Xavier Sabaté Ibarz

He pensat sempre que la legítima però de moment sempre fracassada lluita del moviment independentista a Catalunya estava mancada de rigor en el seu plantejament i que , a més de ser creïble per l’èpica que genera, no acabaria de ser majoritari i, per tant, factible, fins que no estigués fonamentat sobre bases més sòlides que non pas: “ en sortirem”, “ el poble català al llarg de la història ja ha demostrat suficients èxits “. O, encara pitjor, prometre fites que ja es veu que no són assolibles per una majoria de la població.

Per contra, mai no ens parlen de com podem arribar a ser independents sense  un servei d’intel·ligència, bàsic perquè qualsevol país pugui sobreviure. La majoria d’estats europeus en tenen fa segles i avui un país sense servei d’intel·ligència no sobreviuria més enllà de pocs mesos. Tampoc com ens ho faríem per tenir aigua – al menys a gairebé tota la província de Tarragona depenem de la que ve d’Aragó per si a  algú se li ha oblidat -. No ens diuen d’on trauríem l’energia – la portem de fora de Catalunya tant petroli i gas com una part de l’elèctrica – . Com es munta d’un dia per l’altre un sistema judicial que apliqui tot un corpus legal al marge de l’existent – ja s’està comprovant aquests dies que ni abans de començar es pot – i com ens dotem de jutges en un plis-plas. Què faríem al marge del sistema econòmic i monetari d’Europa – ja es veu el pànic que ha fet marxar de Catalunya 600 empreses en pocs dies amb respostes de les nostres estimades autoritats com “ no passa res , se’n van als Països Catalans “ que són de traca valenciana per continuar la broma d’això dels Països Catalans   – . Què passaria si poséssim a tota la població en la disjuntiva d’haver de triar entre acatar les lleis de l’Estat o les catalanes , entre elles les de pagar impostos. Com muntem un exèrcit que en paraules de l’actual President de la Generalitat és imprescindible en qualsevol país avançat. I així un llarg etcètera.

Davant d’aquestes preguntes, tot són respostes angelicals i beatífiques: ja es negociarà i a l’Estat no li tocarà altre remei que passar-nos els papers i els diners, l’aigua i l’energia, les pensions i la nacionalitat a qui la vulgui conservar, les pensions … tot es resoldrà perquè aquesta Espanya que cada cop ens estima més – els productes catalans, els nostres esportistes i qualsevol cosa que es sospiti que és catalana cada cop és més odiada. I serà més barat perquè tindrem més recursos i perquè ho sabem fer millor que aquests malbaratadors, ganduls i ignorants d’espanyols com massa sovint s’ha fet circular I tothom hem citat en alguna ocasió la maleïda dita de Francesc Pujols– fins i tot usada en l’acte oficial de l’11 de setembre de 2012 al Parc de la Ciutadella  – : “ Arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot gratis quan anem pel món “

Som els millors, els escollits per Déu. Com a la Bíblia ja es va prometre al poble d’Israel” Vés a reunir els ancians d’Israel i digues-los: “El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, se m’ha aparegut i m’ha dit: He decidit d’intervenir a favor vostre, perquè he vist com us tracten a Egipte; us trauré de l’opressió d’Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, un país que regalima llet i mel.” ( Llibre de l’Èxode, capítol 3.16:17)  I al Deuteronomi 26:9  “ i ens va dur a aquest lloc i ens lliurà aquesta terra, terra que regalima llet i mel “. No m’estendré en les interpretacions dels experts bíblics sobre els significats del producte làctic i el de les abelles que es pot relacionar amb abundància, manca de preocupacions, felicitat i vida eterna solucionada.

Però tot això comença a trontollar quan ja es veu que la via unilateral no rebrà per l’altra banda més que trompades de tot signe : des de garrotades injustificables i condemnables com les del u d’octubre fins a impediments de tot tipus, entre ells l’aplicació de la justícia amb totes les conseqüències. I no sembla que hi hagi cap Jehovà que ens pugui deslliurar d’aquests inconvenients.

Banalitzar la Constitució actual és molt fàcil, però trobar i consensuar   unes normes no va ser gens fàcil i tampoc no ho serà reformar-la. Com tampoc no ho serà si n’hem de fer una a Catalunya , que s’haurà de fer es digui Constitució o nou Estatut. Per cert, els meus amics independentistes no volen parlar mai de les constitucions dels països democràtics on no es pot ni plantejar cap mena de separació. A mi no em sembla bé, però no he vist en cap projecte de nova Constitució catalana que es contempli la separació d’una part del territori català en el futur si així fos la seva voluntat – per exemple la província de Tarragona, per cert bastant maltractada, amb les comarques més pobres i amb més atur- . I molt menys que això es pugui fer amb una votació sense cap mena de quòrum i per un sol vot de diferència. Per cert, a tots els països democràtics les Constitucions són molt valorades i respectades i si algú atempta contra elles totes preveuen sancions greus. L’argentina en el seu article  21 fins i tot obliga els ciutadans a defensar-la: “Todo ciudadano argentino está obligado a armarse en defensa de la Patria y de esta Constitución, “

Tot i així, sempre dic als amics independentistes que la seva lluita és legítima però que es precipiten. Es van precipitar Francesc Macià, Lluís Companys i ara Mas-Puigdemont encara que en el moment d’escriure aquestes línies no se sap ben bé. O generen més adeptes i arriben a una majoria molt àmplia. Perquè d’allò que no volen parlar mai, és que no hi ha la majoria suficient a Catalunya per assolir la independència. Prescindiran de la resta de catalanes i catalans per proclamar una independència que dem moment només és al Parlament per mor de la llei electoral ? I pensen esgrimir com a vàlid un referèndum que fins i tot els observadors internacionals que ells van portar no consideren vàlid perquè no tenia cap mena de garantia ? Algun dia podran reconèixer amb la mà al cor que una consulta sense junta electoral, sense gent a les taules escollida per sorteig, sense interventors, convocat amb la meitat del Parlament i proclamant els resultats el President de la Generalitat abans de conèixer els resultats no es pot considerar vàlida ? Algun dia ens podran dir què passa si a unes futures eleccions hi ha una majoria per un vot més en una consulta que una altra composició parlamentària s’inventa decideix tornar a adherir-se a Espanya ? Tot aquest reguitzell d’absurds és propi d’un nou país que no fa les coses bé ? Aquest no és el país que fins i tot els qui creiem que Catalunya té dret a decidir el seu futur, volem.

