Categoria: General

El cas de Lloret és símptoma que les coses no s’han fet bé i sobta llegir aquests dies l’ex-alcalde Crespo traient pit i lloant un suposat canvi en turisme a la localitat en els darrers anys que no veu ningú. I si s’ha produït, vistos els resultats,  millor que el revisi. I sobta sentir el conseller Puig reclamant menys turistes de low-cost. Aquest tuf classista del Govern d’Artur Mas es va repetint de forma insistent com també ha fet amb la renda mínima el Conseller Mena a qui, en canvi, no li hem sentit dir res sobre Lloret essent ell el responsable del Govern. Creiem més raonables les veus dels ciutadans que es van manifestar pels carrers el quinze d’agost clamant per un canvi imprescindible per la seva tranquil•litat, la dels qui hi van a passar uns dies i pel propi sector turístic.

Ara sentim l’equip de govern de l’Ajuntament de Lloret posant el crit al cel sobre el control dels aforaments o dels horaris que el Govern de la Generalitat allargat al març i ara sembla penedir-se’n. Però el problema és de model: la promoció de la quantitat per sobre de la qualitat, el reclam  com a llocs de sexe i alcohol fàcils i barats d’algunes poblacions de la nostra costa o el tot comprès a preus rebentats.

Els meus companys del PSC de Lloret a l’oposició s’han comportat aquests dies de forma molt i no sé si massa responsable fent costat al feble govern municipal. Però cal canviar i amb governs capaços i estables. S’ha de procurar el bé comú i no només el d’uns quants, amb amplitud de mires i tenint en compte que les nostres ciutats costaneres tenen altres atractius als seus propis termes municipals i als veïns. A més oferta, més possibilitats.
I cal una adequada i generosa promoció que ha d’incloure també valors. Al nostre país es pot venir a divertir-se i pot ser un reclam més però hem d’explicar que defensem la salut i la tranquil•litat de la gent, perseguim els delictes i entre ells els de les agressions sexuals contra les dones sense contemplacions. No volem delinqüents. El sector també ho ha d’entendre i col•laborar-hi.No es pot perseguir el guany immediat sense mirar el futur. Això és pa per avui i gana per demà. A la Costa Daurada tarragonina hem tingut també problemes semblants sobretot per Setmana Santa. S’ha corregit al menys en els aspectes més gruixuts.

Però cal reflexionar seriosament. Aquest Govern de la Generalitat demostra moltes febleses davant les pressions d’alguns sectors econòmics que rebutgen el que anomenen intervencionisme. Però quan venen maldades i és massa tard reclamen la intervenció dels poders públics, en aquesta ocasió en forma de més policia.

El Govern de la Generalitat no pot per més temps oblidar planificar el turisme consensuadament amb el sector perquè desprès hem de córrer tots a solucionar el problema quan ja ha explotat. S’ha de canviar de política. O el proper estiu tornarem a demanar que hi vagin els cossos especials dels mossos per resoldre situacions potser encara.

Article publicat al Periódico de Catalunya el 27 d’agost de 2011

Demanarem explicacions al Govern de la Generalitat sobre la inexplicada disminució de potencia dels dos grups nuclears d’Ascó perquè ni el Consejo de Seguridad Nuclear ( CSN ) ni la propietària de la Central ANAV han donat explicacions com és costum i com tenim dret a conèixer els ciutadans d’aquesta incidencia.

Durant dos dies, 23 i 24, el Grup Ascó – 1 ha baixat de 1016 MW a 655 i 653 respectivament i Ascó – 2 ha reduït la seva generació de 921 MW a 597 i 833. Aquest fet anòmal requereix d’una explicació en una central nuclear que el passat 16 de juliol ja va tenir problemas per l’entrada d’algues a les bombes.

Les preguntes al Govern aniran en la direcció de conèixer si el Govern coneix les raons d’aquesta disminució de potencia, si n’ha fet un seguiment, si es deu a l’augment de temperatura de l’aigua del riu que n’impedeix una correcta refrigeració i en el supòsit que fos aquesta la raó si això pot comportar la necessitat d’una segona torre de refrigeració que s’afegiria a l’atual que ja es va haver de construir pel mateix problema “
Xavier Sabaté ha recordat que la Nuclear d’Ascó està pendent de la pròrroga d’autorització de funcionament que al  mes d’octubre ha de decidir el Govern de l’Estat i que el PSC és partidari d’esperar a saber quin és el resultat de les proves d’stress a les quals s’estan sotmetent totes les centrals d’Europa i que, en el cas que aquestes siguin positives, “ la prórroga no s’estableixi per deu anys com demana la propietària sinó, com una mesura de prudència, per un màxim de cinc “

Finalment, Xavier Sabaté ha acabat dient que el Govern de la Generalitat i el de l’Estat han d’establir un Pla de Reactivació Econòmica per la Ribera d’Ebre perquè la Nuclear d’Ascó no será eterna i cal començar a preveure qins altres llocs de treball i sectors econòmics poden tenir futur a la comarca.

Tarragona, 24 d’agost de 2011

El polític aragonés-català Duran Lleida que a l’inici del seu bloc demostra que no sap que la província del seu poble de naixement es diu Osca, aquest estiu ja està de campanya i ha descobert una novíssima i atractiva idea com és la de dir que el PSC no és català.

No diu si això de no ser català vol dir la direcció del PSC, tot el Partit – milers de dones i homes – o fins i tot també els i les seves votants

Tampoc no diu com es mesura la catalanitat d’una persona o una organització. Si ens ho digués potser podríem intentar corregir aquesta desviació del nostre comportament, vici, hàbit o simplement forma de pensar i de veure el món. Hi ha nacionalismes que per aquest camí han arribat molt lluny, així que em fa molta por i no per mi que com diria Espriu

“ em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria “,

sinó per milions d’habitants actuals i futurs que tenen el dret a saber quina consideració es tindrà d’ells si no formen part del pensament del sr. Duran per ser català.

Però la seva preclara intel.ligència no ens ho aclarit mai malgrat que no és un jovencell en política però ell sap que és molt millor simplificar, desqualificar encara que sigui amb un fet tan sensible com aquest i qui dia passa any empeny. Clar que quan se li pregunta sobre temes difícils, ell acostuma a respondre : “ Jo sóc un generalista i expert en política exterior “. Llavors es queda tan ample i remet a altres companys.

Al menys Tarrradellas ho va resoldre dient allò de “ és català qui viu i treballa a Catalunya “. Jo sempre he dit “ qui se’n sent – visqui aquí o a Madagascar – i defensa els interessos dels catalans i les catalanes “.

