall, ara. Un llibre que compta amb diversos encerts. L’autor hi assenyala la fecunda heterodòxia de Maragall. I la seva tendència a combinar, o a conciliar, matèria i esperit (i a enfortir el nexe entre el cicle natural i el cicle espiritual). A nivell internacional, aquest 2011 ha fet 50 anys de la mort de Hemingway, 100 del naixement de Naguib Mahfuz i 150 del naixement de Tagore (com també 70 de la seva mort). Em direu: i aquest paio ¿per què treu ara dates d’autors tan allunyats del nostre panorama? Molt senzill: la literatura catalana s’ha d’examinar, sempre, però molt més encara d’ençà del gran moment històric de la fira de Frankfurt (i abans de la de Guadalajara), en allò que en diuen el concert internacional.

Deixem les pèrdues i les celebracions i dates museístiques, i tornem a la realitat bategant. Per sort, a casa tenim material per donar i per vendre, per remenar estona. Deixeu-me dir, per acabar, quatre coses sobre la poesia, gènere tan minoritari com vulgueu, però tan capital, en la nostra literatura, des de fa segles. Francesc Prat ha publicat un llibre molt interessant, Escarabeu. L’escarabeu (o escarabat egipci) neix dels excrements. I, doncs, com aquell gira-sol de Vinyoli que pujava d’un femer o l’aiguabarreig rilkià de cossos morts i cossos que veuen per primer cop la llum —continuïtat inexorable de la vida—, constitueix un símbol molt ajustat al que expressen els versos de l’autor. Albert Roig, poeta de veu potent, ha tret La tempesta. Cada poema d’Albert Roig sembla que neixi d’una forma no predeterminada, i amaga un subtil treball rítmic. Fa pensar en el que va desplegar en la seva poesia William Carlos Williams, per exemple. Però per a mi el més admirable de l’obra del tortosí és la capacitat que té per encarar-nos amb determinades paraules, que agafen, a la pàgina, una volada sorprenent. Àlex Susanna ha publicat, aquest 2011, un llibre de poemes de títol tan suggeridor com desconcertant: Promiscuïtat. L’obra proposa un programa: defensem-nos de les urpades de la vida, de la cridòria i de la pressa, d’allò que no pot deixar de desplaure’ns per tal com som éssers vius (éssers per a la mort), defensem-nos-en, dic, amb la cultura. August Bover ens ha donat a conèixer una obreta d’una gran virtuosisme tècnic i lingüístic, Cloc!, un terme onomatopeic, que defineix amb justesa l’incisiu treball rítmic dels poemes, el tema i el pretext dels quals són la llengua; més ben dit, les infinites possibilitats de la llengua catalana. Un llibre que a mi em resulta pròxim és El món des de l’Agut, de Josep Santesmases. poemes molt aferrats al país i al temps. I al temps en la doble accepció del terme: la cronològica i la meteorològica. Es tracta d’una poesia malenconiosa, per tal com aborda la desaparició d’un món (“als masos, els murs esdevenen pedres”), i perquè s’alça d’una terra d’on “fins i tot la mort ha fugit”. Recomanables, també, els dos últims premis Carles Riba: Un lloc a l’ombra, de M. Rosa Font, i l’últim, Llum d’Irlanda, de Marcel Riera. El primer, d’un to més abstracte i conceptual; el segon, declaradament realista i moral.

Les dificultats que tenen els poetes per publicar la seva obra és, com més va, més gran. Hi ha una constel•lació de premis, que reconeixen els autors amb l’edició de la seva obra. Però, tot i així, hi ha molta més producció que no pas sortides per exhibir-la. I, tanmateix, la poesia catalana no decreix, aguanta amb vigor. Demano excuses per tots els títols que m’he descuidat en la meva apressada repassada de l’any. Demano excuses per haver-me centrat, només, en uns pocs títols. I deixeu-me acabar ressenyant una bona novel•la, una novel•la que es va endur un dels premis importants del nostre país: el Pin i Soler, que es convoca a la ciutat de Tarragona. Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me és el títol, contundent, que Gerard Guix dóna a la seva història d’amor impossible, la que mantenen un vigatà de 33 anys, en començar l’obra, que es diu com ell i que també, com ell, és escriptor; i una noia russa, Anastàsia, de 19 anys. Particularment m’agraden les novel•les psicològiques, morals, de poc personatges però molt ben aprofundits. Aquesta de Gerard Guix s’adequa, com una mà al guant, a aquest patró de la meva predilecció. “Tot això que em disgusta d’ella desapareix en el moment que ens despullem. De mica en mica intento educar-la”. Vosaltres, lectors, haureu de concloure si, al final, després de viatges i de malsons, el protagonista se’n surt: educar-la, vet aquí. Llegim en la novel•la: “Molts autors han optat, en algun moment de la seva carrera literària, per fer una falsa autobiografia. De vegades l’han venut com si fos real però tots sabem que els records llunyans es dilueixen i acaben transformant-se en reflexos aproximats del que en realitat van ser. Al final una biografia acaba sent una novel•la de ficció amb algunes pinzellades de realitat”. No us perdeu, doncs, aquesta Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me, novel•la de ficció (hem de suposar, també) amb algunes pinzellades de realitat, que el jurat del premi de l’any passat va tenir el bon criteri de premiar.

Moltes gràcies!

( La conferència és del passat dissabte 21 d’abril en l’acte de lliurament dels Premis literaris Ciutat de Tarragona a l’ajuntament de la ciutat )