Xavier Sabaté Ibarz

Un diputat socialista

( d’esquerres i catalanista, feminista i ecologista )

“ Crec que al món no s’ha de venir a vegetar sinó a lluitar. Sense persones que lluitessin, que sentissin el neguit de la perfecció, encara viuríem en l’època prehistòrica “

( Teresa Claramunt, activista feminista 1931 )

1 – – D’esquerres i catalanista

Aquests dies de juliol fa 40 anys que vaig arribar a Tarragona. Amb 22 anys deixava un bon lloc professional de comptable perquè un equip de mestres i pares ens vam proposar fundar la primera escola – cooperativa – en català de Tarragona. Encara li quedaven tres mesos de vida a Franco.

Començava la militància en la pedagogia activa i per la recuperació de la llengua catalana que va anar paral.lela a la meva militància sindical i política. Per això vaig col.laborar també en la fundació de la USTEC ( Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ) i més tard em vaig afiliar a la UGT i vaig contribuir a la fundació del PSC des del primer dia.

Sempre he entès que la lluita cívica al nostre país havia de comportar una triple militància: política, sindical i en els moviments socials.

Per això he estat actiu en nombrosos moviments i iniciatives associatives, culturals, cooperatives o esportives. Per això sóc soci  del Centro Aragonès i del Centro Galego de Tarragona, de l’Omnium i de la Coral de la URV – assaig cada dilluns durant el curs escolar més actuacions – ,  de la colla castellera dels Xiquets de Tarragona – hi procuro anar cada divendres de  juliol a setembre més les actuacions – de la Creu Roja, del Nàstic i de la Cooperativa Obrera.

2 –  Lluitant per la igualtat de gènere i pel medi ambient contra el canvi climàtic

En els darrers anys he pres consciència de dos combats en què els socialistes no podem faltar:

–         la lluita per la igualtat de gènere i per això pertanyo al col.lectiu d’Homes socialistes per la Igualtat i a la tarragonina Associació Homes i Dones per la Igualtat i el Desenvolupament.

–          la militància ecologista i contra el canvi climàtic . Per això vaig fundar  el Fòrum ecològic dels socialistes de Catalunya ( també a twitter @Forum_ecologic )

Per últim, amb un grup de companys i companyes hem posat en marxa recentment l’Àmbit de Reflexió Social (ARS), encara sense presència a les xarxes, com un àmbit de reflexió de gent que ens sentim d’esquerres i que militem en diversos partits o sindicats a Tarragona o hi simpatitzem.

Per mi això és estar al carrer, en contacte amb la gent. És on sento les preocupacions dels meus conciutadans, les trasllado i he traslladat a les institucions de les que he format part, m’implico com una persona més en les tasques de forjar i enfortir el teixit associatiu social, cultural, polític, sindical.

Són les tretze entitats on desenvolupo la meva tasca cívica, el meu compromís social amb més o menys activitat en cada una d’elles. I ho saben les persones que em llegeixen a les xarxes i als mitjans de comunicació.

Naturalment on més esforços dedico és al PSC. Des del primer dia he estat actiu en l’organització, en la producció d’idees, en el debat constant. He assessorat també altres companys i companyes, des dels dirigents que han tingut més responsabilitats fins a candidats a regidors i alcaldes. He escrit tants articles , ponències, declaracions i discursos que no els puc comptar. No m’he amagat mai de les meves posicions que he portat sempre on tocava a l’interior del partit , llevat de dues ocasions en 39 anys de militància, quan he vist que la repercussió  era important i pensava que havia de sortir a  replicar algun posicionament públic contrari a la personalitat del PSC ( Sabaté invita a Chacón a afilarse a la federación madrileña del PSOE ) o que conduïa al fraccionament  ( Sabaté replica a Balmón que “no sobren companys al PSC” sinó que “sobren articles” com el seu ). Llevat d’aquests dos casos, tothom sap que sóc persona d’equip i que considera que el treball col.lectiu és molt més important que l’individual

3  – Un programa  socialista veritablement transformador i de canvi permanent però també de govern