Però per Duran Lleida no sabem qui és català. Només qui no ho és, la qual cosa dóna bona mostra de la seva talla intel.lectual. Allò que està clar és que no combrega amb la definició de Tarradellas ni amb la d’un servidor perquè hi ha milions de catalans que viuen i treballen a Catalunya que no són considerats catalans per ell. Ni tampoc combrega amb la meva donat que ontològicament ell, que no defensa la majoria de catalans i catalanes sinó una minoria que a més és la més benestant i econòmicament poderosa, mai no podria ser català. Clar que un servidor no gosaria mai fer-li aital acusació.

Pobresa intel.lectual del sr. Duran Lleida que no té una definició de català.

Pobresa política la de fer fora del panorama polític i social tanta gent necessària per encarar el futur de Catalunya sigui al Govern o l’oposició, a les institucions empresarials, sindicals, culturals, esportives, cíviques, mediambientals, feministes, juvenils i de gent gran. Molta prepotència gasta el sr. Duran si pensa que Catalunya pot tirar endavant sense tanta gent.

Pobresa moral la de desqualificar milers de ciutadans i ciutadanes que han servit amb molts sacrificis de tot tipus la nostra pàtria – no en genèric, sinó els seus homes i dones – en el passat, en el present i pensem servir-la en el futur.

Aquests dies apareixen “ disturbis nocturns “ de joves a diversos indrets de casa nostra o d’una mica més lluny.

Sentim simplificacions d’analistes que carreguen contra aquests moviments les culpes que potser venen de més lluny en el tempos i en l’espai. Evidentment que els pares tenen molta importància, l’escola també. Però hi ha també altres responsables que han col.laborat de forma potent a aquest estat de coses i han tirat la pedra i amaguen i han amagat fa temps la mà. Aquests dies no diuen res, no fos cas. Són aquells que han proclamat com a únic objecte del plaer i de la realització personal la darrera versió del mòbil i les marques de sabatilles d’esport de marca, els automòbils i les substàncies addictives per assolir algun estat artificial i temporal de plaer.

Mentrestant, la contribució al bé comú, la col.laboració amb els i les qui ho poden necessitar els hem dit que ja ho farà l’administració, els valors de la solidaritat, del plaer d’aprendre, de l’esforç per aconseguir algun tipus d’adquisició intel.lectual o espiritual s’ha banalitzat o oblidat. Simplement perquè això no comporta cap benefici material a cap corporació o empresa. I els ídols han estat els qui guanyen molts diners a través de contractes multimilionaris, ídols als quals cacl contribuir que es facin més rics mentre milions d’admiradors contemplen passius les seves gestes a través, naturalment, dels grans mitjans de comunicació. I més del 40 per cent no troben feina

Ara els enviem aigua a pressió a través de mànegues que han de manipular més i més policies ? Els carres de Londres i de Lloret de Mar qui els subverteix ?

Per cert, el sr. Artur Mas fa escarafalls quan ells socialistes li recorden que els Plans de Barris que ara ell elimina van en la direcció de dignificar els indrets amb més joves inadaptats i aturats i oblida que de les primeres accions que va fer el seu govern va ser eixamplar els horaris d’oci nocturn que ara blasma, ridiculitzar la moderació de la velocitat i contribuir al consum desmesurat de combustible i aigua i de tot el que es posi per davant que sigui finit i contaminant. Un món més sostenible queda lluny de les seves intencions.

Més policia ? És possible. El sr. Cameron haurà de rectificar les sves tretallades socials, també les referides a disminuir la policia. Però si ell i el sr. Mas volen una Gran Bretanya i una Catalunya amb un jovent diferent també hauran de canviar allò la visió del món que tenen i perseguir menys egoisme, menys consumisme, més solidaritat, més formació, en definitiva més valors. I més llocs de treball

Clar que això és més lent i requereix més resistència a molts grups de pressió. Entre altres a aquells que poden contribuir més i inexplicablement també se’ls retalla la seva contribució al bé comú com seria i és de justícia

Les alternatives a les centrals nuclears pel que fa a la generació d’energia elèctrica ja existeixen. A Espanya només que les centrals de cicle combinat de gas funcionessin al 60 % de la seva capacitat en lloc del 30 % de l’any passat, els megawats addicionals produïts serien els mateixos que els generats pels vuit reactors nuclears instal.lats a Espanya. El mateix número – vuit – que Alemanya acaba de tancar de cop i que no tornarà a obrir més. Són les anteriors a 1.984 i no és per caprici. Ascó és de 1981.

Però hi ha altres alternatives – en plural – per no haver de fer-ho només amb gas. Una és l’estalvi i l’eficiència que pot reduir molt considerablement la demanda d’energia. El Pla d’Estalvi i eficiència vigent – 2008-20112 – preveu un estalvi de 87,9 milions de tones equivalents de petroli igual a més del 50 % del consum d’energia primària a Espanya. L’altra alternativa és el desplegament d’energies renovables, principalment eòlica i solar. Tant en la primera com en la segona s’estan assolint avenços insospitats: més de 4.000 Mws solars i més de 20.000 Mws eòlics instal.lats avui que a la UE ja són 80 GW que es triplicaran en els propers deu anys. I encara no hem desenvolupat pràcticament l’aprofitament de biomassa i altres com la geotèrmica o la maremotriu.

Tenim, doncs, alternatives a les nuclears que desprès de Fukushima – li acabaven de concedir una pròrroga de deu anys quan va patir el greu accident de l’11M – han rebut un cop que pot ser definitiu. La seguretat abans que res.

Els defensors de continuar amb aquest tipus de generació d’energia usen ja gairebé únicament dos arguments:

El primer és el del preu final de l’energia elèctrica que, diuen, seria molt car. Però estic convençut que serà precisament el cost de l’energia nuclear i les seves incerteses quant a rendiment econòmic – vegis les que s’estan construint a Olkiluoto a Finlàndia i a Flamanville a França amb anys de retard i el doble del cost previst – dels seus projectes, els qui faran dissuadir a països – Alemanya, Suïssa i Itàlia els darrers – i indústria – per exemple Siemens que està abandonant projectes nuclears i apostant decididament per les renovables – les que acabaran amb aquesta indústria. La disponibilitat de dades sobre el veritable cost del kWh generat pels nous reactors nuclears és escassa. A Ontario, on el govern volia substituir els vells reactors nuclears per altres de nova generació, la decisió ja porta dos anys de retard i es diu que la demora es deu al “xoc” que va sofrir el gabinet en rebre l’única proposta presentada al concurs amb la corresponent avaluació de costos que no s’ha donat a conèixer.

