Primer, després, sempre, CONSTANTÍ !!!!

A Pep. El dia de reis d’aquest any vaig començar a penjar comentaris al blog i fins a ara havia rebut moltes visites, més de les que esperava, però no havia aconseguit rebre comentaris. Potser és que penso en algun símil periodístic i, encara que els peixos grans saben en tot moment què fa el peix petit, el peix petit és un problema quan el gran n’està pendent. Si fins ara llegien, ara ataquen, bona senyal.

Bona senyal quan algú que és un peix veritablement gran, i no precisament d’alçada, t’escriu per a dir-te que fas mal, però que, a més a més, t’estàs fent mal, ... o si vull ser un guerxo al país dels cecs. Suposo que a nivell personal tant li deu fer al meu interlocutor si em faig o hem deixo de fer mal –i jo penso que ell hauria d’alegrar-se si em faig mal, a menys que sigui d’esquerres de debò i encara que a l’ombra estigui amb mi, que calia canviar, que així no anàvem enlloc- però el que no deu suportar és que jo faci mal al seus amics. No ho sé el temps ens dirà el què. Però és que potser m’equivoco en la importància de les frases i la important del seu mail era que les coses poden empitjorar,  és un advertiment, considero que es un temor, no per mi sinó pels meus contraris, ja que sent com són els seus assessors doncs com més es fixen en el peix petit, més importància li donen, el que passa és que el fan gran per moments. I creix, i creix, ...

Un dubte abans de finalitzar aquest tema... fins ara no replicava ningú al blog i no ha canviat ostensiblement la tipologia dels escrits a no ser que: o, per una part, ha amoïnat que a la revista Mosaics hi figuri el meu bloc, i això fa que no escrigui un sol text, sinó set o vuit a l’hora; o, per una altra, que hagi anomenat “al ínclito, al maravilloso, el de los dedos vertiginosos” –extret d’un vell de la Mandrágora- al qui amagat a l’ombra movia les cordes de les titelles o d’algunes titelles, sense donar la cara, bé hi va haver un dia al Sindicat, a l’acte organitzat per celebrar un any de govern, on tothom va poder veure qui tallava el bacallà.

La Comèdia de Falset.  Ple del 30/04, tema pressupostos, el cap de l’oposició, i dic cap de l’oposició perquè segons el portaveu del PP, l’únic discurs d’oposició es faria des de PSC, que estava pactat, que com ja sabem tots són el mateix. Bé, es troben una sèrie d’errades en els pressupostos que, per una banda, no haurien d’haver-se produït, però, per una altra, son esmenes rectificables i l’equip de govern assumí la seva ulterior rectificació. Aquesta però no era la idea predeterminada amb que vingué l’oposició al ple, la seva idea era que o bé els pressupostos es tiraven enrere o bé ells no els votarien, i arribats a un punt van abandonar la Sala de Plens, això si sabent que el seu vot és “abstenció”, tal com diu la llei, i els pressupostos es van aprovar per set vots a favor, cap en contra, sis abstencions. O sigui teatre.

I què significa que no hi hagi cap vot en contra? Que els pressupostos se’ls ha mirat una economista o un polític? Que les errades són numèriques o ideològiques? On són els pressupostos alternatius que ja tenien “bastant avançats” quan es feu la moció? Quines són les apostes pel futur, cap on van dirigides les seves inversions? Res de res. Que no hi hagi cap vot en contra significa que per a una època de crisi els pressupostos estan molt ben fets, econòmicament, socialment, políticament correctes. Anem pel bon camí i  ho estem fent molt, però que molt bé, i el més important, governant per a tothom.