Per tant, o recuperem primer aquí la unitat civil o no val acusar-nos entre nosaltres que “ per culpa vostra no som majoria”. Cadascú ha de poder defensar les seves idees – per cert, sense entrar a la presó -. Però o retrobem els punts d’unió per refer un catalanisme  imprescindible en el món que vivim, sabent les limitacions i les dependències de qualsevol país, que són cada cop més, o estem abocats a un conflicte d’incalculables conseqüències durant anys. Qui pensi que val la pena malgrat tot, endavant. Però llet i mel no en rajarà anem on anem. El poble d’Israel ho pot certificar.

Si és cert que som el que ens han fet les persones que ens han impactat a la vida, Josep Subirats és un dels nostres pares intel·lectual, moral, de compromís cívic i social, d’un catalanisme al servei de les persones.

Tortosí compromès de ben jove, es va haver de fer càrrec d’un diari de la seva ciutat catalanista i d’esquerres – El Pueblo – als disset anys perquè el seu director estava empresonat. Per aquest motiu, acabada la guerra civil, va ser empresonat a Pilats, a la nostra ciutat amb una condemna a mort – desprès condonada per la reclusió perpètua –  malgrat que era menor d’edat en el moment de dirigir el diari.

Mentre esperava l’acompliment de la sentència explica en un esfereïdor llibre, Pilats, presó de Tarragona 1939-1941 (2008) que sabien que hi hauria execucions a la muntanya de l’Oliva quan sentien que al Convent Carmelità – la Punxa – els fusters repicaven els seus martells i claus per fer taüts.

Els primers anys de la democràcia era tot un espectacle sentir-lo i llegir-lo I és que com a bon deixeble de Marcel·lí Domingo, creia en la necessitat de fer pedagogia en política i cada mitin esdevenia una veritable conferència sobre un catalanisme de progrés lluny d’aventurismes però de compromís permanent. Havia predicat amb l’exemple perquè ni els set anys en batallons de penats el van fer claudicar i quan va quedar alliberat el 1944, lluny de cessar el seu activisme i malgrat la dictadura que llavors era particularment ferotge res no el va deturar i va continuar la seva tasca de redactor de diferents publicacions catalanistes d’esquerres. Per això no li costà gens ser un dels primers col·laboradors del diari Avui nascut el dia de Sant Jordi de 1976. De llenguatge planer, ens deia que escrivia així per arribar a més gent en un moment en què el coneixement de la llengua catalana encara era precari.

En reprendre la democràcia formà part de les corts Constituents com a senador de l’Entesa dels Catalans, que recollia en bona mesura l’esperit unitari de l’Assemblea de Catalunya que ara tant ens convindria i fou un dels vint que redactà el primer Estatut al parador de Sau el 1978. Membre dels Tribunals de Comptes Espanyol i Europeu, deia que els anys a Luxemburg l’havien convertit en un europeista encara més convençut i afegia: “ Europa és la solució també per Catalunya “. Obsessivament pragmàtic, entenia la política com una eina útil per millorar la vida de la gent i el posava frenètic les hores perdudes en xerrameques inútils o en demagògies de foguerada.

Estimava Tarragona molt particularment recordant la gent que l’havia ajudat durant la seva estada a la presó. “ Fins i tot en els moments més dramàtics de la vida hi ha lloc per la coneixença, per l’amistat i per la solidaritat.” I és que malgrat el seu doctorat en Economia, en realitat Josep Subirats ha estat un humanista preocupat per la gent i per no repetir els errors de la història. Per això, a banda de publicacions econòmiques i fiscals, es va convertir en escriptor de referència de la seva Tortosa nadiua, del seu admirat Marcel·lí Domingo i de la ciutat de Tarragona amb llibres imprescindibles per entendre la postguerra com el ja esmentat sobre la presó de Pilats o Les Oblates, 1939-1941. Presó de dones de Tarragona.

L’atzar ha fet que marxés un sis d’octubre. Subirats parlava sovint d’aquest dia del 1934 i particularment  en el seu llibre “Quatre alcaldes republicans de Tortosa” quan explicant la vida de l’alcalde Josep Berenguer recordà que fou empresonat acusat de permetre l’entrada clandestina d’armes aquells dies.

El mestratge de Josep Subirats ha impactat en milers de persones que l’hem conegut i admirat. El seu compromís amb el país i amb les persones ha deixat una empremta exemplar.

Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona

Xavier Sabaté, ex-conseller del Govern de la Generalitat

article publicat al Diari de Tarragona el 10 d’octubre de 2017

Semblaria com si el tortosí Josep Subirats, que ens va deixar divendres passat als noranta-set anys, hagués presagiat uns anys abans els versos que Salvador Espriu escrigué el 1965: «Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa». I és que, un cop passats set llargs anys entre els de la presó de Pilats de Tarragona – amb condemna a mort commutada després per cadena perpètua – i desprès en  batallons de penats, va viure amb l’obsessió de preservar i divulgar la memòria històrica .

Aquesta és una de les seves grans contribucions si no la principal. És admirable si considerem el context: surt el 1945, amb la dictadura en el seu apogeu, assenyalat com a perillós i vigilat. I el primer que fa és tornar a la lluita escrivint incansablement en publicacions clandestines tot desafiant el perill que suposava i militant activament en política.

