Quo Vadis?

S’apropa Setmana Santa i s’apropa l’arribada de la Luc. Jo fa un parell de dies que he plegat a la feina però de moment seguiré a l’apartament fins que torni de vacances. Tinc dos dies per organitzar tres setmanes de viatge. Em sobren un dia i mig si ho organitzo a través de Ambelscollonsalama Tours!

Organització de viatge:

A veure, si agafem el cotxe dissabte i marxem cap al nord podem creuar la frontera en una setmana, baixar per l’altra banda i pujar el Kilimanjaro abans de tornar cap a Nairobi, però aleshores no podem anar a la platja... Val, anem a la platja, després a veure els elefants, després agafem el cotxe, després... espera, que hem de fer coincidir els hotels amb els dies que juguen el Barça i el Madrid. A veure, si primer agafem el cotxe i anem a veure elefants per després baixar a la platja i pujar la muntanya i... Potser si agafem el cotxe i el tirem a l’aigua després d’aparcar-lo sobre un elefant al Kilimanjaro mentre juga el Barça... AHHHHHHH!!! Quin merder!!!

A veure, organització! Primer anirem a Mombasa, tornant agafarem el cotxe amb tenda de campanya i farem una ruta pels parcs nacionals, arribant fins a Massai Mara i tornant a Nairobi, després volarem cap al Kilimanjaro i tornant a Nairobi tindrem un parell de dies de descans. El Barça el veurem a l’hotel de Mombasa i a l’hotel de Massai Mara (suposant que els hotels tinguin tele).

Comencem a buscar preus:

Bitllet d’avió a Mombasa, hotel a Mombasa, activitats varies, lloguer de cotxe, gasolina, menjar, hotel a Abredare, hotel a Massai Mara, entrades als parcs nacionals, permisos d’acampada, gastus varis, vol al Kilimanjaro, pack d’escalada al Kilimanjaro... total uns 5000€ perpersona... QUEEEE?!?!?! 5000 euros!!!

...

...

... (pausa perquè m’acabo de desmaiar del sustu)

Merda, i la Luc ve en dos dies!

Retallo una mica per aquí, retallo una mica per allà, faig mitja volta i torno a començar!

Ara surt per entre 3 i 4000€ per cap... començo a tenir taquicàrdia...

Opció final, si no anem d’hotel i tots els dies els passem en tendes de campanya, sense dutxa en tres setmanes, menjant casi cada dia i sempre cuinat a casa, sense souvenirs i sense respirar podem baixar el pressupost a uns 2000€ per cap. Per a tres setmanes per Kenya no està mal, però no son condicions de viatjar. Només hi ha una solució... Ambelscollonsalama Tours!

He decidit visitar una de les agències de viatge que hi ha a prop de casa. El Samuel, un noi molt amable però amb pinta sospitosa serà el meu touroperador. Li proposo quin és el nostre planning i ellcomença a oferir-me preus.

...

...

...

M’he tornat a desmaiar! Aquest tiu m’està oferint preus fins a 20 vegades més varatus que  els que jo trobava per internet!

Incomprensiblement li dic que m’ho he de pensar, que aniré a casa i que li confirmo l’endemà. Com si jo pogués trobar algo més varatu!

De camí cap a casa caic en una cosa que a l’Àfrica s’ha de tenir en compte: aquí sempre hi ha dues tarifes, una pels locals i una altra pels guiris. Els locals paguen entre 4 i 20 vegades menys que els de fora i això coincideix amb els preus que m’han donat. Truco el Samuel i efectivament em confirma que els preus eren per a residents. Ahhh amigo! Quedem en que mirarà a quan puja tot per a guiris.

L’endemà, a un dia que arribi la Luc em truca elSamuel. Els preus canvien bastant, però estem de sort, és temporada baixa i ens ofereix preus locals si ho reservem a través d’ell. Sort que parlem per telèfon sinó li feia un petó!

Total, que al final pel mateix preu que ens hauria costat anar super tirat en tendes de campanya ens haurem de conformar amb hotels de cinc estrelles, llagosta, jacuzzi, servents... buenu, potser tant no, però vamos, que ens fotrem un viatge de l’hòstia!!!

Així doncs el programa de viatge serà el següent:

·     Dia 1: Arriba la Luc i passem el dia a Nairobi,

·     Dia 2: Volem cap a Mombasa,

·     Dies 3 i 4: estarem a Mombasa en hotel de lujazo en una platja paradisíaca,

·     Dia 5:  Volem cap a Nairobi,

·     Dia 6: Recollim el 4x4 amb tenda de campanya al sostre i marxem cap a Aberdare. Passarem la nit a l’Ark (hotel que sembla l’arca de Noé i on es poden veure animals de nit).

