Pedra seca.Barraques i Cossiols. Ruta del Cister

57- Al mas d’en Roig

ada vegada que passo pel costat d’aquesta barraca em bé a la memòria la mateixa imatge: un grup d’escolars asseguts  en rotllana escoltant les explicacions de la seva professora. D’això ja fa uns quants anys.

Els escolars eren del CEIP Sant Ramon, del Pla de Santa Maria, la professora a qui escoltaven amb atenció era la senyora Josefina Solé, mestre del Pla, planenca de soca a rel i una gran admiradora de les construccions de pedra seca i de tot el patrimoni planenc. Al cap d’uns mesos a aquesta classe els varen distingir amb el premi Baldiri Reixac per un treball referent a les construccions de pedra seca del terme del Pla.  De segur que tots ells continuen tenint respecte i admiració per les nostres barraques, pel nostre patrimoni.

 Vista des del camí

Aquesta barraca té molts elements en el seu interior: cocos i armari,  a l'exterior una menjadora i un paravent.adrada

La seva planta és quadrada amb lleugera inclinació de les seves parets en forma de tronc de piràmide. Tot el conjunt no destaca estèticament, però forma un exemple típic de barraca amb menjadora exterior i paret paravent a cara nord.

 La portalada és orientada al sud i forma un arc de rastell o adovellat, no massa vistós. Des del camí de la vora – el camí del mas d’en Roig - queda en un lleuger plano inferior amb la qual cosa es té una perspectiva clara de la coberta on hi sobresurt, un parell de pams bons, una vistosa pedra de caramull.

Vista de la portalada

Fa poc em varen contar una rondalla que diu que algunes d’aquestes pedres de caramull - al damunt de les barraques-, en els dies d’hivern quan el vent bufava fort i fred, emetien un xiulet característic que els pagesos i pastors, de fa segles, en sentir-lo corrien, cametes ajudeu-me, a tancar els remats o els animals al corral o bé anar-se’n de presa a casa o als masos, donat que el vent els avisava que els llops de hi havia als derruïts castells de Salmella i de Saburella baixaven cap a les planes.

Particularment jo no l’he sentit mai el xiulet, però us ben asseguro que si un dia el sento tocaré el dos, no fos cas.