Pocs anys desprès, un cop va prendre contacte amb el president Tarradellas que acabava de ser escollit President a l’exili ( 1954)  aquest li recomanà que estudiés economia perquè Catalunya necessitaria persones que dominessin aquesta disciplina  quan es restablissin les institucions catalanes. Llavors s’hi dedicà en cos i ànima fins a obtenir el doctorat sense perdre mai la seva passió pel periodisme.

Encara tardaria més de vint anys en arribar la democràcia, però és increïble mirat amb ulls d’ara, la visió de Josep Subirats, la seva fe en la democràcia i la seva dedicació a allò que pensava que seria necessari pel nostre país. Tant Tarradellas com ell –homes de govern tots dos obsessionats per les polítiques útils– ho varen encertar perquè ja durant els anys de la transició van ser necessaris els seus serveis a les institucions: al Senat al qual  va accedir en representació de la província de Tarragona ( 1977-1982) , a l’anomenada «Comissió dels vint» que va redactar el primer Estatut (1978) i posteriorment als Tribunals de Comptes d’Espanya ( 1982-1986) i Europeu ( 1986-1994). En totes elles destacà com a expert fins al punt que les institucions europees encara el cridaven com a «sage» un cop jubilat i retornat a Barcelona.

Els joves que ens vàrem incorporar els darrers anys de la dictadura al compromís social, cultural i polític no trobàrem gaires referents a prop. I eren imprescindibles. Havien passat molts anys, massa gent havia desaparegut o s’havia exiliat. Per això al Camp de Tarragona figures com Josep Maria Recasens, Carles Martí, Josep Anton Baixeras, Xavier Amorós, Pep Jai, Josep Solé Barberà. Leandre Saún o el propi Josep Subirats –entre altres i pocs altres– adquirien més relleu perquè feien de pont amb les noves generacions. Però a banda de la continuïtat de la mateixa lluita del catalanisme d’esquerres, van contribuir a refer el  teixit social d’una Catalunya que viva amputada, a que recuperéssim l’imaginari col·lectiu que mai no hauríem d’haver perdut.

En l’acte del seu comiat dissabte passat a Barcelona, Montserrat Giné, Presidenta de l’Associació de Víctimes de la repressió Franquista a Tarragona, recordava com el primer cop que va veure en una publicació el nom del seu avi afusellat a la muntanya de l’Oliva, fou en el llibre Pilats, presó de Tarragona 1939-1941 de Josep Subirats.

D’ell, doncs, podem dir que veritablement ha contribuït a salvar-nos els mots i a retornar-nos el nom de cada cosa.

En aquests moments tan difícils per al nostre país, figures com la seva són dignes de ser estudiades i imitades. Perquè necessitem com mai, persones amb visió de govern, amb capacitat de diàleg i amb vocació de sacrifici en benefici de les generacions actuals i futures.

• Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona
• Xavier Sabaté, ex-conseller del Govern de la Generalitat

article publicat al Diari Més el 9 d’octubre de 2017

Mossos, guàrdies civils, policies nacionals i locals que entre ells es tracten de companys quan es parlen, tots en tensió i enfrontats quan són treballadors públics que no tenen cap culpa que els seus caps polítics tinguin aquest alt nivell de mediocritat

Gent que ha rebut una citació per formar part de les meses el diumenge que no saben què fer perquè hi ha una llei que els obliga a anar-hi i una altra que les multa, reunions prohibides, mitjans de comunicació investigats, webs clausurades, xats d’amics i familiars que han tingut baixes i retirades de paraula que potser no es restabliran mai més, ciutadans de bona fe que no saben què fer perquè entenen les raons d’uns i altres però no acaben d’entendre que s’hagi de seguir aquesta via d’enfrontaments a tos els nivells.

Cartells i pasquins perseguits i confiscats, seus de diaris amb forces de seguretat, locals de colles castelleres, webs clausurades. Persones que ja només segueixen consignes i ja no són capaces d’escoltar res; nacionalistes catalans i espanyols radicalitzats – també alguns que es diuen d’esquerres – com si les pàtries fossin la nostra única raó de ser. L’espectacle que els nens veuran aquest cap de setmana amb les seves escoles convertides en búnquers vigilats amb armes com si estiguéssim en guerra. Són només uns pocs exemples – n’hi ha molts més – de la irracionalitat d’aquests dies.

I encara ens demanen calma quan han estat els nostres dirigents – d’allà i d’aquí –  els incendiaris, saltant-se la llei quan els ha convingut – els d’aquí i abans els d’allà –  i ens exigeixen que acomplim la llei – cadascú la seva perquè ara resulta que en tenim dues i contradictòries. Dogmàtics de nacionalismes català i espanyol com si la pàtria fos sense principi ni final i immutable i l’únic que ens hagués de preocupar.

Vull menys nacionalistes espanyols i més espanyols oberts de magí, que apliquin el mateix plurilingüisme a tota Espanya que el que existeix als països avançats , que ens deixin dir el que ens peti: nació, estat o el que sigui perquè a USA, Alemanya, Suïssa això no és cap problema i conviuen millor. I que ens puguem federar  o confederar a Espanya i a Europa o separar-nos si hi ha una majoria clara de catalans que ho volen perquè a la força no hi ha dèu que aguanti cap unió ,

Fart del nacionalisme espanyol, sí, però també del català . Estic fart que m’hagin reduït la democràcia a votar el proper diumenge en una votació sense garanties de cap mena: ni Junta Electoral, amb meses designades a dit, ni recomptes, ni interventors, i amb la meitat de partits que no hi participen i que no han fet campanya de manera que la ciutadania només ha tingut una opinió i una informació i molta desinformació. La democràcia és moltes altres coses, entre altres disposar de mitjans de comunicació públics neutrals i plurals. I molt principalment, un Parlament que respecti totes les opinions i que no es tanqui en elks moments més importants de la història. Perquè em poden explicar, tan nacionalistes i patriotes catalans que es diuen els del procés per què han tancat el Parlament, la cambra on s’expressa la sobirania popular catalana ? Aquest és el nou país que volen construir ? . Això sí que és un atemptat a la democràcia i només per això ja els hauria de caure la cara de vergonya. Com en uns moments com els que vivim han de censurar el Parlament, impedir les veus de l’oposició i imposar només la seva, deixar el govern català de sotmetre’s al control parlamentari ?  On és la democràcia ? Hi ha pensament únic a Catalunya aquests dies ?

