La història d'aquest mausoleu és la suma de molts
esdeveniments, adversitats i despropòsits que van frenar-ne el seu procés de
construcció.
Tot comença quan l'any 1835 es va produir la
desamortització dels bens de l'Església i es profanaren les tombes reials del
monestir de Poblet. Jaume I, mort a València l'any 1276, estava enterrat a
Poblet. Més endavant van estar a la Catedral de Tarragona, on s'instal·laren en
un taüt de noguera. L'any 1856 les restes es portaren a una tomba del rerecor
de la Catedral.
L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, un dels
grans noms del modernisme català, va usar la simbologia d'una nau per
allotjar les despulles del rei Jaume I. No va ser una nau qualsevol, va
dissenyar una nau summament bella i luxosa, de pórfir i guarnida amb
mosaics. La tomba està guiada per dues escultures: a popa, un àngel i a proa,
una figura femenina. Elles són las que transporten el rei des de la vida
terrenal a una d'espiritual. Per damunt del ferètre hi ha un dosseret suportat
per quatre columnes cilíndriques a cada costat rematades per pinacles; la seva
base és fràgil, reposen damunt de les onades per les quals avança la nau reial.
Domènech i Montaner deix constància, des de la base
on descansa la tomba fins a l'interior del dosseret, i gràcies al treball
escultòric i a l'ús dels mosaics, de quins eren els símbols que
caracteritzaren al rei Jaume I: les seves corones i els seus escuts, que
parlaven de les seves conquestes i dels seus reialmes.
Malgrat que la Comissió
de Monuments de Tarragona va encomanar el mausoleu l'any 1906 a l'arquitecte
Domènech i Montaner, que va morir el 1923 i els eu fill pere Domènech es féu
càrrec de l'obra que en un inici es va instal·lar en el creuer de la Catedral,
davant l'altar dels Sant Crist. El 1952 Franco decretà que les restes reials
tornessin a Poblet, fet que va passar el 3 de juny de 1952.
El mausoleu va estat depositat als magatzems de la
Catedral i després - fins al 1984 - a l'escorxador (actual Rectorat). Es va
restaurar per Eustaqui Vallés i Helena Calaf. Definitivament va ser l'any 1992
que l'escultor Bruno Gallart i l'arquitecte Lluís Bañeras farien descansar
aquesta obra modernista al seu lloc actual, pati dretà de l'Ajuntament.
La casa del Dr. Ximenis, canonge de la catedral, va significar un repte per l'arquitecte Jujol ja que havia de construir un edifici tot justa llindant la muralla romana i al davant de la Via de l'Imperi, reformat al principi del segle XX. Jujol estructuraria l'habitatge a partir d'un vell paller, situat a la planta baixa, i un primer pis, que tenia l'entrada al carrer de Salines (paral·lel a la Via de l'Imperi, al darrera de la muralla).
La casa té planta baixa, dos pisos i una torre per accedir a la terrassa superior. Té totes les baranes, excepte l'horitzonal del terrat, de ferro nuat. Jujol va instal·lar uns seients als angles de les balconades, com si fossin els festejadors antics, que eren uns pedrissos que se solien col·locar al costat de les finestres, però a l'inetrior de les cases, d'on es podia guaitar assegut. Aquestes baranes van fer-las al taller Almenara - situat al carrer del Vidre, a la Part Alta - que sempre fou un fidel traductor de les idees de l'arquitecte Jujol.
Els arquitects Cinto Hom Santolaya i Armand Fernández Part, l'any 1989, van restaurar la façana, que van recuperar sobretot els esplèndids esgrafiats que omplen tota la façana i que va dibuixar Jujol. A destacar la inscripció "Ave Maria", a la llinda de la porta d'entrada, fet que confirma la devoció mariana de l'arquitecte. Les sigles que coronen la barana del terrat de la casa, "JHS" (Jesús), foren tretes durant la Guerra Civil i recol·locades durant la darrera restauració.
L'antic escorxador és un edifici públic que va significar per a la ciutat, a incis del segle XX, que fos socialment i econòmicament més moderna i operativa. Es troba situat a la Part Alta, a recer de l'antiga muralla romana. Va ser obre de l´arquitecte Josep M. Pujol de Barberà.
Disposa d'una tanca de ferro forjat - feta per Baldomer Baró, un conegut serraller de la ciutat -que permet l'accés als murs del vell escorxador, aixecats en forma d'U, elaborats bàsicament amb obra de maçoneria i totxo. A l'edifici es pot veure com el totxo embelleix i separa les finestres de remats triangulars del primer pis o crea unes finestres cegues al pis superior.
En alçada, l'edifici té una planta baixa i dos pisos: la planta baixa és la menys decorada ja que sols combina la maçoneria només amb uns pilars de maó adossats a la paret, que sobresurten molt poc del mur i que es mantenen en les altres dues alçades. Al segon pis uns altres grups de finestres cegues, agrupades de tres en tres, preparen la barbacana, l'horitzontal de la qual només és trencada per unes peces verticals que marquen la fi dels pilars iniciats a la planta baixa.
