Bona tarda a tothom,

Us penjo un conte que he escrit aquests dies.

Espero les vostres opinions

El vent de les preocupacions

Hi havia una vegada un petit país on la gent que hi vivia, sempre anava d'un costat a l'altre amb posat molt seriós i atabalat.

Era un país on tothom tenia maldecaps.

L'alcalde no sabia què fer per tenir la gent contenta i això li suposava un gran maldecap.

Els treballadors de l'ajuntament sempre tenien queixes de la gent d'aquell país i això els suposava un maldecap.

Els jardiners, no sabien què fer per tenir les flors i els parcs més bonics de tot el món i això els suposava un maldecap.

Els treballadors de la neteja per tenir la ciutat neta, les mares i els pares per que els seus fills fossin els millors, els professors i professores per ensenyar millor, els metges i metgesses per curar a tothom, els botiguers i botigueres per tenir més coses a millor preu... i així tothom.

Per aquest motiu tothom en aquell país tenia mala cara, perquè tenia molts maldecaps.

Quan sortia la gent de casa, no era normal parar-se a fer-la petar amb la resta d'habitants d'aquell indret, tothom tenia massa maldecaps com per malbaratar el seu temps, pensaven amb posat seriós.

Un dia d'hivern, els homes del temps d'aquell país, van avisar a la població de que els mapes del temps indicaven que hi hauria un vent molt fort.

Això era un gran maldecap per tothom.

La gent del país, preocupada pel vent, va tancar portes i finestres i va quedar-se a casa.

I va arribar el temut vent. Va començar a bufar, i no era un vent com aquells ventots d'altres cops, que feia malbé arbres i cases, que feia córrer pel carrer contenidors o bosses estripades.

Era un vent càlid i agradable, una brisa d'estiu suau... no calia haver-se capficat, aquell cop. Els homes del temps ho havien exagerat molt, va pensar tothom.

I la gent del país va començar a obrir les portes i les finestres, i fins i tot va sortir al carrer.

Va ser llavors quan una cosa estranya va passar: el vent, de sobte, va començar a bufar fort, molt fort, i a endur-se amunt, molt amunt, els maldecaps de la gent. Sols arrossegava això: maldecaps.

Quan els maldecaps pujaven amunt i el vent els arrossegava, se sentia riure a la gent... quan la gent veia el seu maldecap lluny, junt amb d'altres, pensava que potser n'hi havia de molt més grossos que els d'ells, que potser no calia preocupar-se tant i el que era important era escoltar als altres i demanar-los consell, que el que era important era disfrutar de l'ajuda dels altres... que el que era important no era pas tenir els millors parcs del món, sinó passejar pel parc. Que el que era important era escoltar què li passava a la gent i ajudar-la a solucionar-ho, que el que era important era parlar i jugar amb els fills, gaudir ensenyant, ajudar els malalts...

Aquell vent, que tants maldecaps havia dut als homes del temps, s'havia endut els de tothom per tal d'ajudar-los a veure que les coses quan és miren de lluny no sempre són com quan les veiem de prop.