Al febrer del 2011 redactava, amb Francesc Vallès, un manifest titulat Un PSC amb perfil Propi que podeu llegir aquí i que va ser aprovat pel Consell de la Federació XVII – Camp de Tarragona – i per moltes agrupacions. També  va tenir repercussions a la premsa i també en el si del PSC. Un cop més des de la nostra federació aportàvem idees de reforma i de canvi al PSC. Era el moment més dur de la crisi i el nou govern de Mas amb el suport parlamentari del -PP responia amb retallades. Ho denunciàvem, també a les nostres comarques i preparàrem el Congrés del Partit del mes de desembre d’aquell any de 2011 en què els socialistes tarragonins vam aconseguir una notable influència en els textos aprovats pel Congrès ( ecologia, feminisme, medi ambient, energia, prostitució, entre altres ), en els discursos del nou primer Secretari Pere Navarro que recollia bona part dels nostres plantejaments i en la configuració de la nova Executiva amb quatre representants de les nostres comarques ( Ballesteros, Vallès, Pérez, López ). Mai no havíem tingut tanta presència ni tanta influència que va arribar fins i tot al discurs final del 1r secretari Pere Navarro que havíem preparat tots dos.

El nou PSC començava a caminar en una legislatura marcada per les retallades de Mas i Rajoy ales que s’afegia el problema de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya que Mas s’entestava en tensar i Rajoy en respondre amb mesures centralitzadores i retalls en tots els camps i singularment en allò que més ens dol als catalans: competències, cultura i llengua i recursos econòmics.

Les meves aportacions als programes electorals i als congressos han estat constants, sempre posicionant-me en les més transformadores i de canvi, els meus posicionaments i presència en els problemes socials, en les lluites per un millor benestar, també.

Els darrers temps he treballat més les polítiques ambientals i d’energia ( renovable, naturalment ), d’Educació ( llei de Qualificació Professional  ), Culturals i de Seguretat . En cada un d’aquests àmbits he dut a terme accions d’esquerres, és a dir, de defensa de les persones abans que res. I és que cada àmbit de la política té diferents maners d’enfocar-se i de defensar-se. Fer-ho des de posicions d’esquerra i a favor de les persones implica esforç, fermesa ,contundència en la seva defensa, presència on hi ha la gent, comunicació als mitjans de comunicació i a les xarxes. Crec que ho he fet sobradament. Però no farem els canvis que necessitem amb eslògans i twits més o menys xocants i esquerranosos. Perquè som partit de govern i sabem que només des del Govern es poden dur a terme els canvis més importants que necessita la humanitat com hem demostrat els socialistes al llarg de la història. Per això hem de posar l’economia al servei de les persones però l’economia ha de funcionar i fer possible activitat econòmica, generació de llocs de treball i polítiques socials i ambientals de protecció de les persones actuals i futures.

I hem d’estar amatents per ampliar les nostres propostes cap a noves sensibilitats i demandes socials que han anat sorgint els darrers  temps i que altres organitzacions d’esquerres sí que han recollit: un nou paper protagonista del sector públic per satisfer nous drets reconeguts els darrers anys: l’habitatge, l’aigua, l’energia, les noves tecnologies, el canvi climàtic al costat de drets més antics greument amenaçats pels governs del PP i de CIU, com la igualtat de drets i deures, especialment de gènere, l’atenció a l’educació, a la salut i a la vellesa. O les noves formes de produir, consumir i moure’ns.

4 . Un partit inequívocament catalanista, partidari  del dret a decidir i d’una consulta, com encara avui el PSC té en el seu programa

Al setembre de 2012 vaig ser  nomenat president del Grup Parlamentari del PSC al Parlament de Catalunya. Era només una setmana abans de l’onze de setembre amb un Artur Mas ja definitivament decidit a convocar eleccions avançades, cregut que les guanyaria àmpliament i animant els catalans i catalanes a sortir al carrer. Mai no oblidaré aquell 11 de setembre al meu despatx del Parlament, sol des del migdia que va acabar l’acte institucional fins que va arribar la representació de la manifestació multitudinària . Vaig baixar a rebre’ls a la sala 10 amb tots els representants dels grups parlamentaris. Allà ja vaig veure de forma molt plàstica que es pretenia dividir Catalunya en dos blocs: la dels que volien la independència i la dels qui no.

Però jo ja havia fixat posició  just una setmana abans en una tertúlia a TV3 davant les preguntes impertinents de Joan B.Culla que “ Tard o d’hora hi hauria d’haver un referèndum i que tant de bo fos demà mateix “

Sé que això no va agradar a alguns companys del Partit i de la direcció de la qual no en formava part, però així vàrem actuar al Grup Parlamentari mentre jo vaig ser president, així vàrem salvar una votació compromesa al Ple del Parlament sense trencar el grup i així quan van arribar les eleccions ho vàrem recollir en el nostre programa encara avui vigent que diu textualment:

“ Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara a la que s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat.”