Vull parlar amb independentistes de dretes o d’esquerres – que de tot hi ha – per posar en comú quina Catalunya hem de construir tots plegats. I particularment amb els d’esquerres perquè sé que pensen més en les persones i això tenim de comú. Persones independentistes d’esquerres no nacionalistes perquè podem coincidir en la re- construcció d’una Catalunya per la gent i sobretot per la classe treballadora, una Catalunya oberta, generosa i cosmopolita, que no oblida a cap dels seus fills i filles, que estableix una educació, uns serveis sanitaris i socials de primer nivell ,una Catalunya que forma part d’una Península Ibèrica – fins aquí sí, no ? – amb un Estat que és Espanya que algun tipus de relació haurem de tenir, no ? Ni que sigui de veïns. Doncs ja la discutirem; jo crec en una relació federal i les persones independentistes ja defensaran la seva opció. Una Catalunya en una Europa i un Planeta en perill i lluita per preservar-lo. Com lluita per eradicar les desigualtats de tot tipus, de gènere també especialment, el terrorisme; que vol preservar la llengua i la cultura catalanes, que hi ha alguns – algun ex-alcalde inclòs – que aquests dies prediquen i ni l’han conegut ni la coneixen, que confonen autors i que tenen cantants de capçalera i sempre s’han vantat dient-ho la Pantoja i Rocio Jurado.

Crec que ens entendríem més i el debat seria més racional si a més de parlar de la pàtria situéssim també el debat en les preocupacions socials ambientals.

En resum, hi ha milions de persones a Catalunya d’esquerres en moviments molt diversos i mentrestant la dreta va fent de les seves com sempre i les classes populars a fotre’s.  Amb aquesta gent d’esquerres vull compartir una altra èpica que se sumés a la seva de la independència o a la meva del federalisme perquè aquestes en solitari s’esvaeixen aviat un cop assolides i a mi m’agraden les èpiques quotidianes , permanents, les lluites que no s’acaben. Que poguéssim parlar de llibertats en plural i de democràcia en majúscula – un referèndum en solitari no se li pot equiparar i menys si no té garanties

Que poguéssim pactar un compromís cívic i social d’un país amb els seus homes i dones actius per causes nobles, per valors. A mi això em faria trempar, em posaria com una moto i juro que acudiria al debat sense apriorismes.

A canvis en profunditat de la societat, de reduir distàncies econòmiques i socials entre persones i comarques, de cercar al·licients per als joves i fer-ho amb ells perquè fossin gent culta i solidària, amb valors, de parlar com lluitem per la igualtat de gèneres, contra el canvi climàtic, contra l’explotació de la classe treballadora, pel respecte entre persones i pobles.

I a Catalunya estic segur que som majoria i em temo que a algú ja li va bé que aquesta majoria estigui fragmentada de la manera que sigui i per la causa que sigui

Perquè estem perdent tots i demostrem molt poca intel.ligència si no som capaços d’arribar a acords. Vull votar en condicions però no així. Votar en aquestes condicions no resol res perquè no ho  reconeixerà ningú, ni tan sols a Catalunya una majoria de la població. Votar en aquestes condicions no resol res, ni tan sols ens situa millor per negociar una ruptura o un nou acord com molts dels capdavanters de l’anomenat “ procés” pensen i diuen en privat però no en públic.

No, no  hi ha dret que ens hagin dut fins aquí,. No ens ho mereixem. Hem de construir una nova Catalunya i un nou catalanisme al servei de la gent, digne de la nostra història i no de les banderes, tampoc dels crits ni dels silencis sinó del diàleg, el pacte i el consens. Perquè només la unitat recobrada ens farà dignes del futur

Des de la distància de no ser ja a la primera línia política. Des de la discrepància amb l’alcalde en diverses qüestions en els últims temps i en algunes no menors.

Des de la meva posició inequívocament partidària d’un referèndum ja des del 2012 quan li vaig dir a Artur Mas al Parlament en el  debat de política general ( 26 de setembre ). Referèndum que servís, naturalment i per tant, acordat i reconegut. Ja feia dos anys de la sentència del TC retallant l’Estatut, cafrada que venia de la impugnació del PP.

Respecto la llibertat d’expressió i més en festes que han estat sempre un canal d’expressió de les classes populars. De manera que cridar, criticar, xiular ( ep, insultar no hi hauria de caber en la llista de verbs per discrepar ), és normal. Una altra cosa és que l’oposició política que ja té canals cada dia per expressar-se, aprofiti fins i tot els actes més solemnes de la Festa Major.

Defenso que l’independentisme pugui expressar-se, condemno que es limiti la llibertat d’expressió i de reunió. Ha intentat el seu objectiu en diverses ocasions ( les més significatives el 1926 i el 1934 ) i no se n’ha sortit. Tenen tot el dret a intentar-ho de nou però crec que tornarà a fracassar. Ni tenen prou força –la mateixa nit de les darreres eleccions ho va reconèixer un dirigent dels qui ara dirigeixen l’anomenat procés ) ni reconeixement exterior ni crec que el camí sigui l’adequat. I podria ser que el canvi que segur que volen per millorar esdevingués un retrocés en les nostres llibertats nacionals –aquests dies ja en veiem una mostra – .