Hi ha pocs estudis sobre els costos de generació dels nous reactors nuclears. No obstant, el darrer informe de la Comissió d’Energia de Califòrnia (CEC), l’organisme públic encarregat d’examinar periòdicament els costos de les diverses tecnologies disponibles per generar electricitat ha publicat en un estudi de 186 pàgines que el cost de generació estimat de les noves nuclears l’any 2018 és igual al de l’energia solar fotovoltaica avui a Alemanya: 0,34 dólars/kWh.

Més encara, els costos que comportaria assegurar el risc d’una nuclear la fan molt més cara que qualsevol altra energia. En un estudi per a l’Associació Alemanya d’Energies Renovables es demostra que els reactors nuclears són “ no assegurables “. L’informe, de 157 pàgines, estima que la prima necessària per assegurar un reactor nuclear davant un accident catastròfic costaria entre 0,14 €/kWh i uns sorprenents 2,36 €/kWh. Per tant, el cost per kwh per assegurar un reactor nuclear costaria, com a mínim, tant com la pròpia electricitat d’una central nuclear construïda a Califòrnia que es posés en marxa l’any 2018. Estudis alemanys publicats amb anterioritat sobre els costos d’assegurar reactors nuclears contra un accident catastròfic arribaven a resultats similars. L’any 1999 l’informe ExterneE la Comissió Europea sobre les externalitats de la generació d’energia concloia que els costos externs de l’energia nuclear són de 1,80 €/kWh, en gran part a causa del cost de l’assegurança. El candidat de l’SPD Sigmar Gabriel es va passar la campanya de 1.999 explicant aquestes dades.

En definitiva, en el món on prima massa sovint el benefici econòmic sobre la seguretat, no serà aquest valor, que hauria de ser primer, sinó els consells d’administració de les grans empreses nuclears els que decidiran no continuar amb un tipus de tecnologia que no ha evolucionat, que no s’investiga i que no té resolt el tractament durant segles dels residus que genera.

Però a mi em preocupa més un segon argument que entenc perfectament: si no hi ha nuclear, de què viuen les persones que hi treballen ?. Per això cal una alternativa urgent. Per això ja fa anys que des del PSC treballem en l’anomenada economia verda a les comarques de l’Ebre: instal.lacions d’energia solar, eòlica i ara biomassa que són les que tenen futur; a netejar l’Ebre i tractar els seus residus; a millorar les seves infrastructures com l’Eix de l’Ebre i avançar el seu calendari de construcció. I a promoure al mar del Baix Ebre la investigació en eòlica marina que aviat pot ser una realitat de referència internacional.

Per això, amb visió àmplia, hem d’apostar per aquelles activitats econòmiques que tinguin futur. A la Ribera ja coneixem diverses indústries que s’han fet velles i no s’ha pensat en el seu futur. Ara s’ha demanat renovar la llicència de les nuclears d’Ascó. No és responsable decidir a la lleugera sobre una instal.lació que acumula més incidents que qualsevol altra a l’Estat espanyol. Cal decidir amb els informes d’estress que s’estan elaborant a totes les nuclears d’Europa i, en qualsevol cas, apostar per períodes més curts de temps com cinc anys. Ni tancades avui com pretenen alguns ni prórroga sense comptar amb totes les dades necessàries. Tots sabem que si les persones que hi treballen tinguessin una altra possibilitat difícilment la rebutjarien. Perquè, a més d’insegura, la indústria nuclear no serà infinita. Doncs més val que ens avancem i treballem per trobar alternatives al nostre teixit econòmic i que es puguin generar tants o més llocs de treball que els que ara es dediquen a les nuclears.

El Ple del Parlament no aprova que la Generalitat tingui veu en la prórroga de la nuclear d’Ascó 1

El diputat del PSC Xavier Sabaté lamenta que CiU i el PP hagin tombat una moció originàriament de SI ( Solidaritat per la Independència ) que ha incorporat les tesis del PSC aprovades a la Comissió d’Empresa i Ocupació dimarts passat en el sentit que

No es prorrogui la llicència si els resultats de les proves d’estress no són positives – cal dir que el mateix conseller Mena també havia declarat fa quinze dies al Parlament que si això succeïa no s’havia de prorrogar la llicència )

I en el cas que les proves fossin positives, la pròrroga no anés més enllà de cinc anys

Sabaté ha lamentat que el Ple avui hagi contradit aquell acord adoptat en Comissió per bé que amb l’abstencio de CiU.

“ Avui CiU ha donat un pas més i ha votat en contra que la pròrroga de funcionament d’Ascó 1 estigui condicionada als informes d’stress que s’estan efectuant a la central com a totes les espanyoles “

Sabaté ha acusat a CiU de ” tenir més por a les nuclears que nosaltres però per motius diferents “. ” Tenen pànic d’assumir responsabilitats en els temes nuclears tant en les centrals com pel que fa als residus ” CiU renuncia així al fet que Catalunya tingui veu i prefereix que siguin exclusivament des de Madrid que adoptin decisions tan importants per nosaltres. No entenc com pel que fa als aeroports hi ha tant interès i pel que fa a Centrals Nuclears que també són infrastructures, en aquest cas energètiques, CiU se’n desentén. Clar que el amteix President de la Generalitat va declarar recentment a Madrid que hi ha nuclears franceses més prop de cAtalunya que les pròpies catalanes i deu pensar que les d’çAscó i Vandellós no són catalanes “

Sabate també ha lamentat que el conseller encara no hagi comparegut per parlar del tema nuclear quan Catalunya és el 5è país del món més nuclearitzat i que ni CiU ni el PP hagin aprovat tampoc impulsar un pla de dinamització social i econòmic de les comarques afectades pel previsible tancament de la nuclear amb l’objectiu de garantir l’ocupació. “ Tots sabem que les nuclears no seran infinites i cal que estiguem preparats per generar activitat econòmica i llocs de treball on ara hi ha les nuclears “

El diputat del PSC Xavier Sabaté aconsegueix que el Parlament demani al Govern de la Generalitat ser part activa en la prórroga de les concessions a les centrals nuclears catalanes de Vandellòs i Ascó

També que es demanin els fons d’ENRESA per poder tenir una política pròpia de residus nuclears i els de l’IDAE per incidir més en promoció de les energies renovables

El diputat del PSC per Tarragona Xavier Sabaté ha justificat les seves iniciatives, discutides ahir dimarts a la tarda en el si de la Comissió d’Ocupació i Empresa, pel fet que després de l’accident de Fukushima ” tots els governs seriosos han plantejat debats i reformes sobre les instal.la ions generadores d’energia nuclear menys el català que “passa olímpicament del tema amb l’excusa que ha encomanat un nou Pla d’energia de Catalunya que en principi volia acabar a l’estiu de 2012 i que des de l’oposicio hem forçat que acabi la seva redacció el 31 de desembre. ”