Per això el darrer 11 de setembre del 2014 no era a la manifestació de Tarragona amb el PP i C’s i altres grups que sempre han manifestat la seva indiferència o animadversió vers el nostre autogovern sinó a Barcelona reivindicant el dret dels catalans i les catalanes – especialment el de les persones trebalaldores – a decidir el seu futur com a nació que som. Era al costat dels companyes i companyes d’UGT i altres sindicats reivindicant que acabessin les agressions als catalans del Govern  del PP i que ens deixessin decidir el nostre futur com volen la gran majoria de catalans i catalanes.

No he estat ni seré mai nacionalista perquè mai no admetré que es posi la nació per damunt de les persones i perquè massa sovint el nacionalisme serveix per amagar altres interessos. Per això  i en aquell debat de política general de 2012 li deia al President Mas, entre altres, : “ El catalanisme que més sentit té per nosaltres és el centrat en i per a les persones que viuen i viuran a Catalunya…. sense cohesió social, la pròpia existència de Catalunya se’n veuria ressentida.”

Per això, aquells mateixos dies deia que havíem d’actuar sense complexos

5  – Un PSC amb personalitat pròpia i autònom,sense subordinacions pel que fa a la política catalana

Per fer això hem de tenir un PSC inequívocament independent pel que fa a la política catalana i actuant amb el el partit germà federal, el PSOE amb el qual treballem en els òrgans de direcció, pel que fa a la política espanyola i internacional.

El PSC ha defensat sempre que Catalunya és una nació per moltes raons però al final perquè els qui hi vivim volem que ho sigui. Sempre he treballat per això  i continuaré fent-ho.

6 – Un Partit obert i que torni a ser gran

Hi ha milers de socialistes que avui no se senten representats pel PSC .  No ens podem plantejar continuar oblidant aquesta realitat que hem de superar. Cal un partit que reconegui la pluralitat i diversitat de les sensibilitats dels milers de socialistes de Catalunya. He treballat perquè hi càpiguin tots i totes i ho continuaré fent. Qualsevol plantejament sectari o que no tingui en compte aquesta realitat no ens farà sortir de la marginalitat on som. No ho farà el canvi pel canvi de persones ni de radicalitat dels nostres plantejaments sinó  una actitud generosa  de comptar amb tots aquells i aquelles que es reclamin d’esquerres i creguin que el PSC és una bona eina per transformar la realitat i aconseguir que els treballadors i treballadores del nostre país.

Per fer-ho i a més de tenir una actitud oberta a la diversitat, a la tolerància i a la pluralitat, cal estar en contacte permanent amb les agrupacions i no només pel que fa a l’¡activitat parlamentàrua d’un diputat sinó per ajudr, assessorar en allò que convingui sobretot pel que fa a la política municipal, a la vida diària del Partit, a la presència en  els actes culturals i lúdics, festius i institucionals. També crec que s’aixo n’he donat sobrada prova de servei 365 dies a l’any i especialment en els moments de més activitat. Els afiiats i afiliades però sobretot els ciutadans i ciutadanes saben que poden comptar amb mi de forma permanent.

Accions cíviques que he dut a terme ( en negreta les vigents )

Miquel Iceta ha qualificat aquest dissabte de vodevil la situació que vivim a Catalunya en aquests moments.

Però un vodevil és una comèdia a la qual hom s’hi acut voluntàriament i s’hi va per passar una estona entretinguda i per riure.

Penso que el mot més adequat al moment actual és el de farsa que és un tipus d’obra teatral l’estructura i trama de la qual estan basades en situacions en què els personatges es comporten de manera extravagant i estranya, encara que per regla general, mantenen una quota de credibilitat. La paraula farsa es deriva de la paraula llatina “facie” pel costum d’usar farses en breus interludis còmics en els drames seriosos.

Doncs aquí som. Els autors de la farsa catalana són alhora els actors  principals però el problema principal és que en la comèdia ens fan participar a tots els catalans i catalanes i ja en comencem a estar farts.