L’independentisme porta en el seu pensament un component que goso humilment demanar que revisin. I és creure que la resta de catalanistes no som prou catalans i som els culpables que no assoleixin el seu objectiu. Esborren així patriotes que potser no han enarborat estelades ni han cridat visca Catalunya tants cops com ells, però que han treballat per la llengua catalana quan encara vivia el dictador, han estat sindicalistes que han lluitat per la dignitat de les persones treballadores, pacifistes, activistes en els moviments juvenils, feministes, culturals o socials, ecologistes… o simplement gent com la de “ La mauvaise reputation” de Brassens que Paco Ibàñez canta en castellà:  “ Cuando la fiesta nacional/ yo me quedo en la cama igual…. En el mundo pues no hay mayor pecado / Que el de no seguir al abanderado ”. I ami em sembla que aquesta gent també fa pàtria … i si m’ho permeten com a mínim igual que els i les qui  malden perquè aquesta sigui independent.

Doncs l’alcalde Ballesteros ve d’alguns d’aquests moviments socials i el seu catalanisme està fora de tot dubte. Aquests dies està rebent unes desqualificacions que no li toquen. Ni ell és el responsable del que ens passa als catalans, ni de lluny, ni tampoc no pot solucionar el conflicte, ni de bon tros. Hi ha interessos que, com en qualsevol disputa, no es veuen fins que aquest ja s’ha esvaït i que són fora de Catalunya. O algú creu que un conflicte a Europa no interessa als qui la volen dividir i emmetzinar?

Són tan colossals els reptes que tenim per davant i que fa massa temps que no hi prestem prou atenció que non ens podem permetre gaires confrontacions. N’hi ha que diuen “ primer independència i desprès ja vindrà la resta “. Altres creiem que el projecte nacional de Catalunya té més viabilitat amb un Estat profundament reformat i una nova Europa i que no podem desatendre altres reptes també èpics com la construcció d’una nació amb igualtat d’oportunitats, segura i sostenible, culturalment avançada i amb recursos sufcients . Però això no pot ser motiu de divisió entre nosaltres. El catalanisme necessita amb urgència un nou projecte i seria un error excloure les persones que estan disposades a contribuir-hi, començant per re-unir, re-cosir, ampliar i captar noves energies. A l’alcalde de Tarragona també el necessitem.

publicat avui 27 de setembre de 2017 al Diari de Tarragona

Discurs pronunciat a Calafell el 10 de desembre de 2017 com a glossa de la Diada Nacional de Catalunya

Vull començar agraint a l’alcalde i amic Ramon Ferré  l’encàrrec de pronunciar aquesta glossa de la Diada Nacional de Catalunya a Calafell.

Sé que no és un discurs fàcil enguany per les circumstàncies que vivim a Catalunya i per la qualitat dels que m’han precedit, il.lustres personatges i amics alguns d’ells com els diputats Joan Descalç, Felip Puig o Jordi Janer per posar només uns exemples.

Finalment, perquè no estic entrenat, si m’ho permeten. Dos anys ja allunyat de la política activa, amb tot el que ha passat durant aquest temps, que és molt, és tot un risc i una pretensió poc perdonable gosar avui pregonar la Diada Nacional de Catalunya Vull agrair també que siguem al castell de Calafell, tan important en la història de Catalunya. Ho va ser en el seu moment   – aviat farà mil anys que el tenim documentat – el 1037 – i ho és ara.

Perquè avui continua vigent la frase “ qui perd els orígens perd la identitat “ d’autor desconegut però que tan va popularitzar Raimon a la seva cançó “ Jo vinc d’un silenci”. El castell de Calafell ens ajuda a no perdre la memòria. Perquè sóc dels qui creu, com la frase que sí que sabem que és de Salvador Espriu “no només hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per a poder respondre a la pregunta, què volem ser ? ”

1 – Reconeguem com som i com estem

Som, ho diu fins i tot Lluís Llach en una cançó, un país petit, que ve de lluny ( el castell de Calafell n’és una molt bona mostra ). Un país petit on costa molt col.locar les coses endreçades : les infrastructures de comunicació, les energètiques, els habitatges i els parcs naturals que s’han de preservar, els espais per la biodiversitat… I encara afegeixo que el nostre país és un país rebregat si mirem un mapa del seu relleu, la qual cosa encara ens ho complica tot molt més.

En un món que pateix crisis de mot divers tipus, un món en convulsió que al segle XXI fa que els problemes siguin més grans perquè la globalització i la mobilitat ho afavoreixen i a les quals a Catalunya no som aliens: crisis de seguretat, econòmiques, la del canvi climàtic que és la que està comportant i comportarà conseqüències més funestes per al conjunt del planeta però també pel nostre país i per tant per nosaltres; la discriminació encara per raó de gènere o d’orientació sexual

O el Terrorisme – no pot faltar als actes de la Diada d’enguany un  record a les víctimes del 17 d’agost a Barcelona i un agraïment a les policies i personal d’assistència que van ajudar aquell dia i en els posteriors. Desgraciadament podem tornar a ser objectiu dels terroristes  com demostren les informacions que hem anat coneixent desprès de l’atemptat i avui mateix.

A les Comarques tarragonines tenim problemes afegits:- com el de comptar amb el territori de Catalunya que té més punts sensibles de risc ja que parlem de terrorisme – port, aeroport, nuclears, polígon químic…

– Tenim les comarques de les més pobres de CatalunyaI si parlem de la vostra comarca – que també la sento meva – des de fa anys amb els índexs d’atur més alts de Catalunya

Amb aquest panorama celebrem de nou un 11 de setembre, la Diada nacional amb un debat viu, d’aquells que s’han repetit al llarg de la història i del que hauríem de poder sortit reforçats i no afeblits. I això, amigues i amics, només depèn de nosaltres, de ningú més. M’hi referiré desprès.

Perquè els reptes que tenim per davant són colossals i hauríem d’afrontar-los de forma que no siguem derrotats. El poble de Catalunya ja ha sortit derrotat massa vegades com per permetre’ns afegir una nova frustració a la nostra història.

2 – Quina Catalunya necessitem i volem ?