Pero això no vol dir que haguem d’estar quiets, ha dit Xavier Sabaté. Per això hem presentat i seguirem presentant un seguit d’inicatves parlamentàries en la direcció de :

1 – Fer que la Generalitat demani ser part activa a l’hora de decidir la prorroga de l’autorització del funcionament de les nuclears i en aquest sentit literalment es va aprovar “Establir amb el Consejo de Seguridad Nuclear un conveni de col.laboració que permeti a la Genralitat participar activament en la revisió i el contingut dels criteris de concessió de les autoritzacions d’explotació de les centrals nuclears que operen en territori català “ ( cal recordar que la pròrroga d’Ascó 1 s’ha de decidir a l’octubre )

2 – Fer que Catalunya sigui, com va argumentar Xavier Sabaté “ un país com els més avançats I responsables del món en matèria de residus nuclears perquè Fukushima ens ha ensenyat que un dels aspects més problemàtics són els residus que tenen , com a les centrals nuclears catalanes, en dipòsits que no disposen de les mesures de seguretat com les que podrien tenir. En en aquest sentit literalment es va aprovar “ Sol.licitar al Govern de l’Estatel traspàs de la part correspondent dels fons que els generadors de residus radiactius paguen I han pagat a ENRESA per tal que des de Catalunya es pugui fer una polñítica pròpia de residus radiactius actuals, els que es van acumulant dia a dia I, en el seu moment, de desmantellament de les centrals nuclears “

3 – Vigilar mes aquest tipus d’inatal.lacions i més si tenim en compte que les nuclears catalanes són les que mes incidents acumulen. En en aquest sentit literalment es va aprovar “ El Parlament de Catalunya insta al Govern de la Generalitat a fer públiques en temps real les dades de la incidència radiològica a Catalunya d’acord amb el Consejo de Seguridad Nuclear ( CSN ) “

Sabaté ha valorat molt positivament aquests acords del Parlament que inauguren una nova etapa a Catalunya perquè es tractava “ d’augmentar la capacitat de decidir sobre energia a Catalunya i que el Govern ” es posi les piles ” en un tema com el de l’energia en que el Govern del Sr Mas ha passat fins ara olímpicament amb l’excusa d’un nou Pla d’Energia del qual encara no sabem res “

Per últim, Sabaté ha recordat que divendres tornarà a ser present la qüestió nuclear al Parlament català al Plenari amb una moció de Solidaritat Catalana. Sabaté ha declarat que l’esmena del Grup Socialista que defensarà va en la direcció d’esperar a les proves que s’estan efectuant a totes les nuclears abans de decidir sobre la prórroga de la Nuclear d’Ascó 1. I que, en quealsevol cas, si les proves resulten positives, la prórroga no excedeixi els 5 anys en lloc dels deu habituals, donat que aquesta central ja compta amb molts anys, la prudència avui dia aconsella pròrrogues més curtes i cal començar a preparar les nostres comarques amb plans de reactivació econòmica per quan la vida de les nuclears hagi acabat

Avui fa cinc anys que els catalans van aprovar l’Estatut d’Autonomia en referèndum amb un inqüestionable resultat a firmatiu: tres de cada quatre catalans que vam votar vam dir que sí a l’Estatut. El 2006 vam decidir democràticament i majoritàriament. Però la participació del 50% de l’electorat va ser el punt feble: tots n’esperàvem més, tant els que defensàvem el sí (CiU, PSC i ICV) com els que propugnaven el no (ERC i PP). El 5% de vot en blanc també va marcar ja una tendència notable que després s’ha mantingut en altres cites electorals.

L’Estatut era i és la nostra llei de lleis. La nostra eina més important per a l’autogovern de Catalunya. Una llei d’obligat compliment per a tothom. I, en especial, per a totes les forces polítiques i totes les institucions.

És cert que el llarg procés estatutari va desgastar bona part de l’energia política que va fer possible l’impuls reformador que inspirava el procés. Un desgast en el qual va incidir notablement la irresponsable ofensiva del PP contra l’Estatut, alimentant la catalanofòbia i presentant, injustificadament, un recurs al Tribunal Constitucional per preceptes sovint idèntics a altres reformes estatutàries no qüestionades.

Finalment, la injusta, desproporcionada i provocadora sentència del Tribunal Constitucional va deixar un regust amarg i decebedor en bona part de l’opinió pública catalana i entre els que apostàrem afirmativament per l’Estatut. Aleshores els indignats eren el conjunt de la nació catalana, com va demostrar la històrica manifestació del 10-J, encapçalada pels presidents Pujol, Maragall i Montilla, la immensa majoria de les institucions socials, econòmiques i polítiques del país i amb un extraordinari protagonisme de la societat civil. Segurament aquest trajecte explica el silenci i l’oblit de la societat catalana en una data significativa, la del cinquè aniversari del referèndum. D’aleshores ençà, hem exercit el nostre dret a decidir en diverses ocasions en les eleccions generals, europees, autonòmiques i, finalment, municipals. Però el cert és que avui, lamentablement, l’Estatut sembla ja no estar present en la memòria de la majoria de ciutadans.

Alguns fins i tot l’ignoren o els fa nosa. D’altres en parlen com d’una etapa superada i proposen camins no sempre certs. N’hi ha que continuen negant el nostre dret i el compliment i desplegament d’aquesta llei en el marc d’una segona ofensiva harmonitzadora contra l’autogovern. També se sent la veu d’aquells que consideraven -ja abans i més encara ara- que l’etapa reformadora ha tocat sostre. Sigui quina sigui la posició de cadascú, el cert i inqüestionable és que l’Estatut és, encara, l’instrument legal més important per garantir el nostre autogovern. Per això no és acceptable renunciar-hi, com tampoc ho és donar per perdut allò que la sentència va retallar o qüestionar, si existeixen altres vies polítiques i parlamentàries per aconseguir els objectius referendats pel poble de Catalunya.

És cert, però, que alguns objectius han estat i quedaran parcialment incomplerts; un dels més sensibles és la voluntat de reconèixer la nostra realitat nacional.

Necessàriament, doncs, el final accidentat i en part frustrat de la reforma estatutària ha obert amb força un nou debat sobre les possibilitats de l’encaix Catalunya-Espanya. Miquel Roca, en converses amb Felipe González, es planteja en un recent llibre si ¿Aún podemos entendernos?

Jo defenso que sí, que encara és possible si tothom entén tres coses: primera, que el marge per als intents d’entesa és molt menor avui que ahir. Segona, que el que ha passat ha de tenir conseqüències en el futur: tot nou pacte haurà de ser més garantista. I tercera, que Catalunya no es conforma només amb respecte i reconeixement.