·     Dia 7: Creuarem Aberdare i anirem cap a Nakuro on acamparem de nit,

·     Dia 8: Creuarem les muntanyes per arribar a Massai Mara on ens allotjarem en un campament-resort de luxe durant tres dies,

·     Dies 9 i 10: ens perdrem per Massai Mara a la caça de lleons,

·     Dia 11: tornem cap a Nairobi,

·     Dia 12: Volem cap a Kilimanjaro,

·     Dies 13, 14, 15, 16, 17 i 18, pujarem al Kilimanjaro,

·     Dies 19 i 20: Els passarem a Nairobi de relax.

Si algú pensava que tot acabaria aquí... innocents!

Quan ja ho tinc tot organitzat i pagat rebo la confirmació del Kilimanjaro i ens n’adonem que el dia que volem de tornada a Nairobi no arribaríem a temps a l’aeroport i per tant hem de canviar el bitllet de tornada. Cap problema, entro a la web de la companyia aèria i canvio el bitllet. Error! No hi ha vols aquest dia, no passa res, un dia més. Error! No hi ha vols aquest dia... Val, pròxim dia disponible 14 de maig, perfecte si no fos perquè la Luc vola de tornada cap a Austràlia el dia 13! He de trobar una altra companyia. Kenya Airways també vola i vola els dies que necessitem. Només hi ha un petitíssim problema. Falten 14 dies per al vol i la companyia no retorna els diners si cancel·les en menys de 14 dies! Truca! Corre truca!!! I a sobre és Divendres Sant!

Aconsegueixo parlar amb una noia i li demano que ho cancel·li, diu que ho farà. Truco al cap d’un ratu, diu que ja ho farà. Torno a trucar i que ja ho farà! TIA (this is Africa)!!! Al final truco i em confirma que el vol s’ha cancel·lat i que em retornaran els diners. Buff, pels pels! Jo ja he reservat els vols amb l’altra companyia.

Ara ja puc respirar tranquil, al final, com no podia ser de cap altre manera amb Ambelscollonsalama Tours ha sortit tot rodó!

Ara falta posar la ruta en pràctica. Sortirà tot segons el planning? Hi haurà canvis d’última hora? Es perdran avions? Els hotels no existiran? Se’ns cruspirà un lleó?

S’accepten apostes!

Ara ja fa varies setmanes des de la última actualització del blog. No, no és ni mandra ni que me n’hagi oblidat, senzillament no he tingut temps. Durant les últimes tres setmanes he tingut visita. La Lucineh ha vingut des d’Austràlia per conèixer Àfrica.  Com podeu imaginar, escalar muntanyes, perseguir lleons i girafes i perdre’ns en el fang ocupa gairebé tot  el temps que tens, i tenint a la Luc per aquí entendreu que hi ha coses millors a que dedicar-se que no pas a escriure blogs! Com per exemple preparar sopetes i bullir arròs quan es posa malalta.

Però no patiu, Ambelscollonsalama Tours no s’atura! La guia de com no viatjar pel món segueix i les tres setmanes viatjant per Kenya i Tanzania amb la Luc han donat per molt, per a tant que no podré posar-ho tot en un sol capítol. Així que aneu mirant el blog força sovint perquè en les pròximes setmanes penjaré capítols per (com a mínim) Mombassa, Road Trip, Massai Mara, Kilimanjaro i Últims dies a Nairobi.

Aquesta nit torno cap a casa. La meva aventura Africana ha arribat a la fi (per ara). El contracte amb el que vaig venir s’ha acabat i ja n’estic fart de celebrar les Champions en llocs remots, aquest cop toca anar a al plaça de la Font!  Fins aleshores em tancaré a casa a escriure els capítols finals de  les aventures africanes (amb estones de descans per anar als bars, a passejar per la Rambla, a la platja, sortir amb els amics, pujar aMont-Ral, anar a diades castelleres, buscar nova feina, anar amb bici... vamos, que si tinc temps em posaré a escriure en algun moment).

Un petó a tots i fins molt aviat! (demà)

Quan et diuen que la pròxima destinació és Ressano Garcia, per a construir una presa a l’Ikumani river no sona del tot malament. Quan et diuen que Ressano Garcia és el punt fronterer entre Moçambic i Sud Africa, no sona malament. Ara, quan descobreixes que el riu en el que treballaràs 10 hores al dia, al creuar la frontera se’l coneix com Crocodile River, la cosa ja no sona tant bé.

