Pedra seca.Barraques i Cossiols. Ruta del Cister

 

 

72. Fascinant construcció.

 

empre m’ha fascinat aquesta barraca de doble cos i d’una sola portalada, serà perquè ara està emplaçada en el ben mig del bosc, en un indret induït d’un màgia silenciosa i lluminositat especial.

Un bosc que ha sorgit espontani per l’abandó de les terres de conreu.

La barraca està rodejada pels pins altius i fràgils al vent. Aquesta construcció té una estètica de línees cuidades, senzilla i majestuosa. Les pedres de la barraca guarden velles històries de pagesos i pastors obsessionats en treure fruits d’unes pobres terres, que en aquest indret, van veure créixer i donar fruits a uns garrofers, que anys més tard les glaçades de l’any 1953 van assecar la seva vida.  Incapaços de rebrotar varen ser arrencats i destinats a cremar en les llars de focs i les cuines de llenya.

 

L’arc adovellat o de rastell, permet l’entrada a la barraca que té dos estances fosques, separades per una gruixuda paret amb una porta de llindar pla. Una estança pels animals, l’estable, i l’altra pels estris i per a fer foc.

 

En escriure aquestes ratlles he sabut del traspàs del professor Pere Anguera, en l’època que ell era el President del Centre de Lectura de Reus, el vaig trobar visitant algunes de les construccions de la Ruta de les barraques del Pla. Estava meravellat.

 

Aprofitant que som en vigília del dia de Reis, us deixo un petit conte perquè no perdem mai la il·lusió d'infants.

 

 

Els tres Reis de la llinda de l’església de Santa Maria.

Crònica de Ximènis de Palau*

Manel Tosas*/2009

                                                                                   

“Era el mes de març de l’any del senyor 1280. Venia amb sa cort el gran rei Pere  des de Balaguer.  Restaren dos dies sencers  al monestir de  Poblet entre  monjos. Mon senyor caçà pels grans boscos feres  totes de gran mida amb molt de coratge.

 

Demanar  a l’Abat  un fidel guia per a travessar sense demores les terres properes del templer de Barberà,  arribaria en hora bona a Santes Creus  per  poder, en dos dies de camí,  entrar a Vilafranca evitant  ser hostatjat pels Temples de Barberà que guardaven amb gelosia i delmes el pas pel coll curt en forma de cabra

 

A Poblet hi feia estada un boter  de Torrosolla que coneixia, com pocs, els camins drets que travessaven pel sol naixent les terres del camp vorejant les del Bisbe de Tarragona. Eren camins estrets sense l’empedrat antic enmig d’espessos boscos  

 

El cavaller de Moncada fou reticent per travessar  aquell coll de nit, car era un lloc plegat de bruixeries i  mals esperits. Temps feia que lo rei moro   destruir lo castell e feu desmuntar-lo pedra a pedra. Lo moro  degollà  tots els  defensors sense benedicció ni confessió, emportant-se ses dones i  els nins que quedaren vius.

 

Lo rei no atengué la petició del seu cavaller i travessaren de nit  el coll embruixat. De tots era coneguda la valentia i audàcia del gran Rei, amant d’ aventures i dificultats. No tenia por ni de guerrers ni d’ànimes perdudes, sols de la mà de Déu

 

 

 

 

 

Detall de la façana de l'esglèsia de Sant Ramón - inicialment de Santa María - S.XIII El Pla de Santa Maria

 

Els bons homes de Déu evitaven creuar aquell pas, doncs a les nits fosques  les ànimes perdudes dels degollats amb  pecat  encara erraven i ploraven  la  maledicció del poderós  rei i  mag sarraí  de no  deixar creuar ses ànimes, ni a nord ni a sud,  si no era robant el cos d’una  persona que estigués en gràcia de Déu .

 

El boter de Torrosolla  explicar al Rei que per a allunyar les ànimes perdudes  s’omplís sa boca d’alls. És deia  en lo lloc,  que  les ànimes perdudes no entraven per la boca del homes amb pudor d’ alls . Així ho feren tots els seus cavallers,  dames i servents..

 

Caminaren a la vesprada per no donar senyal ni ser vistos en  nit ventosa que ofegava els sorolls dels carruatges. Marxaren quan caigué el sol. Era temps de lluna nova. De tots era coneguda la destresa i afició de lo senyor en cavalcar de nit,  de sa fortalesa en vèncer el fred,  la pluja o la neu i mofar-se de qui grunyia o suplicava.