Abordar aquesta nova, complexa i alhora imprescindible etapa no és possible menystenint, ignorant, no defensant i no desplegant l’Estatut, per càlcul polític i electoral. La història ens ha ensenyat que no podem renunciar a res que pugui ajudar-nos. I l’Estatut és avui, encara que no tingui massa defensors en aquesta terra, la millor defensa de Catalunya.

Article de Laia Bonet publicat avui al diari Ara

Intervenció de la portaveu econòmica del Grup Socialista, Rocío Martínez-Sampere, per defensar l’esmena a la totalitat del Projecte de Llei de Pressupostos de la Generalitat

No cal que destaqui fins quin punt la situació econòmica general condiciona el pressupost. Totes i cadascuna de les seves partides. I al seu torn, està clar, el pressupost influeix sobre el conjunt de l’economia. I més un pressupost que decideix com gastar 39354 milions d’euros, com repartir-los.

D’aquesta discussió important, de com l’economia condiciona el pressupost i com el pressupost a l’economia, n’ha fet vostè avui una argumentació reduccionista, de volada curta. No hem tingut accés als seus coneixements macroeconòmics i ens hem quedat amb un pur exercici comptable que passa per sobre discussions de fons que no és
que siguin importants des del punt de vista intel•lectual, que també, sinó que són rellevants per entendre, per avaluar i per jutjar aquests pressupostos i sobretot per trobar un relat compartit dels sacrificis que demanen i que imposen els moments que vivim. El professor Fuentes Quintana deia que la política no va bé si l’economia no va bé,
de la mateixa manera que no hi ha bona economia sense una bona política. I vostè avui n’ha parlat molt poc de política, s’ha fet molt poques preguntes i per tant ens ha donat –necessàriament, a base de no ser formulades- molt poques respostes. Respostes que són necessàries conseller, per la discussió que avui pertoca que és la dels
pressupostos, no ho oblido, però que per jutjar-los de debò necessitem entendre primer perquè estem on estem, on volem anar, com ho podem fer. Si no sabem això, no sabrem si els pressupostos són una eina útil per fer el que volem fer. Per fer el que és urgent però també el que és important.

M’agradaria que hagués parlat més de la crisi, conseller, dels seus orígens, de les seves lliçons, dels reptes d’Europa. Fixi’s, res de les caixes, res de la necessitat de regulació financera. Res. I en clau catalana, jo ja no li dic que ens passem hores parlant de la inflació com es feia abans, però ni mencionar-la conseller? I el pitjor, no ha
parlat gens de la que és la màxima de les preocupacions, els 726.600 aturats, el 43% d’atur juvenil. Això és inacceptable Conseller.

Vostè només respon subtilment a una pregunta que és molt important: és el dèficit la causa dels nostres mals o és
la conseqüència? I plantejar exclusivament l’exercici pressupostari amb l’única ambició de reduir el dèficit -com vostè ha dit en reiterades ocasions- és un mal negoci col•lectiu conseller, perquè els negocis sense ambició de futur no són bons negocis per definició; és tant com tractar a l’economia com al drac de Sant Jordi, com un monstre que
està darrera la porta i s’ha d’anar alimentant, constantment, amb resignació, sense horitzó. Quina confiança vol que tinguem? Quina aposta per les nostres bases econòmiques, que són sòlides però s’han de cuidar ens està avui donant?

I la resposta a aquestes preguntes no és la reducció de dèficit i prou. I ja se que vostè em pot dir que això és d’obligat compliment. Ja ho sé. Però jo li pregunto si a més d’una política imposada és també una política adequada. Li pregunto. Perquè aquesta estratègia de reducció dràstica i accelerada dels dèficits pressupostaris que va ser iniciada fa un any i avui es planteja com a dogma, molts economistes seriosos, molts, l’han discutit i la discuteixen. Per les mateixes raons que va ser un error de Roosevelt equilibrar el pressupost sobtadament l’any
1937, o més recentment al Japó.

Nosaltres pensem que la solució a la crisi no la trobarem en aquesta rigidesa fiscal: passa molt més per activar el creixement que per escanyar les economies. Però el nostre europeisme ens porta a assumir les polítiques traçades pels òrgans legítims de la Unió Europea. Una Europa que, sí, es pot equivocar en la seva estratègia però de la que volem continuar formant part i defensant el seu model social.

I per tant que quedi clar. No serà el grup socialista qui no reconegui les dificultats que ens imposa el context de crisi i la necessitat de reduir el dèficit al mateix temps. No serem nosaltres qui menystinguem el difícil exercici de fer aquest pressupost. Però la dificultat ni es supera amb passivitat, ni es supera assumint retalls estructurals que no tindran marxa enrere. Aquesta falta de perspectiva és el que fa equivocar les prioritats d’aquest pressupost.

No els hi estem dient res contra l’austeritat, ni contra l’estalvi, ni contra la major eficiència dels instruments públics. És obligada. Però sí que trobem arguments i molts per rebatre no aquesta austeritat, insisteixo, sinó el perquè vostès creuen que serveix i sobretot per com la reparteixen entre els ciutadans. El problema no és l’austeritat sinó la utilització que en fan. Perquè la reparteixen malament només ajustant el dèficit pel costat de la despesa, retallant serveis i retallant ingressos. Aquest és el nostre desacord. I és en aquest desacord que
rau l’esmena a la totalitat que hem presentat des del grup socialista. No en l’austeritat obligada sinó en convertir-la en una retallada injusta i desproporcionada, i sense més. Perquè és el que toca, perquè sí…i fins i tot el meu fill de 3 anys em diu quan em pot la impaciència que perquè sí mai és un motiu, ni una raó suficient.

I això és el primer que li demanem. Les raons de ser on som i saber on volem anar. I no confongui la demanda. És obvi que els Pressupostos no trobaran respostes definitives ni universals. Hi ha masses qüestions que nomes poden afrontar-se en altres taules i amb altres interlocutors, però sí que un pressupost és suficientment rellevant per començar a definir quines son les prioritats, les estratègies, els nous equilibris rellevants per la construcció d’un nou
paradigma econòmic i social que ens permeti sortir enfortits de la crisi. Aquest pressupost, Conseller, ni apunta les respostes ni troba els equilibris que considerem justos per la governació de Catalunya.

Son uns Pressupostos RESIGNATS contra la crisi i la lluita contra l’atur.