Després de dues hores de cotxe per recórrer 90km d’autopista arribem al poble. Triguem dues hores per tres motius:

1.    El transit sortint de Maputo és com a qualsevol altre capital del món: horrible.

2.    L’Autopista no és més que una carretera com la de Tarragona-Valls. Un carril per sentit, sense mitjana i amb un voral prou ample per a que els cotxes lents el facin servir com a carril addicional arribant a trobar-te fins a quatre cotxes en paral·lel.  Com a bona autopista en alguns trams (quan no hi han semàfors) es permeten els 120 km/h. Però només en alguns trams, i això ens porta al tercer punt.

3.    Quan el tram de 120 km/h passa automàticament a 60 km/h i hi ha un control de velocitat amb una càmera mòbil i una desena de policies plantats al darrera, et costa una mitja hora arribar a un acord acceptable per a les dues parts. Al final el meu conductor va estalviar-se una multa de 30 euros posant-ne 10 a la butxaca de la nostra amiga policia. Amiga perquè al tornar cap a casa ens volia tornar a parar i una setmana després, quan hem tornat a pujar ens saluda i (com que el conductor ara ja s’ho coneix i va a poc a poc) amb caxondeo gira la càmera cap a la nostra direcció.

Al final entrem al poble. Després del controlde velocitat comences a trobar cases penjades al vesant de les muntanyes. Cases senzilles, fetes de maó i llaunes sense pintar. Pocs metres abans d’arribar a la frontera la vida a la vora de la carretera s’intensifica i trobes tot de gent venent coses de tota mena: menjar, alcohol, tabac, recanvis pel cotxe, targes pel telèfon, telèfons, sexe, drogues i tot tipus d’objectes robats a Sud África i que acaben de creuar la frontera.

Just abans del primer control depassaports agafem una sortida a ma dreta i baixem cap al poble. L’asfalt desapareix i el camí de terra dona pas a un carrer boterut que serpenteja poble endins. DVDs pirates, fruita, sabates, vestits amb la bandera australiana, morters, en aquests carrers es ven de tot. Trobem el nostre contacte i ens guia a través del poble. Passem pel costat de la planta de tractament d’aigües. Una piscina de decantació i uns bidons que fa més de 30 anys que ningú manté. Enfilem amb el cotxe per un carreró de roques que creua el que sembla un mercat. Arribem a les vies del tren i allí el túnel de drenatge d’un dels barrancs ens serveix per creuar l’altre banda de les vies amb el cotxe.

Allí hi ha la bomba d’aigua que abasteix el poble. El nostre guia ens informa que ara mateix es el punt més negre. En els últims dies han “desaparegut” un parell de persones en aquest punt. Tots entenem que vol dir per  desaparegut. Seguim perun camí estret i mig amagat per les herbes. El camí s’acaba a al vora d’un toll on les dones renten la roba i es renten elles mateixes. L’enginyer local que ve amb mi no pot parar de mirar i és que això és el que té ser pastor de la teva parròquia, debilitat per les dones mig despullades!

Aparquem el cotxe sota l’hombra d’un arbre, agafem les nostres coses i enfilem cap a les vies del tren. L’única forma d’accedir al lloc de treball. Caminem un quilòmetre per les vies no sense contemplar altres tolls amb dones rentant.

Finalment deixem la via i baixem cap al riu.

Consells:

·     No us quedeu sols, que un vigili sempre,

·     No us apropeu massa  a l’aigua,

·     Si l’aigua es ràpida i hi hacorrent és segur,

·     Si l’aigua esta en calma i res es mou, aneu amb molt de compte.

·     Els cocodrils no avisen, si el veus de lluny fes una foto, si el veus a prop... ja és massa tard.

Descarrego els meus trastos i em disposo acomençar amb els meus mapes. Els companys em deixen sol i marxen a xerrar am buns locals que estan pescant a la vora del riu.

Comencem bé, primer consell fora. No passa res, estic prou lluny del riu per no preocupar-me. Segueixo treballant. Vaig buscant defectes a la roca, punts que a l’hora de la construcció de l’embassament puguin representar  zones de debilitat. Segueixo un dels dics intrusius i em porta directament cap al’aigua, cap a un toll que queda darrera les roques, protegit de la corrent i per tant amb aigües tranquil·les. Maco, els companys em veuen i s’apropen, es preocupen per la meva seguretat i els demano que es quedin, que un vigili i que l’altre m’ajudi a acabar ràpid i sortir d’allí com més aviat millor.