 

Manar desguarnir les cavalleries de tota mena de faldilles i cintes ostentoses, calia semblar senzills mercaders i no cavallers de cort. Alertada era la comitiva per la presència de bandolers  sarrains conversos de vora les fontscaldetes i de Salmella.

 

 Arribaren de matinada al coll, on bufava tan fort el vent a sa esquena  que travessa les grosses  capes de pell fins als ossos. Els xiscles portats pel vent eren els  crit de les ànimes perdudes cercant els homes  per a reviure en gloria i no en pena. Tan esfereïdors eren els seus  plors i gemecs que més d’un servent s’orinà de por.

 

Resaren tots en veu baixa pregaries als Sants.  A més d’un cavaller li semblar que una ànima perduda volia posseir-lo. Eren cinquanta els cavallers amb dames i escuders amb molts d’altres servents  i mulers que acompanyaven al gran senyor.

 

En sortir el sol havien passat amb poca dificultat el coll. Encaminant-se pel camí a l’ermita   anacoreta de Sant Pere,  a la vora del monestir  reial de Santes Creus, abeuraren ells en una font,  i les cavalleries en un rierol mig glaçat. Sa vista veia la plana del camp amb l’horitzó coronat pel resplendor de la mar.

 

Encengueren una gran foguera al recer  per a escalfar els cossos entumits pel fred i la humitat. Queixalaren  pa eixut dels monjos amb cansalada a les brases,  begueren del fort vi calent. Al deixar de bufar el vent s’oïren els cops dels picapedres a la muntanya

 

El cavaller de Cervelló  explicar que eren els treballs per a una  església que construïa el bisbe de Tarragona a la primera vila del camp en la que es veiés la mar. Era en una  vila amb pocs focs,  coneguda com la  Villalba, amb famílies de carboners i pastors, servents tots,  que  tenien l’esperit ferotge de revolta.

 

Al parlar mon senyor  feia tanta fortor d’all que entre els cavallers es guardaven distància de dos passos . No volia ser recordat per fer  fortor d’alls i ser el motiu de burla d’estranys, ni  de que cantessin rondalles malintencionades  de sa persona

 

Sense donar-se a conèixer voler saber  lo Rei nostre senyor si l’obra del Bisbe era digna de mirar.  Trobaren la nova església , a les afores de la vila closa, ja coberta i  de mides mitjanes. S’alçava damunt un replà  amb la creu seguint el sol , adornada tota ella de mènsules grotesques, la porta guardada i esculpida  amb  àngels i arcàngels.

 

En la llinda, era bellament esculpida la Verge alletant a l’ infant diví , guardats pels arcàngels , acompanyada de Sant Josep espòs , de  pastors que adoraven humils i  encara restaven figures per esculpir dels tres reis d ‘orient adorant a l’ infant. 

 

  Al mestre escultor li feu explicar aquella figura que representava a  Sant Josep de mirada altiva a la dreta de la Verge Maria alletant.  Era feta a  semblança del Bisbe que demanà destacar per damunt de les  altres figures. La figura que no adorava,  mirava arrogantment de front ,molt guarnida de bells vestits adornats de joies

 

 eient la vanitat del Bisbe, oferir mon senyor una moneda per les  figures que restaven  dels mags per fer-les a la seva semblança i a la  dels nobles de Montcada i  de Cervelló.  Les tres figures  tindrien  actitud humil i servil per  a adorar  a l’infant de Déu.

 

Feu el mestre escultor tres ratlles amb el carbó, amb sa destresa esculpí les tres petites imatges a les seves semblances . Complagué molt als cavallers tan distingit tracte de són senyor en quedar gravats,  en la pedra perpètua , acompanyant  al seu gran Rei i   adorant l’Infant diví alletat per la Verge Maria en aquella vella llinda de pedra .

 

Quedava gravada sa imatge en  l’església de Santa Maria  sense que el vanitós Bisbe en fos coneixedor.  En cada Nadal, nostre gran Rei, recordava  que humilment  amb ses nobles fidels adorava al diví infant  en  lloc pla i ventós de Villalba ”.

 

FI

 

 

 Detall del retrat en pedra del tres reis adorant.