De fet, ni la paraula crisi, ni la paraula ocupació, surten a la presentació lliurada pel Govern. A quin nou model productiu per l’economia catalana ens empeny el govern? Quins nous objectius sectorials per la industria, per l’augment de les exportacions, per la consolidació dels nous sectors basats en el coneixement? No hi ha
cap resposta a aquestes preguntes. No hi ha cap justificació, ni mitja, per fer caure les polítiques d’ocupació un 16%..de 12300 cursos a 300 en aquest pressupost. L’Acord Estratègic que l’anterior Govern va deixar preparat i acordat cau un 21.24%. La despesa en innovació cau en un 51%. Un desastre econòmic després dels esforços que
s’havien fet i mantingut. Uns Pressupostos que prefiguren l’anul•lació de la Llei de Barris una política amb clares sinèrgies econòmiques, socials i territorials. Cultura i creativitat. Uns pressupostos que confien tota l’aposta econòmica a l’ICF, capitalitzant-lo en 85 milions després de dir que els 240 de l’anterior pressupost eren altament
insuficients. En definitiva conseller, ens podem permetre perjudicar econòmicament al país d’aquesta manera?

Perquè a més aquests pressupostos no tenen cap programa nou, cap proposta diferent, cap ni una: i sincerament conseller una cosa és no tenir diners, l’altre, pitjor, és no tenir idees. Son uns Pressupostos INSOLIDARIS, perquè contenen un relat inassumible en termes de cohesió social. Consoliden la doble retallada que consisteix en fer regals fiscals als mes rics mentre s’imposen sacrificis als que menys tenen i pateixen més la crisi. I perquè fan barbaritats que perillen el nostre bé més preuat, la convivència, la cohesió. Una cohesió que s’ha de preservar més en temps de crisi que és quan és més fràgil. La llista és llarga conseller: renda mínima d’inserció, la meitat de beques menjador, es carreguen les polítiques de família, i són lesius amb la qualitat dels serveis públics. Amb el nostre estat de benestar fan com si tinguéssim un esquelet d’aquells que es veuen als museus: treu-li una peça, cau a trossos i després costa molt remuntar, molt.

I també són imprudents en la gestió de les finances públiques.

Sí, imprudents. Doblen el dèficit establert. El doblen. I fins i tot si haguessin inclòs el fons de competitivitat del que hem parlat abastament i tots tenim posicions prou conegudes, tampoc no complirien amb el 1.3% exigit. Es planteja en termes de confrontació allò que ha de ser el resultat d’una negociació. No hi ha claredat de les xifres que es donen en el Pla de reequilibri, ni en com es pensen assolir (1.200 M€ de Lleialtat Institucional i 200 M€ en Alienació d’Inversions) pel que entenem que la possibilitat d’aconseguir autorització per endeutar-se, i per tant de poder fer una gestió racional de l’endeutament, no és la òptima. Ens diu si us plau Conseller com pensa aconseguir autoritzacions per endeutament a llarg termini? I ens diu si us plau en aquesta tribuna quin és el cost pels catalans de no aconseguir-les?

I en aquest punt, torno al que li deia al principi, saber perquè estem on estem en el tema de les nostres finances públiques. I aquesta pregunta només la respon assenyalant culpables. Podem o no podem desfer el gran malentès en el que basen la seva política? La seva coartada a les retallades? Pot explicar que el dèficit era proper a zero
l’any 2007 i que el 3.9% del 2010 s’explica sobretot per la davallada sense precedent dels ingressos? Pot explicar que la crisi va començar el 2008, no ara aquest 2011, i que tots, tots els països van fer dèficit per salvar les nostres economies del desastre? Renyarà a tots els economistes de les principals administracions i institucions financeres que van decidir fer polítiques anticícliques? Pot reconèixer que Catalunya era la tercera CCAA en termes de dèficit el 2003 i la vuitena el 2009? Pot explicar que tot i la crisi i l’augment brutal de població es va poder parar el cop, evitant la depressió econòmica i la fractura social? Pot explicar que la inversió en equipaments socials i
infraestructures econòmiques ens agafa amb els deures millor fets que altres i que això és bo per Catalunya? Pot o no pot reconèixer els fets? Perquè sinó ens embranquem en un camí que no porta enlloc i pel qual jo li hauria de preguntar a vostès quin dèficit tindríem si negant el sistema de finançament com el van negar vostès ens
haguéssim quedat amb el del 2001..li hauria de preguntar perquè es van negar als ajustos de despesa que vam fer com la retallada de sous? Li hauria de preguntar perquè totes les seves iniciatives – estudiades i calculades- estaven destinades a gastar més i a ingressar menys, li hauria de preguntar per una llei de morositat que
ara incompleixen, li hauria de preguntar per la seva negativa a uns bons minoristes que ara utilitzen, li hauria de preguntar com feien a la gestió del SOC i només al SOC responsable dels aturats d’aquest país. I ens hauríem d’estalviar aquestes preguntes conseller, si entenguéssim que una mirada honesta al passat, al que es va fer bé i al que no, és la millora manera per enfocar el futur immediat. I no tant per reconeixement, ni per generositat, no per res d’això. Sinó per motius menys prosaics però més necessaris. Perquè no ens podem permetre els efectes negatius d’aquest alarmisme que vostès practiquen. No ens els podem permetre socialment, perquè sap què
passa? Que els governs passen i les persones també, però les institucions romanen, i preservar-les és el que dóna contingut a la nació…no aquesta política de terra cremada. I tampoc ens ho podem permetre políticament sap? Perquè el seu alarmisme només dóna ales i força a aquells que volen excuses per justificar les seves temptacions recentralitzadores. I això és el que fan vostès, donar arguments a la caverna mediàtica que acaben, sempre, anant en contra de Catalunya.

Per tant i com li deia Conseller, no els hi podem donar suport per aquests motius. No són els millors per Catalunya. Ni per arreglar el seu present, ni per preparar el seu futur, ni impliquen una política mínimament enraonada que enviï un missatge d’esperança a la gent que ens escolta.

En tot cas però, deixi’m dir-li que la nostra posició contrària s’allunyarà del NO pel NO que ha caracteritzat la normalitat democràtica dels últims 31 anys. Perquè mai un partit de la oposició ha votat sí o s’ha abstingut en uns pressupostos. Una pregunta Conseller? Em pot dir a quants pressupostos CIU s’ha abstingut aquí, a Madrid? Em pot dir quin va ser el suport de CIU al decret de retallades del mes de Maig? Jo li dic. CAP. ZERO.

Però nosaltres no ens volem fer forts aprofitant les dificultats sinó ensenyant com hi ha oportunitats; no ens volem fer forts criticant sinó confrontant, per això estem disposats a demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses. Que es pot fer diferent. Que això que vostès plantegen com a imponderable, és modificable. Que hi ha una
alternativa, que sempre hi ha una alternativa.