Acabem la feina en aquest costat del riu. Hauria de creuar a l’altra banda però l’aigua és massa profunda i hi ha massa corrent. Avui no podrà ser.

Una setmana més tard, quan tornem al lloc trobem un grup de gent pescant i un d’ells fa servir una barca. Barca, a tot n’hi diuen barca. Unes llaunes mal soldades que floten a l’aigua. El convencem per a que ens ajudi a creuar el riu.

Pugem a bord i ens acotxem. Si ens quedem de peus ens garanteix que bolcarem. Ell rema amb un pal on hi ha enganxat dos tapes d’alguna galleda. Les aigües estan tranquil·les mentre avancem per la vora del riu. Jo m’adono que davant meu hi ha una galleda per aixecar aigua. Miro millor i veig que algo d’aigua hi ha al fons de la barca. Ressegueixo la vora de labarca hi veig uns quants forats deguts a la corrosió del metall. Sobretot seguretat.

Em remuntat uns metres riu amunt quan el nostre taxista decideix encarar la barca cap al mig del riu, on hi ha les corrents més fortes formant uns quants ràpids. Entrem a la corrent i entenem de cop a que es referia amb el risc de bolcar la barca. La corrent és molt forta i colpeja la barca de costat. L’aigua ens vol encarar riu avall però el nostre conductor s’esforça a mantenir-la perpendicular al riu. Aprofitant la corrent es deix anar i amb l’empenta creuem els ràpids fins a una zona de matolls on l’aigua és més tranquil·la. Rema fins a una platja que hi ha a la vora i desembarquem,uns tres-cents metres més avall d’on volíem anar però ja ens va bé. Jo seguiré amb els meus mapes i prenent mesures mentre els altres es dediquen a contemplar l’aigua. Mentre prenc mesures a la vora d’un toll tranquil sento uns sorolls que m’incomoden molt. No sé que és ni ho vull saber. Marxo d’aquella zona sense tenir totes des dades que volia, però millor això que res, i millor això que ser el pròxim “desaparegut”. Al final marco el punt per al sondeig amb esprai per fer grafitis (normalment faria servir pintura fluorescent però d’això aquí no se’n troba), prenc les coordenades del punt i tornem cap a la barca. La tornada és tant moguda i imprecisa com ho ha estat l’anada. Tot i que l’home s’havia ofert a portar-nos de gratis perquè estem fent feina per al poble, li donem una bona propina (és probable que quan comencin els sondejos ens faci falta la seva ajuda i per tant val més deixar-lo content).

Després d’haver creuat el Crocodile river en dues direccions, d’haver passat una bona estona a la vora de l’aigua i d’haver sentit sorolls estranys decidim que ja és hora de tornar cap al poble .  Desfem el camí per les vies, tornem al cotxe i parem al restaurant per encarregar algo de menjar. Com que tardaran 45 minuts en cuinar el que hem demanat aprofitem per fer una visita a l’estació del tren del poble.

L’única forma de transportar les eines és a través de la via del tren. Després d’una sèrie de reunions hem acordat amb l’autoritat ferroviària que farem servir per al nostre transport una de les maquines que normalment fan servir per a les feines de manteniment. Volem comprovar l’estat de l’estació, el millor punt per fer la càrrega... llogistica.

De camí cap a l’estació te n’adones del mal que ha fet la guerra en aquest lloc. La guerra i el caràcter Àfrica. Aquesta gent són capaços de fer grans coses, però totalment incapaços de mantenir-les. Amb el temps t’adones que aquí les coses és més fàcil construir-les de nou queno pas mantenir-les i arreglar-les de tant en tant. I aquest poble no és diferent.

El poble està dividit en dues parts, una, la moderna són tot xaboles de llauna i alguna de maó. Les tendes són branques irregulars entrelligades com es pot i cobertes amb un tros d’uralita o amb una lona de plàstic. L’altra part és la part antiga, la part que durant l’època colonial va créixer a partir de l’estació de tren, la última parada abans de creuar cap a Sud Àfrica. Aquesta zona és ben bé com a les pel·lícules de l’oest americà. Les cases són precioses. Grans, amb porxos de fusta, amb parets sòlides i finestres. Els carrers segueixen un ordre regular, hi ha arbres i voreres. Però tot està abandonat. Roba estesa, un fil de fum o unes llaunes de cervesa t’indiquen que alguna de les cases encara està habitada, però per fora es veuen completament abandonades. Alguna casa encara conserva el número de la porta i en algunes encara s’intueix el color original amb que la van pinar. Però en general totes s’han tornat d’un color grisós trist, els vidres s’han trencat,les portes estan esbotzades i els arbres s’han menjat la vorera. Algun cartell mal penjat i descolorit t’ajuda a imaginar on hi havia un bar, on un barber, un supermercat... visions d’un passat molt actiu que ara no és més que un poble mort.