Perquè no parem  de dir que la volem rica i plena. Avui i demà ho cantarem uns quants cops amb el nostre Himne: jo calculo que tres vegades, avui en acabar aquest acte i demà a Tarragona davant el monòlit de Rafel de Casanova i desprès a l’acte que cada any dediquem els tarragonins a Salvador Allende al qual vull retre de nou un homenatge en el quaranta-quatrè aniversari de de seva mort.

Doncs en la Catalunya que volem,  crec que no trobaríem gaires divergències i ens podríem posar d’acord – dels desacords ja en parlaré més endavant

–Una Catalunya on els seus fills i filles visquin en pau, amb dignitat i qualitat de vida, amb igualtat d ‘oportunitats per tothom, és a dir, sense privilegis. Atenció, jo sempre he afegit que els qui vivim al sud això darrer ho reclamem amb coneixement de causa. Perquè les diferències del nord i del sud a Catalunya també existeixen i només cal que mireu qualsevol mapa de Catalunya on es vegi la renda per càpita de cada comarca, o els quilòmetres per arribar a serveis de qualitat.

Bé, doncs – una Catalunya que garanteixi la seguretat de tots els catalans i les catalanes, l’atenció als seus problemes de salut i la previsió de l’atenció a aquelles persones que no estan en actiu – grans i petits, malalts i persones amb capacitats diverses -.

– Una Catalunya avançada, laica, oberta al món, als nous corrents culturals i socials, que dóna la mà a qui ho necessita i fuig de la seva terra perquè això també ha passat a milers i milers de catalans al llarg de la història. A la meva família , com a tantes altres, quatre oncles – dos a Alemanya i dos a Argentina als anys seixanta -.

– Una Catalunya compromesa amb els grans reptes planetaris com el Canvi climàtic, o la transició energètica dels fòssils a les renovables o la pau altre cop amenaçada per míssils nuclears i de tot tipus aquests dies amb Corea i el sr. Trump pel mig,

– Una Catalunya que preservi els seus senyals d’identitat. Hi ha gent que diu però quina mania teniu en un món global els catalans  de guardar una llengua de set milions de parlants si ja l’anglès és l’única necessària i ja fem prou ? Doncs perquè ho hem mamat, perquè ens agrada i perquè ens plau per no dir-ho d’una altra manera menys polida. I els nostres senyals d’identitat són no només la llengua i la cultura sinó també les nostres institucions i els nostres símbols. I també, també la nostra voluntat de governar-nos nosaltres mateixos encara que ja sabem que el segle XXI les sobiranies estan compartides – les institucions europees , sortosament, cada cop tenen més competències i les que caldria encara si volem afrontar el món global amb garanties.
– Una Catalunya amb recursos suficients per garantir una vida digna als seus homes i dones.
– I finalment, ja que parlem de sobiranies compartides, crec que tothom coincidirem que volem una Catalunya en la qual les persones puguem defensar-nos dels nous amos del segle XXI que són les grans corporacions econòmiques, financeres, bancàries, energètiques, digitals, del món del coneixement i dels monopolis de la informació.

Deixeu-me un minut que m’aturi aquí i us parli de la nostra dependència cada cop més gran de les màquines “intel.ligents” – poseu cometes o no al mot intel·ligent –. Perquè ja introduïm al nostre cos o li afegim enginys de tot tipus i ens fiem més de les màquines que de nosaltres mateixos. Vegis si no els telèfons o els cotxes autònoms. Els primers ja són imprescindibles. Els segons molt aviat seran els únics i ja no hi haurà cap asseguradora que ens vulgui contrctar un  pòlissa de risc si conduïm nosaltres un vehicle.

El pensador israelià Yuval Noha Harari dibuixa en els seus darrers dos llibres que us recomano – Sapiens i Homo Deus –  escenaris en què cada cop nosaltres mateixos cedirem la nostra llibertat a les màquines. El nostre cos l’anem fent cada cop més dependent de màquines i artilugis: des de les dents i queixals, al cor, els ronyons, el cervell. Els anem afegint  enginys  perquè funcionin millor i més temps. Però també cada cop les nostres eleccions en les compres o fins i tot en l’elecció de parella acudim a les màquines perquè ens diuen que són capaces de manegar milions de dades i s’equivoquen menys que nosaltres, no es cansen ni tenen vicis com nosaltres. Com compaginem la nostra llibertat amb aquest fet que siguin altres els qui decideixin per nosaltres en tots els àmbits de la vida ? i qui programa i oposa les dades a les màquines ? També haurem de mirar com preservem la nostra llibertat i la nostra personalitat per no convertir-nos en simples robots al servei d’uns quants

3 – Com la fem: respecte, tolerància, UNITAT

I arribats a aquest punt, com ho fem tot això ? Com fem aquesta Catalunya rica i plena amb justa i amb igualtat d’oportunitats per tothom ? Aquí és on tenim discrepàncies. Hi ha pluralitat d’opinions. Jo avui no em pronunciaré, perquè no correspon a un pregoner o “ glossador ”.

Però el primer que hauríem de fer és reconèixer que hi ha diversitat i, sobretot, sobretot, acceptar-la. Això costa perquè tothom tendim a pensar que la veritat o la racó la tenim nosaltres. I jo sempre tinc molt present les paraules de Pilats abans de rentar-se les mans: “ On és la veritat “ . I tants filòsofs com l’han buscat i li han donat tombs. La veritat i la raó està molt repartida i si acceptem això ja tindrem molt de guanyat. Per tant, independentistes, federalistes, autonomistes, unionistes i tos els “istes” que hi puguin haver, tothom té dret a opinar com li sembli però el deure a respectar l’opinió dels altres que això és la tolerància i única fórmula per conviure en pau i, deixeu-m’ho dir, per no perdre el temps discutint eternament

