Pedra seca.Barraques i Cossiols. Ruta del Cister

62 - La barraca de la llegenda del pastor

El dia que vaig trobar-me amb aquesta petita i senzilla barraca vaig estar a punt de despreciar-la. Vaig pensar que era tan simple i senzilleta que no valia la pena fotografiar-la. Però vet aquí que la gosseta que m’acompanyava aquell matí, hi va entrar una i altre vegada com si em digues “Ajupat i entra-hi”. Em vaig ajupir era tan petita que just i cabrien dues persones sentades, a més era tan austera que ni tan sols hi havia un petit armari ni coco.

En fi, que la tenia completament arraconada i oblidada fins el dia en que la Dolors, en va fer arribar un conte que parlava d’un pastor i una barraca que va construir en una nit. Serà aquesta, qui sap?

Dins un entorn molt poc accesible, ple de vegetació hi ha una petita barraca. En aquest paratges les herbes són molt bones per les ovelles.

 

LA LLEGENDA: EL PASTOR DE LES SIS OVELLES

 

Es pot llegir a l’Amukan, que és el gran llibre de les fades, que hi havia una

vegada un pastor que vivia en un petit poblet, anomenat Santa Maria del Pla

( avui el Pla de santa Maria) , i que cada dia portava a pasturar les seves ovelles pels camins i pels boscos de la contrada.

En Magí, que era així com es deia el jove pastor, només tenia sis ovelles. Com

que amb això no podia ajudar gaire la seva família es guanyava uns calerons

prenent a pasturar també les ovelles dels veïns. Ell deia que tant hi feia

passejar-ne sis com un vintena. Tothom estava molt content amb ell.

S’estimava els animals i sempre els retornava sans i estalvis.

Cada dia, doncs, s’aixecava a trenc d’alba per tal de poder portar ben lluny el

seu ramat, allà on les pastures eren més verdes i fresques, abans que el sol

pogués fatigar-los i tornava a casa quan el sol es ponia per tal que el ramat no

patís calor.

Els veïns del poble sabien que en Magí marxava per què sentien el seus xiulets

allunyar-se de matinada i sabien que arribava quan els xiulets tornaven a

sentir-se en la llunyania. Però els pastor no xiulen per fer saber els veïns quan

marxen o quan arriben. Els pastor xiulen per tal que les ovelles els sentin i no

es perdin. I per això xiulava en Magí. Per això i per què sempre estava content.

En Magí no tenia por. Des que era ben petit que estava acostumat a anar tot

sol per la muntanya de dia i de nit, amb sol i amb pluja. El jove gaudia

caminant al costat del seu ramat i cap altra cosa li agradava més al món que

descobrir un nou indret per passar el dia contemplant el cel mentre les ovelles

menjaven a cor que vols. Li agradava ser pastor. Només volia ser pastor. Però

encara tenia poques ovelles. El seu somni era aconseguir una trentena

d’ovelles per tal que la seva mare pogués fer formatges per vendre al mercat. I

això somiava cada dia mentre contemplava el cel, estirat sobre l’herba fresca i

verda.

Explica l’Amukan que hi va haver un hivern molt fred. Tant fred que els arbres

es gelaven durant les nits. Tan fred que la gent no podia treballar al camp per

què les mans s’aclivellaven. Tan fred que les famílies dormien al voltant d’un

foc per por a congelar-se. Tan fred que en Magí no podia trobar un bri d’herba

per les seves famolenques ovelles.

 

 

La senzilla i petita barraca que es va fer en una sola nit (?)

 

Va passar una setmana i el pastor no havia pogut portar el ramat a menjar

enlloc i la llet que donava era cada cop més escassa. Semblava que tot estava

perdut quan un matí van veure sortir el sol. Un sol esmorteït en un cel sense

núvols. En Magí no s’ho va pensar. Va agafar les seves sis ovelles i se’l va

sentir xiular mentre s’allunyava del poble. Va caminar i caminar sense aturar-se

i ja era ben entrada la tarda quan va trobar un racó arrecerat del vent on encara

hi havia prou herba per atipar el petit ramat. Va asseure’s pacient en una pedra

mentre els animals gaudien del banquet i el sol va desaparèixer per donar pas

a la nit. I la temperatura va baixar de sobte. I un vent gelat va fer tremolar el

jove pastor i el va fer conscient de que s’havia entretingut massa i que no

podria arribar a casa. Desesperat es va adonar que no hi havia lloc on refugiar-se

i que era impossible sobreviure a una d’aquelles nits despietades.

Sol, amb les seves mans, va començar a traginar pedres per fer un cercle al

voltant de les ovelles i va continuar traginant més i més pedres per amuntegar -les,

una sobre l’altra, fins aconseguir aixecar una paret que les protegís del

vent. Els animals s’agrupaven per escalfar els cossos d’aquell fred que tallava i

en Magí, esgotat, amb tot el cos gelat, continuava lluitant per alçar aquella

paret de pedra sabedor que era l’única possibilitat de salvar les pobres ovelles.

Quan el sol tímidament tornava a acariciar la terra, en Magí va obrir els ulls

envoltat del seu ramat, dins d’una construcció de pedra que els aïllava del món.

Va romandre estirat observant aquelles parets que no recordava haver aixecat i

aquell sostre impossible que semblava burlar la llei de la gravetat. No

s’explicava com havia pogut sobreviure a la nit més freda de tot l’hivern. Es va

mirar les mans torturades, va contemplar desconcertat les ovelles i va saber

que era viu gràcies a elles.

En algun moment de la trafegada nit, abatut i sense esperança, havia perdut el

coneixement. El ramat s’havia arraulit al seu voltant fent que el cos recuperés

l’escalfor perduda. En Magí no s’ho podia creure i va saber que volia més que

mai ser pastor d’ovelles. Es va aixecar, es va espolsar i va començar a xiular

per fer saber a tothom que tornava sà i estalvi acompanyat de les seves sis

ovelles.

Ningú recorda ja com va aparèixer aquella espectacular construcció de pedra

enmig d’aquella esplanada erma. Sembla però que, des d’aleshores, tothom

que tenia un tros de terra se’n va fer una per aixoplugar-se.