Una alternativa que passa per marcar uns objectius clars en els pressupostos. Objectius de recuperació econòmica i de preservació de la cohesió social perquè només així serà un pressupost amb sentit. I centrar-ho tot en complir aquests objectius, essent conscients dels condicionants però explorant totes les vies possibles, totes, No confiant-ho tot a la retallada en la despesa, també explorant quins ingressos es poden habilitar de manera extraordinària per fer front a una situació excepcional com la que tenim. Perquè aquí s’ha de triar, no entre lo fàcil i lo difícil, sinó entre el que és difícil però és menys perjudicial. Hem d’esmorteir algunes retallades que són inacceptables, fent Major austeritat en certes partides, i invertint més en certes polítiques claus. Perquè és important que alliberem més recursos per la innovació, les polítiques d’ocupació, i la recerca. Per ajudar a les famílies amb especial vulnerabilitat. Per no fomentar la fractura social. Perquè és important que la contenció en salut i educació sigui de com a màxim 5% que és el que és assumible per preservar la garantia de servei públic de qualitat per tothom. I si hem de fer això que crec és la prioritat, doncs sí conseller, haurem de parlar d’una major austeritat en altres partides (la reducció de la despesa d’alta direcció cau un 11,5%, un valor sensiblement inferior al 19,4% en que es redueixen les despeses de funcionament de les institucions i l’administració general) i parlar també de la lluita contra el frau, l’economia submergida i els ingressos. No fer-ho dogmàticament però sí com una alternativa a la retallada sense retorn. Ens podem plantejar pujades selectives, temporals i moderades de conceptes com la fiscalitat verda o la taxa a les nuclears? En vol parlar de tot això? Perquè el grup socialista ho té treballat i hi està disposat, li asseguro. Crec que, a més a més, seria convenient.

He començat parlant de política i vull acabar també parlant de
política. El 28 de Novembre els ciutadans de Catalunya van parlar.
Van dir que volien, majoritàriament, un govern de CIU. I no hi ha res
més sagrat que la voluntat de les urnes. Per això ens vàrem abstenir
en la investidura, per això vostès estan asseguts a les bancades del
govern, amb el vot socialista. I per això veiem amb estupefacció que
l’exercici més constant d’aquest govern, que es diu nacionalista, no
és debatre sobre Catalunya i el que vol ser, i el que fa per
aconseguir-ho, no, d’això no en parlen gaire, van fent amb la boca
petita però no en parlen gaire i en canvi gasten tota la seva energia
en buscar culpables: tot és culpa del tripartit. Volen viure d’aquest
judici constant que ja va ser fet a les urnes. I quan no és el tripartit,
és clar, aleshores és Madrid. O Madrid o el tripartit..i d’aquí no ens
movem, aquesta és la gran excusa, la gran coartada. Sempre buscant
culpables, mai assumint els reptes. Negant-se a entendre que les
urnes ni els hi han donat dret a la rebequeria ni els hi han donat
impunitat, sinó bàsicament la responsabilitat de governar aquest país
dient què volen i com ho volen fer. i aquí no caben, ho sento molt, ni
culpables recurrents, ni plans de govern fantasma com els que vostès
aproven, ni abaixar els braços i lamentar-se constantment.

I el que tampoc s’hi val es pensar-se que les urnes els hi han donat
l’exclusivitat de representar Catalunya i de decidir quines son les
fronteres del debat. Perquè jo estic a punt d’agrair-li al Conseller fins
i tot que vingui en aquest parlament, que menystenen constantment.
Ens pot explicar conseller com explica el pla de privatitzacions, de
2350 milions d’euros, a 321 inversors internacionals abans que als
135 diputats del Parlament? I lo mateix podria dir del pla de
sanejament i tot plegat. No és aquest un tema important pels
pressupostos? Ens neguen el dret a debatre amb un cert rigor, amb el
màxim coneixement…

I tot això, increïblement, d’un govern que no te majoria
parlamentaria. D’un govern que diu que vol ser ajudat quan el que
vol és ser obeït i a l’hora aplaudit. Un govern que vol aquesta
combinació impossible. Parlem d’això? O parlem d’un govern que
aquesta ajuda que reclama només la ofereix a qui li interessa? A mi
em sembla que més això últim. Perquè avui es constata el que el
grup socialista fa temps que ve dient: que demanen ajuda al grup
socialista des del faristol però pacten amb el PP des dels despatxos.

Avui, Senyores i Senyors diputats aixequem acta d’una realitat:
acaba de néixer un altre tripartit a Catalunya: el de convergència,
unió i el Partit Popular. Del tripartit d’esquerres, al tripartit de dretes.

Això és el que tenim. Hem sortit del Majestic, passat pel notari, i
acabem on sempre. Aquesta és la seva elecció. I és, deixi’m afegir,
una elecció legítima, democràtica, d’un país normal, on s’ajunten els
que tenen més afinitats. Però és la seva elecció. No perquè ningú els
ho obligui no, sinó perquè vostès ho trien..com han triat sempre.
Trien i remenen, hauria d’afegir. Perquè el que ens hauran d’explicar
també aquest canvi de cromos, la diputació, García-Albiol… sí, sí,
canvi de cromos, exposat amb tota la seva cruesa per Duran i Lleida:
hem ofert una oferta atractiva de pactes locals com per ser
compensada amb l’abstenció als pressupostos. Aquesta actitud de
mercadeig, perdoni’m és la mesura de lo en serio que se’ls prenen.

I jo vull insistir en aquest punt conseller després de les demandes
reiterades al grup socialista. Que som el botxí dels pressupostos va
dir el Sr. Homs. Que els ens empenyen a pactar amb el PP. I que
quedi clar un cop més: jo no vull esgrimir la por al PP ni menystenir
el respecte que em mereix com qualsevol partit democràtic, faltaria
mes, però si vull deixar clar que tenim un rebuig frontal i una
alternativa a les seves polítiques i als valors que inspiren els seus
projectes socials i nacionals. Hi ha diferents maneres d’entendre i de
governar el país. I vostès haurien de tenir l’honestedat d’explicar la
seva: les seves eleccions, les seves accions i també, també les seves
contradiccions. Perquè en parlaven molt de les contradiccions de la
coalició explícita, transparent, de les esquerres. Podem avui parlar de
les seves contradiccions, dels pactes a tres que lliguen el que no
hauria de ser lligat: el PP que interposa el recurs al nostre Estatut,
Convergència que vota la independència al carrer, mentre Unió revela
els seus vots en contra. Aquesta és la casa gran del President Mas?