Els farts potser  ja som majoria però  encara hi ha milers de ciutadans de bona fe que creuen les troles del sr. Mas i del sr. Junqueras. Al setembre del 2012 – com que ja va començar allí la farsa Mas-Junqueras, li vaig dir al President en el debat de política general ( no sé si tocaria res d’aqeull discurs avui i ja han passat tres anys ) que tots havíem de dir la veritat als catalans però ell el primer. I continua sense dir-la, amagant-la o, el que és el mateix, mentint. Perquè ni la independència arribarà en sis mesos ni en un any i mig així el 90 % dels catalans la volguéssim que ja es veu que no.

Li deia també: “ vostè no s’ha dedicat ni al creixement econòmic, ni a l’atur ni a disminuir l’exclusió social; s’ha dedicat només a la transició nacional “ …. “ i vostè ens ha fet més dependents socialment ( reforma laboral i retallades ), nacionalment perquè no ha lluitat per recuperar l’Estatut, més dependents dels qui manen en el món global, més dependents de l’administració de l’Estat votant amb el PP decisions que limiten la nostra capacitat de govern….”.

Tot això ho podríem dir igualment avui tres anys desprès. Mentrestant, això sí, anem sumant eleccions i deixant d’abordar els grans consensos necessaris de país en investigació, polítiques culturals, de creació de llocs de treball, de lluita contra el canvi climàtic i tantes altres. Fa pocs dies parlava amb treballadors del Liceu i em preguntaven si pensava que podrien tenir un interlocutor vàlid per parlar dels seus problemes i que no patissin els canvis que comporten sempre unes eleccions. Els vaig haver de dir el mateix que a uns inversors internacionals: que aquest és un gran país, amb agents econòmics, socials i culturals sòlids però que els governs que s’albiren són imprevisibles si volien que els fos sincer.

Què pretenen ? sumar eleccions rere eleccions ? Continuar enganyant la gent de bona fe que creu que la independència està al caure i que està justificada la inoperància i la paràlisi del govern ?

Quant de temps durarà aquesta situació que provoca el desprestigi, la hilaritat i la incomprensió de la en altres temps admirada Catalunya ?

Prou, a la feina que en tenim molta. A buscar solucions que  no passen per cap Declaració Unilateral d’Independència sinó per l’acord i el pacte per qualsevol sortida que es pensi o es desitgi.

Prou d’enganyar els independentistes de bona fe. Li deia en aquell debat que esmentava més amunt a Artur Mas: “ President, jo si fos independentista m’enfadaria amb vostè “ i li ho deia per la seva ambigüitat i per prometre l’impossible de immediat i fàcil quan si alguna possibilitat hi havia per la independència era un camí lent i molt laboriós.

Tres anys desprès no sabem res. El President no governa i cada dimecres que li preguntem al Parlament sobre els afers que li haurien de ser propis tinc la temptació de cridar : “ que vinguin els qui manen perquè aquí no hi són “. És adir, som a un país on ningú no fa el que li toca perquè tampoc no tenim cap de l’oposició.

Catalunya i els catalans hem retrocedir en aquests anys de govern del sr. Mas. I més que ho farem si no es canvia el Govern que presideix i ell mateix.

Nascuda a Carinyena el 1955, Manola Brunet India és membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya, a més de membre de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), un organisme de l’ONU. Doctora en Geografia i Història, és professora titular a la URV. Considera que la Conferència del Clima que París acollirà a final d’any és un repte com el que va ser Kioto, i que el Papa també hi té un paper.

❞En els darrers 40 anys Catalunya s’ha escalfat mig grau per
dècada de mitjana ❞

❞El canvi climàtic amenaça fins i tot la seguretat nacional i internacional❞

– Tinc un conegut que diu que amb el canvi climàtic no n’hi ha per tant, que també es van extingir els dinosaures i el món segueix girant…

– Aquests comentaris els fa o gent molt mal informada o gent ben informada però malintencionada, que no vol que s’abordi el canvi climàtic perquè defensa d’altres interessos.

– Com rebatre l’argument que la Terra sempre n’ha viscut, de canvis climàtics?

– No es pot comparar la rapidesa amb què s’està produint el canvi climàtic, que té lloc en una escala temporal humana, de dècades d’anys, amb els canvis experimentats pel clima en el passat geològic. Aquells canvis es van produir al llarg de milers i milions d’anys. Quan parlem de cicles glacials estem parlant de cicles de cent mil anys! Les escales geològiques no tenen res a veure amb l’escala humana.

