23 Oct, 2007
TEMES DE BLOG
El primer tema ja cansa , és que surt a tots els telenotícies, mati tarda i nit , és el preu que paguen la gent que treballa i viu a Barcelona , de tenir una ciutat que malgrat l’empenta Olímpica continua sense estar ben equipada , instal·lacions elèctriques mal dimensionades, accessos escassos ... es la demostració de que a Barcelona ja no hi cap ningú mes ... es tindria de descentralitzar no ? segur que hi ha zones a Catalunya que podrien acollir equipaments que no siguin ni presons, ni centrals eòliques o de cicle combinat o ... . no se ... crec que no és normal que una persona trigui 2h en arribar al seu lloc de treball, que la seva parella en faci una i el seu fill estigui tot el dia al metro o autobús per anar al cole , que es vegin a la nit i cansats , que visquin igual a les afores de barna en un lloc en el que no estan mai , ja que al fi de setmana s’en van a ocupar l’autopista ... voleu dir que tot això és normal ?
Lo de la degradació del bosc de Ribera de sebes ... pues que em sap molt greu , segur que hi haurà un raconet pressupostari en algun lloc per a salvar-lo , crec que Flix i la Ribera s’ho mereixen , que quedarà un meandre digne , tots els Flixancos ens n’ompli’m la boca explicant lo bonic que és el nostre meandre i lo munt de possibilitats que té .
Pascual Maragall , con un par ! . Un dia li vaig fer de guardaespatlles
sense saber-ho , ni ell ni jo , va ser en una de les embolicades de Xavier
Sabaté , era just els dies que Pascual va deixar de ser alcalde de Barcelona i feia una
volta a Catalunya per fer una mena de reunions del “tuper” però per copsar la
situació del pais .
Vaig fer tard , com sempre que surto conduint sol ... em perdo . Total que vaig arribar al mateix temps que Pascual , , ola ola .. i cap a dins ... en aquella reunió a part de Xavier ... no coneixia a ningú i tothom , en veure’ns entrar ... van pensar que era el guardaespatlles de Pascual ... ja ho veia jo que tothom era molt amable em preguntaven que tal el viatge ... em van donar un lloc a taula preferent ... vaig pensar ... aquí hi alguna cosa rara , total que devíem ser unes 20 persones mes o menys i no va ser fins quan en Xavier em va presentar que no es va desfer el mal antes . Cal dir que tothom es va quedar mes tranquil .
Aquella nit vaig tenir ocasió de parlar amb Pascual Maragall una estoneta , sempre em reservo l’opinió sobre les persones , però després de llegir tot el que diuen els diaris he de dir que em sembla una persona prou valenta en enfrontar-se a aquesta terrible malaltia. I que si ha decidit dedicar els seus esforços en la lluita , que tremoli l’enemic !.Tota mena de sorts !
En Pasqui és un d'aquells tipus amb dó. Tocat per un aura que només els privilegiats tenen. Un d'aquells paios que faci el que faci, indefectiblement, sempre caurà en grà cia.
Un cop més ho torna a aconseguir. En una societat on només es valora l'èxit laboral i econòmic, on només es fa referència als triomfadors, on s'amaguem les malalties i els vells com a fills tontos dels quals ens avergonyim, en Pasqui surt de la norma i s'alinea amb un dels sectors més oblidats de la nostra societat. El dels vells malalts. I a tots se'ns fa un nus l'estòmac i de cop, ens adonem de les coses que realment són importants a la vida i que el "a mi no em passarà " sempre arriba i ens passa. Tard o d'hora.
Sort Pasqui. Patrimoni de ca'n fanga malgrat que a molts els hi pesi.
Com a barcelonà sempre tindràs un lloc al meu cor. Com a persona, un altre.
N'estic totalment d'acord,el Pasqual Maragall aquesta vegada ha sabut estar a gran altura, no tothom té la valentia d'afrontar una malaltia d'aquesta mena i no amagar-ho . Els que ho tenim a casa nostra ho sabem. S'ha de ser activista, i lluitar-hi en contra d’aquesta lacra. Poc contar amb mi.
Publicat per Josep de Santiago i Julien 24 Oct 2007, 10:19