La casa gran del catalanisme és tant i tant gran com per conviure
amb la catalanofòbia? El sobiranisme i l’autonomisme reduccionista
conviuen en aquesta casa gran? Mansió de Hollywood més que una
casa gran. I si vostès no fan explícita aquesta elecció, serà impossible
el debat seriós, amb rigor, sobre el rumb, sobre aquesta carta de
navegació del Sr Mas.

I jo ja acabo Sra Presidenta. Resumint el que els hi he intentat dir,
explicar i argumentar al llarg de la meva exposició: que tenim les
raons, que tenim els arguments econòmics, socials i polítics per dir
que no aquest projecte de llei de pressupostos que ens presenta el
govern. Perquè creiem que no és el millor pressupost per Catalunya,
per fer front a les dificultats del present i al que haurien de ser les
potencialitats del nostre futur. És un no a un pressupost que és tou
amb la crisi i dur amb els febles. No és un no per un no, no és un no
contra el govern de convergència i unió, no és un no sustentat en
aquesta visió reduccionista i poc constructiva del paper de la oposició
a la que ens tenien acostumats (i en la que segueixen instal•lats
perdonin: diumenge mateix Duran i Lleida dient NO a uns
pressupostos de Madrid que encara ni es vislumbren!!). És un no
basat en la convicció que hi ha una altra manera de fer les coses, una
manera que al nostre entendre és millor pel conjunt de ciutadans de
Catalunya, una manera que no aprofita les dificultats, que hi son,
sinó que les intenta convertir també en oportunitats. Un pressupost
que es preocupi per tots i sobretot pels que més pateixen sinó que
instal•la la política del s’espavila qui pot i desfà el que ha costat tant
construir i és patrimoni de tots –o així hauria de ser. És un no basat
en el realisme però no en el catastrofisme que vol aprofitar la crisi
com a excusa per retrocedir i desaprendre les lliçons del que està
passant que ens haurien de convidar a una mínima reflexió col•lectiva
enlloc d’actuar com si aquí, i a la resta del món res no hagués passat.

Per tant Presidenta, crec que hem expressat les nostres raons i les
nostres conviccions profundes. Però no vull ni puc acabar sense parlar
també de quelcom que és fins i tot més important: les nostres
obligacions. I la nostra obligació continua essent respondre a
l’exigència dels catalans i catalanes. És la obligació del grup
socialista, certament, però és la obligació i estic segura que la
voluntat i la intenció de tots i cadascun dels que estem avui asseguts
en aquests escons, dedicant-nos al més noble dels oficis: la política.

Per això tenim la obligació d’alçar una mica la mirada, de parar millor
les orelles, d’escoltar el que ens reclamen: el que ens reclamen els
ciutadans, els que s’expressen o els que ja estan cansats de fer sentir
la seva veu. A tots ells els hi devem avui fer l’exercici honest, no de
buscar culpables, sinó de posar-nos d’acord per superar les
dificultats, d’entendre’ns en els temes que són clau per plantar cara a
la crisi. I en un debat com el d’avui, que és de totalitat i no
d’aprovació dels pressupostos, tenim la obligació de treballar a fons
aquest mes que queda per teixir ponts i acostar posicions. Vostès
porten setmanes apel•lant a la responsabilitat, a la nostra, la dels
socialistes. Doncs parlem de responsabilitat. Però fem-ho en serio, no
com a coartada, no com a recurs retòric. Els convido a exercir-la
aquesta responsabilitat, vostès i nosaltres, aquí, ara, al Parlament, a
l’espai públic per excel•lència. No als despatxos, on només s’han
reunit amb el PP; no davant dels micròfons, on a vegades només es
dilucida la confrontació política. Els convido a fer-ho aquí, a la vista
de tothom. Nosaltres estem disposats a cedir, a negociar, a
arremangar-nos i a debatre totes i cadascuna de les polítiques que
desgranen aquests pressupostos, a deixar-nos convèncer però també
a poder convèncer, estem disposats a no renunciar al que uns i altres
volem pel futur, que és obvi que és diferent, però també a prioritzar
ara, en el present, el que és més urgent. Estem disposats conseller,
sincerament. Estem disposats a retirar l’esmena a la totalitat en
aquests pressupostos. De fer-ho ara mateix, avui mateix, depèn de
vostè. Estem disposats a parlar de com es gasta cada euro dels
39354 amb la única condició sensata de no renunciar-ne a cap que
depengui de nosaltres. Li diem el mateix que li hem dit sempre, fa
setmanes, fa mesos, i li tornem a dir davant de tothom: tenim la
voluntat de parlar i de parlar en serio i però demanem també una
proba de voluntat per part de vostès: no renunciïn als ingressos de
l’impost de successions i donacions aquest any almenys ( i això es
pot fer, via una esmena a la llei de mesures per exemple). Aquesta
és la condició. La mateixa que li imposa el Partit Popular, per cert, tot
i que de signe contrari. Una condició ens sembla que indispensable
per qui vulgui moure’s en el terreny de la moderació, d’un relat social
mínimament assumible. Una condició que els hi implica poder
treballar amb aquells que creuen en el nostre autogovern i en la força
de Catalunya. Vostè tria Sr. Conseller. Vostè Molt honorable president
té, com sempre, el dret a decidir i ara, a més a més, l’obligació

Hi ha motius per la indignació. Jo hi estic i em rebel•lo contra aquesta situació d’injustícia social que patim i que s’ha vist incrementada en els darrers temps. De fet, quan ahir vaig explicar davant de la premsa la meva dimissió com a 1r secretari de la Federació XVII del Camp de Tarragona, vaig dir que dissabte passat al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona, en agluns moments sentia més el soroll dels “indignats” que no pas alguns discursos que s’estaven pronunciant al Saló de Plens. I no em referia al nivell auditiu sinó que al fet que em sentia més interpel.lat per les demandes de les persones que pateixen l’atur i la falta d’atenció que les impedeix desenvolupar els seus projectes vitals.

Però faran un flac servei a la causa si acaben predominant en el seu si les persones que sota l’argument que volen la democràcia “real”, rebutgen la que fins ara ens ha servit per organitzar la convivència i resoldre els conflictes i que tants esforços, sacrificis i fins i tot morts , ha costat.

Sóc dels qui penso que la democràcia té graus i anar a votar cada periòdicament no és ni molt menys el grau superior. Hem de canviar moltes coses, lleis entre altres per perfeccionar-la i han de contribuir uns d’una manera i uns altres d’una altra de manera que els esforços siguin equitatius. Però impedir amb violència física l’assistència dels representants del poble de Catalunya al Parlament és el pitjor favor que poden fer a la causa que defensen i a la democràcia que reivindiquen