– I el canvi climàtic, doncs?

– Està provocat sobretot per l’ús de combustibles fòssils i per l’emissió a l’atmosfera de gasos amb efecte hivernacle. L’escalfament fort i ràpid a Catalunya s’observa a partir del 1973.

– Què va passar el 1973?

– Aquell any finalitza l’etapa d’estancament de les temperatures que havia caracteritzat els anys 50 i 60. El 1973 la temperatura comença a pujar, a pujar, i així fins ara.

– Quant ens estem escalfant?

– En les darreres quatre dècades a Catalunya ens hem escalfat de mitjana 0,43 graus per dècada, és a dir, gairebé mig grau cada deu anys. Aquests increments doblen de llarg l’increment tèrmic global del planeta, i no s’havien observat mai abans.

– Com afecta a Catalunya?

– El clima mediterrani és un bon exemple per entendre l’acció del canvi climàtic. Aquí plou una mica a la primavera i a la tardor, no plou a l’estiu, i poc a l’hivern. Diem que la pluja no sap ploure. Doncs a més a més de comportar temperatures més elevades, el canvi climàtic intensificarà aquesta característica de les nostres pluges.

– Com seran llavors les pluges?

– Quan plogui, la pluja serà encara molt més concentrada. Plourà cada vegada menys, però sobretot plourà pitjor. Ja sabem que l’interès hídric d’una pluja localment forta és nul, i que, a més, aquesta pluja pot fer mal…

– I les sequeres?

– Les sequeres seran cada cop més llargues i més intenses. Com que plourà menys, hi haurà menys aigua, menys recursos hídrics.

– I la desfeta de les geleres, que no havia de fer pujar el nivell de l’aigua al mar?

– Sí. Hi haurà més aigua al mar, però no més aigua dolça potable. La pèrdua de les reserves d’aigua en forma de gel ja l’estem experimentant ara, per les més elevades temperatures a tot arreu. Això està claríssim.

– Claríssim per què?

– A Sierra Nevada no queda gel. És el que dèiem de l’escala humana. Un muntanyenc sap que la glacera de l’Aneto avui no té res a veure amb com era als anys 70. I abans es desfaran les reserves alpines que hi ha a Catalunya i a Espanya que les dels Alps.

– Què comporta la pèrdua de les glaceres, a banda de l’augment del nivell del mar?

– Aquestes glaceres que s’estan enretirant per l’escalfament global són la font d’aigua dels rius, i l’aigua que la gent ha d’utilitzar per viure. La seva falta tindrà un impacte sobre l’agricultura i sobre la producció elèctrica. Als Andes, per exemple, la disminució de les
glaceres és una amenaça greu per a la població. Perú, Bolívia, Colòmbia, ja se’n ressenten.

– Creu que el discurs catastrofista fa que la gent hi presti més atenció, o menys?

– Ni a mi ni a cap dels meus col·legues científics ens ha agradat mai fer alarmisme. L’alarmisme és més mediàtic que científic. Vull dir que l’alarmisme el fa, si de cas, qui recull la notícia. El canvi climàtic és una cosa seriosa i preocupant. No provoca un cataclisme de cop. És un procés progressiu cap a unes condicions climàtiques noves, desconegudes, mai vistes amb anterioritat.

– Que sigui un procés llarg té pros i contres, oi?

– Sí. La percepció de la gent es dilueix. És com qui té un fill petit i no se n’adona com, dia a dia, creix. L’hi ha de dir un altre. Però el cert és que el canvi climàtic, i en això hi ha consens científic, aguditzarà els problemes actuals. El canvi climàtic amenaça fins i tot la seguretat nacional dels països.

– Per què?

– Tornem al Mediterrani i al que comentàvem de les característiques pròpies del clima intensificades. Afegim-hi el factor població i el factor desenvolupament. La migració sud-nord té motius econòmics, però la majoria de vegades hi ha un detonant associat a una sequera, a una pèrdua de collites… Hi ha països on l’única sortida que tenen és l’emigració. Una immigració que pot deixar de ser assumible pels altres països. Sembla que estem arribant a un moment en què no és assumible. Ho estem veient.

– O sigui, que l’amenaça és a la seguretat nacional i també a la seguretat internacional.

– Per això el Pentàgon té un programa, un full de ruta, per al canvi climàtic. Preveuen que caldrà fer intervencions de diferents tipus en alguns països.