Una de les cases que fa frontera entre la part vella i la part nova és l’hotel. Dos edificis deixats envellir sense que ningú n’hagi tingut massa cura. Si m’hagués quedat més dies m’hauria allotjat aquí, però els canvis de plans fan que hagi de tornar a Nairobi la setmana següent i per tant no podré gaudir de l’atracció principal de l’hotel. Un cocodril adult que tenen a la recepció. A Las Vegas, a les Bahames, o a Tailàndia val, alguns hotels tenen cocodrils, però també tenen unes mesures de seguretat com deu mana i un subministrament de menjar per que les bestioles no pensin en sopar turistes. Però aquí? La veritat és que no he vist cap carnisseria a prop i si l’estat de la piscina on tenen l’animal és similar al de la resta del’edifici... potser no és mala cosa que al final no m’hi hagi de quedar a dormir.

Com que encara falta una mica per a que el menjar estigui a punt ens arribem fins a la duana. Una conversa ràpida amb el militar que controla els passaports i el convencem que aquell és el millor puntper fer fotos del riu. Ens deix entrar en la zona neutral sempre i quan no intentem creuar cap a la zona sud-africana. Un cop dins això és can pixa. Tot de tendes duty free venent alcohol i tabac. Gent venent de tot, gent preguntant-te si vas cap a Sud Àfrica per creuar amb tu, gent col·lant-se perun forat a la balla, i nosaltres fent fotos del riu i de la frontera.

A la dreta Moçambic, a l'esquerra Sud Àfrica 

Amb la curiositat satisfeta tornem al poble asatisfer els nostres estomacs. Dinem un plat combinat i contemplem com un grup de turistes comparteixen una cervesa en companya d’una de les noies. Clarament una noia de lloguer, però aquesta és blanca i això sorprèn, perquè si en un poble com aquest hi ha dones blanques prostituint-se vol dir que hi ha molt denegoci.  De fet mentre feia els mapes he trobat paquets de preservatius per totarreu. Tots per estrenar però.

Després de dinar tornem cap a la capital, això si, de camí tornem a saludar la nostra amiga policia i torna a fer veure que ens fa una foto amb el seu radar.

Un cop a casa tot segueix igual, el jacuzzi espera i sen riu de tu mentre et dutxes fent servir una gerra de plàstic i un dels bidons d’aigua de reserva perquè ja portem quatre dies sense aigua i la cosa pinta que seguirà així fins que marxi. Els companys de feina decideixen anar a sopar fora i tots comenten que volen veure el partit (tots menys un que em va fer caure de cul a terra quan durant el partit del Shaktar em va preguntar “així doncs, aquest tal Messi és famós?”, pakistanesos, no els treguis del seu criket). Dos minuts abans de començar el partit em sorprenen aixecant-se de la taula i disposant-se a marxar. Però no volíeu veure el partit? Si, però a casa. I no ho podíeu dir abans?! Ha de ser ara a dos minuts del xiulet inicial? Com que un partit de cricket dura hores (o fins i tot dies) no entenen que perdre’s els primers deu minuts d’un Madriz-Barça és un sacrilegi! Que hi farem, segons quines coses no les entendré mai.

La setmana que ve torno a Nairobi. Aquest cop tinc tres setmanes de festa i com que ve la Luc de visita anirem a fer un tomb per Kenya i si tot va bé a pujar el Kilimanjaro. Ja aniré explicant que tal va el viatge.

Abans de marxar de Maputo hi havia una cosa que havíem de fer. Un bon dinarot a la vora del mar.

Diumenge vam baixar amb els companys de pis cap al passeig marítim on hi ha el club nàutic.

El club nàutic se suposa que és un dels millors llocs de la ciutat per menjar peix i marisc i això s’ha de comprovar. Potser no tenim dutxes d’aigua calenta, però us deixo unes fotos de la meva llagosta per fer salivera!

Un petó molt fort a tothom!!!