Tarragona pel dret de decidir

Ho volia enviar ahir.
El Sr.Ferran es conegut per ser un "guardiá" de l'aparell de un partit-estat. Les floretes "federalistes" fa temps que s'han pancit a Can PSOE i resulta graciós veure l'Iceta, a aquestes altures, com les rega de cara al públic català. Pero bé, deixem-nos de propagandes i utopismes del partit-estat socialista, que prou feina tindrán els pobres nois-funcionaris davant la que els hi bé al damunt... "donde dije gigo hago diego" dieun els espanyols... ( i se'n surten!). Pero també els catalans ho tenim fotut i no crec que el partit-estat modifiqui per això, la seva dinàmica política a curt termini.
Efectivament, es un problema de DEMOCRACIA (sí, sí, del Sant-Cristo-Gros). L'origen va ser la "transició" i la concepció que en tenien ("en un momento de debilidad") el poder a la "turca" (amalgama de alts funcionaris dels poders judicials, miliatrs i politics espanyols, cort inclosa) que "governa" més enllà de Parlaments i executius. A Catatalunya (aprofitant l'esbranzida dels moviments socials dels 70) es va instaurar l'Autonomia que durant tots aquets anys ha pogut amagar les mancances, a base de sobreposar políticament normes, institucions, reformes i competències. Ara, els espanyols, diuen que tot això es un "desbarajuste" - que ells tant han promocionat assegurant-se que no posava en questió el poder.... "de veritat" i de generalitzar el model per aïgualir la qüestió catalana. Es així com els polítics catalans han acceptat de bon grat el paper de Vichyssoises que amagàven la realitat, mentre venien somnis al poble, gradualistes i europeus.
Que n'es de fotut descobrir la realitat: Ara, comença a estar clar quin es el problema d'arrel: "certament podem fer un llistat inquestionàble amb el desgovern, el laberint competencial, la manca de previsió, l'especulació urbanística, el manteniment de la macrocefàlia barcelonina, l'espoliació fiscal, la manca d'inversions, la debilitat financera del govern autonomista, el tactisme electoral, l'oportunisme polític. Pero tot aquest llistat té un comú denominador: la inviabilitat de una nació sense estat, d'una nació que vol ser-ho sense els instruments que l'hi pertoquen, d'una nació que covardament renúncia a la seva sobirania per poder governar-se.....que renúncia a tenir veu per negociar el que són els seus interessos vitals".

Es a dir, que renúncia a exercir la democràcia i s'embala per la pendent de l'idiotització.......
I el Sr.Ferran, n'es un entre molts, dels "guardians" d'aquest procés.

Adeu

D'acord, Joan. I?

Perquè la qüestió és què hem de fer. O millor, què podem fer i com ho hem de fer.

Tinc una teoria que pot semblar angelical però que no ho vol ser. Necessitem plantejar la nostra reivindicació com la solució d'un problema de dèficit democràtic. Els que sempre ho hem denunciat hauríem de fer una anàlisi de les possibilitats i seguir-ho denunciant però ara amb l'objectiu d'aconseguir la força necessària, no d'alimentar radicalitzacions políticament estèrils. A casa tinc un pamflet a la vista de tothom que es titula "Ara és l'hora de la ruptura democràtica" MDT (2006). Te'n recordes de la ruptura democràtica? Doncs bé, el tinc per denunciar que els catalans encara no hem pogut viure en democràcia plenament. Però lluny de denunciar els responsables de de la renúncia a la democràcia plena, per què no reconeixem els mèrits de la transició? Per què no reconeixem que la situació del franquisme i la d'avui són incomparables? Per què no animem els Ferrans, Montilles, Roques, Pujols, Durans, Masos, a afegir-se a completar la transició, la seva transició, amb l'exercici lliure del dret a decidir? Joan, hem de comptar amb tos els demòcrates, tant els arrauxats com els porucs. Si només sumem els arrauxats, haurem d'esperar un daltabaix perquè hi hagi condicions per a exercir la democràcia plena. I encara veuríem què en truaríem. I, a més, aquest daltabaix està completament fora de les nostres mans.Fora del nostre control.
"Les teves mans, el teu capital"(antic eslògan del PSUC)

Certament...certament. La democràcia no es fa sola, ni únicament amb alguns....Si. En algunes de les coses que dius tens tota la raó de un Sant (ho dic per lo de "angelical"), pero m'interessa més el sentit "practic" de la teva reflexió. En els meus comentaris no pretenia comparar situacions i menys (només mancaria!) menystenir les possibilitats que avui tenim en comparació a fa ja molts anys. No, no es una questió de "radicalització". Al contrari,crec en la moderació, i crec que cal ser molt moderat (perque lo de "radical", igualment estará a la boca dels contraris). Fins i tot soc dels que creu que aquest buit partidista al PP,no es bo.

El que pretenia amb el meu comentari, es que cal coneixer la diagnosi pels que ens sentim catalans, perque constantment, ens la desdibuixen. I en tractava de fer-ne una evaluació històrica i "dinàmica".Altrament jo, no compendria res de res. Ni hi hauria història, ni memòria, ni nació, que es el que s'ens esmicola amb l'idiotització (veure al diccionari el mot "idiota").

Així que ni MDT's ni PSUC's, que també els hi repartiria crítiques per fer-se un tip de riure.

Ja amb sentit pràctic, soc dels que crec que com menys adversaris, millor ( i que les opinions partidistes cal deixar-les a la calaixera, pero no renunciar-hi, perque no es pot)i que cal una visió transversal de la gent i el pais. Altrament, estaria en un Partit Polític, i no ho desitjo.

També crec, pero, que s'ha de ser el suficientment "concret", com per no moure a la confusió.

Compte doncs amb els Vichyssoises, que son els artistes de la confusió i l'idiotització de la gent....i si cal deixar a la calaixera les opinions polítiques més o menys partidistes, caldrà deixar-les tots plegats en benefici de l'entesa.

No m'agradaria tampoc, rutxar-me de no se quines "revolucions", o posar "adjectius" a l'exigència de democràcia pel nostre poble. Ni tampoc en una cultura de l'inutilitat i del "No".

En positiu.

Els meus comentaris eren a propòsit dels "temes" del teu article però no necessàriament t'identifico ni amb els radicals, ni amb l'MDT ni amb el Psuc ni amb res...

No tenien res de personal. Tu ja m'entens.
També hem de saber abstreure'ns dels prejudicis. Hi estic d'acord.

El que sí que m'interessa és la teva Vichyssoise, però més val que m'ho expliquis fent un cafè.

El document de l'MDT és del 2004 i no del 2006. el temps passa volant!

Aquí hi ha molta saviesa! M'ha agradat molt llegir-vos. Hauríeu d'escriure més sovint per a què els més justets, fills de la transició, aprenguem una mica de política de veritat.

No exageris Marieta. Però tindrem en compte els teus suggeriments. És la discussió de dos vells que, 30 anys després, miren de contribuir a la independència del país des d'una perspectiva no partidària. Jo crec que més que d'independència hem de començar a parlar de República catalana. S'entén millor i no hi ha dubtes de cap mena. Hi haurem de tornar.