– En canvi, els EUA no han signat cap dels protocols internacionals, ni el de Kioto.

– Aquesta és una altra qüestió. El president Obama ha intentat fer avenços, però el seu Govern està mediatitzat pels poders fàctics.

– Per què la Conferència del Clima de París a finals d’any vol el compromís dels països de reduir les emissions i evitar l’augment de dos graus en la temperatura del planeta? Per què dos graus?

– La Terra es troba en un període interglacial. L’escalfament d’aquest període interglacial va ser lent i normal fins que, cap al 1750, es comencen a usar els combustibles fòssils i a acumular- se els gasos d’efecte hivernacle. Les condicions climàtiques naturals del període càlid interglacial, sense intervenció de l’home, donaven una temperatura d’entorn els 14,5 graus.

– Aquests 14,5 graus eren la temperatura mitjana global del planeta?

– Sí, són la referència. Es pretén no superar els dos graus per sobre d’aquesta referència. Se suposa que, a partir de dos graus per sobre, el comportament del sistema climàtic pot passar a ser imprevisible. L’efecte hivernacle s’intensificaria, es desbocaria, i no sabem què passaria.

– Què es creu que podrien provocar els dos graus de més?

– La deshidratació i l’alliberament dels hidrats de metà continguts en els fons marins i en el permafrost, les capes de gel permanent. El metà és un gas d’efecte hivernacle molt més potent que el diòxid de carboni. Hem vist com provoca forats a l’Àrtic. Si s’allibera en
massa, produeix un efecte hivernacle desbocat, es retroalimenta. No superar els dos graus ens donaria un cert marge de seguretat. Ara ja estem un grau per sobre dels 14,5 graus.

– Creu que l’encíclica del Papa, Laudato si, pot tenir alguna incidència en les negociacions de la Conferència del Clima a París?

– No en tinc cap dubte. El Papa té molta influència. Si el papa Francesc, de manera tan decidida, s’alia amb la lluita contra el canvi climàtic, tindrà un impacte molt positiu, tant per les negociacions de cara a la Cimera del Clima, com per a la conscienciació de la gent. L’encíclica va ser una molt bona notícia.

Entrevista de M.Victòria Bertran al Diari de Tarragona el dissabte 4 de juliol de 2015

La sentència 17/2015 del TSJ d’Aragó que revoca la custòdia d’un infant que tenia assignada la mare pel fet que es veu obligada a traslladar-se a Barcelona per raons de treball. El pare, que viu a Terol ha recorregut aquesta assignació al·legant com un dels inconvenients per al nen que haurà d’aprendre una llengua que no coneix. El tribunal estima també aquesta circumstància i atorga la custòdia al pare. És cert que llegida en la seva totalitat, el Tribunal decideix en base a diferents elements i la de la llengua n’és només un. Podria deduir-se, doncs, que no n’hi ha per tant perquè l’argument de la llengua s’afegeix a altres.

Però no per això és menys important analitzar si aquest pot ser un element justificatiu per finalment decidir en una qüestió tan delicada com la custòdia d’un infant. Més encara, val la pena reflexionar i valorar sense apriorismes si pot ser usat com un element negatiu per  un dels dos ex-cònjuges en la pretensió de canviar la custòdia d’un menor. Comencem per dir que milions de parelles separades al món – i al nostre país també en tenim moltes – s’expressen habitualment en llengües diferents i npo tenim coneixement que els ministeris fiscals usin aquest element com determinant ni tan sols coadjuvant per influir en les decisions judicials.

Les sentències  sobre la custòdia compartida no han valorat aquest fet com negatiu a l’hora de  justificar i sentenciar sobre  la custòdia de menors llevat d’un parell de casos a Espanya en els últims temps. Quedi constància de la nostra convicció que la novetat d’aquestes darrers casos ve donada per la conjuntura socio-política d’ençà de l’Estatut català de 2006, de l’agitació i ús de la llengua com a arma de discussió i de confrontació política per part del PP, C’S i altres col.lectius  i instàncies administratives, culturals, esportives o econòmiques i encara ens en deixem. Fins a tal punt hem arribat que una majoria parlamentària de les Corts Aragoneses van fer desaparèixer en una tarda ara fa dos anys el català i l’aragonès de la nacionalitat històrica aragonesa. No s’entén si no, per què en trenta-set anys de democràcia no s’havien dictat sentències amb aquests arguments que ara apareixen de forma sobtada.