Segon: Necessitem una nova CatalunyaNECESSITEM UN ALTRE RENAIXEMENT perquè em temo que únicament pensem en esquemes del passat però que no incorporem prou solucions de futur davant els nous problemes i reptes colossals que tenim davant Per tant, una nova Oda a la Pàtria per entendre’ns que com la d’Aribau inauguri una nova era a la nostra nació catalana. Per cert, deixeu-me fer un parèntesi com a filòleg català: he sabut aquesta setmana que només tres alumnes, tres ¡¡ de filologia catalana s’han matriculat a l’UAB aquest curs que comença la setmana vinent. Hi pensem prou en les febleses de la nostra llengua i en com, entre altres coses, convèncer als nostres joves que també la llengua i les humanitats són bones per dedicar-s’hi professionalment i no només les ciències i les tècniques . Què serà  del català si no tenim gent que l’ensenyi a les noves generacions ?Per tant, una nova etapa per Catalunya
Tercer: hem de decidir nosaltres. Tinc aquest  convicció, l’he defensat sempre i no tiraré enrere. I és que ho hem fet sempre quan hi ha hagut democràcia. No ho vàrem fer el 1919 en temps de la restauració borbònica perquè va caure el govern, però ja hi havia un projecte d’Estatut que no es va arribar a discutir i desprès va venir la dictadura de Primo de Rivera. Però de seguida que va acabar aquesta es va votar en referèndum  l’Estatut de 1931. Va venir la Guerra Civil que ens va arrabassar les institucions i va anul·lar l’Estatut i el primer que vàrem fer en morir Franco va ser enllaçar amb la legalitat republicana amb el President Tarradellas i vàrem votar de nou en referèndum l’Estatut de 1979. I finalment el referèndum de 18 de juny del 2006 que vaig tenir l’honor de ser-ne responsable com a Conseller de Governació.

Pe cert, algú es va encarregar de portar-lo al Constitucional tot i que ja havia estat aprovat per les  Corts Espanyoles. I és d’aquí d’on ve el problema, que es van carregar allò que vàrem votar els catalans i les catalanes, així que ara haurem de tornar a votar allò que volem ser i cap a on volem anar. Ara ho haurem de tornar a fer, quan sigui. Hi ha gent que diu que l’1 d’octubre perquè val la llei del Parlament , n’hi ha altres que més tard, però sigui com sigui haurà de ser el poble de Catalunya el subjecte del seu futur.

Quart: la Unitat

Sempre que hem anat units hem assolit grans fites, quan hem anat separats i dividits hem recollit les pitjors desgràcies.Doncs fem una mica d’autocrítica , o examen de consciència segons la nostra cultura juevo-cristiana i deixem de banda allò tan fàcil de “ Estàs amb mi o estàs contra mi “. Per què no ho substituïm per: “ si no estàs amb mi , tens tot el dret a estar-ho “ o bé: “ estic disposat a escoltar-te perquè alguna raó deu haver perquè discrepem o perquè alguna part de raó deus tenir “Però això de “ ni t’escoltaré perquè portes aquesta camisa perquè defenses aquesta bandera “ és el pitjor que ens pot passar.Reconeguem que cada postura és legítima i que les tolerem totes excepte les no democràtiques i les violentes.

I refem, reconstruïm, relliguem, col·laborem. Quan hem fet això hem escrit les pàgines més brillants de la nostra història i ens ho han reconegut. Ara hem de convenir que fa temps que més aviat ens passa el contrari.I parlar, parlar molt.  Christopher Clark, fa tres anys – amb motiu del centenari de la Primera Guerra Mundial, va publicar Sonàmbuls, títol que s’ha convertit fins i tot en un concepte polític. Clark diu “ La gran lliçó de 1914 és que ens ensenya fins a quin punt les coses poden anar malament quan la gent deixa de parlar , quan assolir un compromís esdevé impossible “Sense unitat no en sortirem i això només depèn de nosaltres. És condició necessària per encartar el futur amb garanties.I us convido a l’optimisme. Darrerament semblem massa enfadats i potser no només hi estem sinó que hi estem. Doncs encara que tinguem motius, si hi pensem seriosament, no val la pena. Entre altres coses perquè se’ns nota i hi ha gent que li agrada que hi estiguem.
Així que amb optimisme, endavant,

Bona Diada

Visca Calafell

Visca Catalunya

Els catalans sempre hem estat més grecs que romans. Algú em podrà dir que a Tarragona això no es pot dir, però si vàreu assistir a la 19a edició de Tarraco Viva al mes de maig passat, us adonaríeu dels lligams de la cultura romana amb la grega i de com l’emperador Adrià fou considerat una figura representant de la simbiosi grecoromana.

A més, el mirall en què ens hem volgut sempre reflectir els catalans i les catalanes és el món grec, no digueu. Perquè sempre hem aspirat a les més altes cotes de la cultura començant pel pensament. I analitzat així, no hi ha color. Allà on hi ha un Empèdocles  o un Plató, un Aristótil o un Sócrates,  no s’hi pot comparar cap Ciceró, Ovidi, ni els Plini – vell i jove – ni el cordovès Séneca.

La mateixa arxidiòcesi de Tarragona i els Xiquets de Tarragona, quina lletra exhibeixen amb orgull ? Doncs la dinovena de l’alfabet grec que és la TAU.

Per no parlar de l’ideal noucentista de la polis grega o del que amb la Ben Plantada tan bé va expressar Eugeni d’Ors. O no es va inspirar en el món grec per imaginar la protagonista Teresa ?

Jo crec que la CUP ha volgut continuar aquesta tradició amb el cartell tan poc imaginatiu però sempre cridaner plagiat dels leninistes de la revolució boltxevic. Jo el relaciono amb la pròpia Panacea. Aquesta deessa grega s’haurà complagut allà a l’Olimp, ella que simbolitza la guarició universal gràcies a les plantes. La filla d’Asclepi i de Lampècia, filla al seu torn d’Hèlios, i germana d’Higiea, (la salut), i Iaso, (la guaridora) tenia una poció amb la que podia guarir tots els malalts. D’aquí ve el concepte de panacea universal, una substància capaç de curar totes les malalties. Però la paraula s’utilitza també per a indicar una cosa capaç de resoldre algun problema molt complicat.

I a fe que a Catalunya tenim un problema difícil, molt difícil. Doncs vet aquí que la CUP diu que el resoldrem l’1 d’octubre anant a votar – amb permís del govern del PP és clar -. Però no resoldrem només això sinó que vencerem el capitalisme en un tres o i no  res el mateix dia. I mirin, un que no pensa renunciar a la seva formació marxista – entre altres – sempre havia entès que la lluita de classes era l’únic mètode per vèncer el capitalisme. Però ara hauré de revisar els meus plantejaments a veure si estava equivocat i resulta que posant una papereta a la urna ho tanquem d’una vegada.

Si aixequés el cap Vladímir Ilich Uliánov ( Lenin ) i veiés com un cartell on apareixia ell escombrant ha estat substituït per un altre d‘una senyora – podia haver estat un senyor i no canviar el color vermell de l’escombra, no ?  – i prometent escombrar els reis d’Espanya,  Aznar, Rajoy, Mas i Pujol, la Botín i Florentino Pérez, crec que es faria de la CUP.

I a mi, què volen que els digui, sé que tots els personatges de la llista no desapareixeran. Ara, el darrer sí que m’agradaria que deixés de fer algunes coses. Perquè, encara no ho ha dit ningú, però tinc per a mi que aquest és el culpable de l’aberrant operació que ha significat que Neymar hagi marxat al París St Germain. I si acabés de tocar la pera en projectes com els Castors i cia però també en el món del futbol, doncs no ens aniria malament.

Total , que ja no tenia dubtes en això de l’1-O. No hi pensava anar perquè tot i ser partidari que el poble de Catalunya voti en un referèndum, no votaré en un  que només servirà –  si es celebra –   per a uns quants que impulsen l’anomenat procés, però no servirà per al poble català que tornarà a inscriure una tercera frustració en la seva història en menys de cent anys.

Però ara m’entra el dubte metafísic. I si fos veritat que com diu el cartell pogués deixar de veure el capitalisme i Florentino Pérez d’un sol cop. ? Si ho sé , en lloc d’anar a Pompeia de vacances, vaig a Oropos on Panacea hi tenia un temple. A veure si reflexionant allí acabo de decidir què fer.

publicat al Diari Digital La Repíblica Checa avui 14 d’agost de 2017

Ho diu una llei per primer cop a l’estat espanyol. És catalana, aprovada fa pocs dies – el passat 27 de juliol – al Parlament de Catalunya. Ha passat molt desapercebuda malgrat la seva importància. És la llei del Canvi Climàtic que ja en el preàmbul i en l’article segon es pronuncia per la desnuclearització en la producció d’energia elèctrica a Catalunya i en l’article dinovè diu textualment: “ Establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears vetllant per la preservació dels llocs de treball directes que generen al territori “.

La llei  fa una aposta clara per la transició energètica a banda de moltes altres accions.

Quan el 2008 Green Peace i la Universitat de Comillas van elaborar un extens informe concloent que el cent per cent renovable era possible per a tota Espanya, molts es van manifestar incrèduls i alguns fins i tot se’n van riure menyspreant la possibilitat que la investigació en renovables encara poc desenvolupada perquè ho impedien interessos econòmics progressés. Avui ja està àmpliament acceptat per la comunitat científica i també sabem que si no s’avança de forma decidida cap a aquesta fita de cent per cent renovable és perquè hi ha  molts interessos que ho impedeixen.

Els continuistes de l’energia nuclear sempre han fet anar la cantarella de la necessitat d’obrir un debat sobre el tema. Altres mentrestant no paràvem de donar suport a l desenvolupament de les energies renovables sabent que quan més temps passés, més aquestes es desenvoluparien i s’abaratirien com certament ha succeït. I que les raons econòmiques s’acabarien afegint a les de la seguretat i la salut.

Avui tant les unes com les altres estan plenament vigents: les energies renovables ja són competitives i la preocupació pel canvi climàtic i les greus repercussions sobre la salut fan indispensable un canvi de model energètic de forma immediata.

I si algú volia més debat, que repassi les més de cent compareixences de persones expertes que al llarg de gairebé deu mesos s’han produït al Parlament de Catalunya en el tràmit de la Llei del Canvi  Climàtic.

Tenim doncs una llei aprovada amb una amplíssima majoria que estableix que l’energia generada amb urani s’ha d’acabar el 2027. Han estat molts factors que li han posat data de caducitat:  els inversors que ja no confien en uns tràmits tan llargs des que es prenia la decisió de construir una nuclear fins que es podia posar en marxa; les asseguradores que no volen fer-se càrrec de tants riscos; la manca de suport a la investigació i de persones disposades a dedicar-s’hi; els accidents que s’han succeït fins i tot en països avançats; que cada cop més n’hi hagi que s’incorporen al club de països amb plans d’eliminació de nuclears que aposten per un canvi de model; no saber què fer amb els residus; i sobretot l’espectacular avenç de noves tecnologies  en el terreny de les renovables que les ha fet competitives amb les finites ( principalment la solar i l’eòlica i les que estan per venir )

Ara el que cal és no quedar-se en intencions i començar a caminar. Hem de tenir l’orgull de ser la generació que ha tancat les nuclears i treballar amb intel.ligència per preparar el futur d’ Hospitalet – Vandellòs i a Ascó i les seves àrees d’influència ? Fem servir el verb substituir i no tancar. Pensin en l’enorme ventall de possibilitats que ofereix el nou panorama de la transició energètica, en les grans necessitats d’energia neta que precisem – de la bruta i perillosa en sobra i molta – ; usem també els mots seguretat, salut, persones i biodiversitat i facin una composició. A mi em surt: “ un planeta més segur i més net per la salut de les persones que l’habitem és possible “

Proper capítol: què es pot fer a les “comarques nuclears “ de les nostres terres