Però més enllà d’aquesta circumstància, si ens creiem que les llengües són, com diu la Constitució, “patrimoni cultural que mereixen especial respecte i protecció “, no hauríem de tenir cap dubte sobre la importància positiva i en cap cas negativa de les mateixes. No només perquè qualsevol llengua per poc parlada que sigui és un patrimoni mundial sinó perquè és una veritat  universal que ser bilingüe o políglota només pot considerar-se quelcom positiu que aporta una millor flexibilitat cognitiva, més agilitat mental, les paraules es consideren de forma diferent a com ho fan les persones monolingües, els nens resolen millor els problemes, el seu cervell canvia de tasca amb més facilitat i la capacitat de pensar en una altra llengua ajuda a prendre decisions més raonades. Per això, ens sobta que un tribunal pugui situar en el plat dels inconvenients de qualsevol balança l’aprenentatge d’una altra llengua enlloc de fer-ho en el dels avantatges. I si, com és el cas, s’afegeix que l’idioma en qüestió no és el sami sinó el català i que és la llengua de la mare, encara trobem més incomprensible que la sentència consideri una raó el contacte amb una llengua que no li és aliena i que és la llengua de la mare. Un idioma no pot suposar cap motiu per retirar d’una mare la custòdia del seu fill. Pot haver-ne d’altres, però aquesta, si de cas, hauria de ser una raó per atorgar-l’hi.

Diana Salvadó i Xavier Sabaté, filòlegs

Però també a tot arreu. Els socialistes no podem desatendre les situacions d’injustícia, de provisionalitat dels més febles. Volem generar llocs de treball però que aquests tinguin condicions dignes. A les nostres comarques es van deteriorant relacions laborals que ens preocupen molt i que no podem deixar passar per alt.

Els exemples dels últims mesos de la minva de la qualitat dels contractes a les nuclears, a la incineradora de residus industrials de Constantí i ara de Port Aventura ens hauria de fer reflexionar. La reforma laboral pactada pèl PP i CiU ens porta a aquests extrems en què segons quins contractes no garanteixen mantenir unes condicions de vida mínimament dignes. Un salari de 670 euros com els de Port Aventura no dóna per viure; un conveni com el de les Nuclears amb doble escala salarial no garanteix com ara que les persones que treballaran a les nostres nuclears no marxaran de seguida que trobin una altra feina més estable i millor remunerada, una garantia de treball de només dos anys a la incineradora de residus industrials tampoc no és com per aplaudir a la Generalitat que l’ha privatitzat sense miraments.

Totes tres instal•lacions, a més, requereixen d’estabilitat i formació pel que fa al manteniment i la seguretat de les màquines. Els treballadors experts, ben formats  i ben remunerats acabaran no formant part d’aquestes plantilles, és d’una lògica aclaparadora. Els trobarem en altres empreses que no basin en els baixos salaris la seva rendibilitat. En canvi, volem persones que puguin viure amb dignitat i necessitem que siguin estables en el seu lloc de treball, ben formades i ben remunerades per sentir-nos segurs amb instal•lacions ben mantingudes.

Ja sabem que el capital busca quants més guanys millor però els consells d’administració haurien de saber que tot té un límit, que les persones que treballen als seus negocis no poden fer-ho a qualsevol preu i que aquelles que tenen activitats de risc encara menys.
La vaga de Port Aventura hauria de ser evitada a qualsevol preu, però si finalment es duu a terme comptarà amb la nostra comprensió i suport

Ara que el govern d’Espanya es pren tan seriosament una xiulada – i les que vindran si continua així – i l’eleva tant a categoria que als 25 minuts de la final Atletic de Bilbao-Barça ja feia fins i tot una nota oficial, no puc deixar de sorprendre’m per enèsima vegada de com s’inflamen els ànims al meu país a una banda i altra del riu Sènia.

Des de 2012 el President del meu país va decidir atiar el foc i les reaccions primàries dels catalans com a resposta a les agressions de Mariano Rajoy i cia. I les coses han anat a pitjor. Tant a pitjor, que  el sr. Rajoy ja va ordenar sancions pel simulacre de consulta de més de dos milions de persones i ara hi torna  per la xiulada  de cent mil  en la final de la copa del Rei a qui, per cert, no li fa cap favor.

Jo no vaig participar ni de l’una ni de l’altra i no sé si riure o plorar. Si ric serà perquè no deixa de ser divertit contemplar l’espectacle d’uns governants que, com criatures, no es parlen; que quan la xiulada va per un, l’altre somriu sorneguer i foteta i que es deuen creure que la resta de ciutadans als quals (mal)governen som babaus.

Si ploro és perquè em donen molts motius un i altre: el de Madrid perquè des del 2006 ja porta nou anys xiulant-nos a tots els catalans i catalanes, agredint-nos, fotent-se’n de nosaltres, denunciant als tribunals el que decidim, pagant campanyes en contra del català i canviant-li el nom allà on pot, retallant-nos competències i fent el don Tancredo.

Però el d’aquí no dóna menys motius. Ja que parlem en llenguatge taurí i per contribuir a que no es perdi el vocabulari dels toros – que es perdrà aviat –, el d’aquí deia, ens ha posat al “xiquero” (  carreró sense sortida abans de la corrida ) mentre ha anat retallant drets i serveis dels catalans i catalanes més desvalguts.

En fi, jo no xiulo cap himne perquè tots acaben representant sentiments de persones. Ni tan sols l’himne de la Guàrdia Civil amb lletra basada en l’Himne Escolar de la Guardia Civil que just enguany fa cent anys va escriure  la monja sor Asunción García Sierra. La lletra fa por però la música està ben treballada.

Tampoc no xiulo cap himne perquè  xiular una peça musical a mi no em sembla bé  per poca cosa que sigui. I mira que la “Marcha Real” que és l’himne espanyol, si fos per la seva qualitat musical s’ho mereixeria. Una marxa que el govern de José Maria Aznar va tenir els nassos de publicar al BOE en versió que a partir de llavors és l’oficial,  en si  bemoll major que ja són ganes de tocar els dallonses. Ho dic perquè quan de joves en fèiem conya als grups de folk o al final de les calçotades de l’època, la tocàvem a la guitarra en do major i tira que te vas. I no escric aquí les lletres que hi afegíem perquè encara ens multarien. Deia que la seva qualitat musical és ínfima. Al segon compàs figura un descens d’una octava completa amb cadascuna de les notes de l’escala, recurs simple i liró que es repeteix en sentit ascendent al setè. En  fi, res a veure amb l’alemany, l’anglès o el britànic que fins i tot  sonen en multitud de films i en versions diverses per acompanyar moments tant íntims com explosius, tristos com eufòrics.

Els catalans en això de l’himne tampoc no podem fardar gaire. Els Segadors és una cançoneta de dotze compassos  i mig i ja fem. A més, increïblement, és una cançó en to menor ( mi menor per a ser més exactes segons va establir la llei que va publicar el Parlament l’any 1993 ). No conec cap país que tingui un himne en to menor excepte Catalunya. De manera que sempre que el canto o el sento, més aviat em sembla que sóc a un funeral que no pas a una exaltació patriòtica. Llavors prefereixo pensar en l’origen eròtic dels Segadors que va demostrar fa uns anys el professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Ayats, al llibre “De cançó eròtica a himne nacional ” ( Avenç). Ayats sosté que a principis del segle XVII era força popular “Els tres segadors i la dama “, una cançó que descrivia com joves ufanosos baixaven de les muntanyes per segar els camps, i la mestressa, impressionada per la visió de la seva ‘falç’, enviava la criada per acordar una cita.

Els joves segadors eren força optimistes o fatxendes pel que fa a la seva potència viril: quan la mestressa els preguntava “quantes garbes n’heu lligades”, ells contestaven que “trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta!”. La mestressa volia més, i el segador li responia que ja “li’n donarem aliment: cop d’ous i botifarra”. La podeu sentir aquí

No em sembla bé xiular cap himne però tampoc que multin a qui ho faci. En definitiva, sempre m’ha encantat “ La mauvise reputation “ de Georges Brassens, sobretot i precisament el tros que diu que el dia de la festa nacional ell es quedava al llit  i que la música militar mai no el va importar encara que Paco Ibáñez ho va traduir per “ no me supo levantar “

En fi, hi ha alguna cosa més substancial per al srs. Rajoy i Mas que les xiulades i els somriures sorneguers  ? Estem a l’espera però em temo que de mediocritat en tenim encara per anys.