Les façanes laterals es componen d'uns enormes finestrals escalonats que accentuen la verticalitat d'aquest pany de mur i acabats amb un coronament esgraonat al centre del qual hi havia, abans de ser el recorta, la cara d'un porc i d'un bou. Avui hi ha l'escut de la ciutat. Al costat d'aquests cossos laterals hi havia uns pavellons que es dedicaren a laboratori i a habitatges dels treballadors i la plaça pública annexa a l'edifici havia estat l'espai dedicat als corrals dels animals.
El constructor fou el senyor Mas, que, durant la inauguració de l'escorxador, el dia de Santa Tecla de 1901, va obsequiar les autoritats assistents a l'acte amb pastes, licors, dolços i cigars havans. El primer animal sacrificat, el matí del 21 de setembre de 1901, es va lliurar a diverses entitats benèfiques de la ciutat
Entre els anys 1977 i 1978 s'hi van fer reformes. Des del 1986 i fins el 1990 albergà la seu del Taller Escola d'Arqueologia (TED'A). Més endavant s'instal·la el Centre d'Arqueologia Urbana.
El projecte de recuperació per ser el Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili fou encarregat a l'arquitecte Xavier Romaní Bové i es dugué a terme entre al 1992 i el 1993.
Situades en un mirador natural de la ciutat, tot mirant
el mar. Es troben al Passeig de Sant Antoni 15 i 19, obra de Josep Maria Pujol de Barberà, del 1913.
La propietat era la família del senyor Leandre Ripoll
Usón que es desplaçaven des de Barcelona per passar l'estiu.
L'edifici original era molt més gran que l'actual i
oferia una estètica que avui ens consta d'endevinar per certs canvis constructius
soferts l'any 1970, que va enderrocar-ne la part central per bastir-hi un bloc de
cases de nova planta, promocionada per
la família Ixart.
Al conjunt no hi faltaven la casa dels servents, un camp de
tennis, els horts , les cavallerisses, l'espai per als carruatges.
Qui no ha anat mai a "tocar ferro" al Balcó del Mediterrani? Aquesta és una tradició ben arrelada a Tarragona. Difícilment es pot passejar per la Rambla sense arribar al capdamunt a "tocar ferro".
I ho podem fer gràcies a Ramon Salas i Ricomà, que va dissenyar la barana el 1889.
Abans de la barana ja existia el mirador, amb un mur de pedra. Diuen que va ser Castelar qui, en una visita a Tarragona l'any 1863, va denominar "balcó" a aquest indret.
Al capdamunt de la Rambla Nova, al número 2, amb unes magnífiques vistes al mar, trobem la casa d'Antoni Rossell Fortuny.
La va projectar, el 1930, Francesc de Paula Morera Gatell.
És una casa que fa xamfrà amb la Baixada del Toro, amb tres façanes i una mitgera.A la Rambla té baixos i tres pisos. En canvi, a la baixada del Toro té quatrre pisos, a més d'un sotabanc, baixos i entreplà.
El més interessant és el plantejament volumètric de la cantonada i la construcció d'un cos cilíndric superior en el xamfrà.
No deixeu de fixar-vos en el treball de ferreria de les seves balconades.
La casa Salas se situa al número 23 de la Rambla Nova. Va ser dissenyada com a vivenda pròpia per l'arquitecte Ramon Salas i Ricomà, l'any 1907.
Es tracta d'una casa cantonera, amb planta baixa i tres pisos. Destaca epsecialment la tribuna cantonera que uneix l'angle de les parets al pis principal.
Cada pis té una fesomia diferent en el decorat dels seus balcons i finestres.
L'acabament superior de la façana és molt original. Fixeu-vos en els seus pinacles!
El teatre Metropol, situat a la Rambla Nova 46, va ser una obra de Josep M. Jujol, l'arquitecte que, el 1908, va ser capaç d'adaptar les antigues instal·lacions de l'escola del Patronat de l'Obrer per convertir-les en un teatre modernista.
El teatre, tal com el veiem avui, ha estat obra de la remodelació encarregada a Josep Llinàs, el 1995, la qual va merèixer el premi FAD d'Arquitectura el 1996 i el premi REHABITEC del mateix any.
El desnivell entre la Rambla Nova i el carrer Armanyà es va aprofitar per instal·lar-hi l'escenari,<la platea i els dos pisos de butaques.
Per a Jujol, el teatre era com un vaixell, i així ho recrea la seva estructura i les seves decoracions. Molts encara recordareu les tradicionals representacions nadalenques del "Pastorets", a càrrec dels alumnes de La Salle.
Com no podia ser d'altra manera, els forjats de les seves finestres i baranes ens transmeten l'esperit modernista del teatre.
Quan hi entreu, fixeu-vos en els sostres sens oblidar els petits detalls de les seves rajoles.
Molt original aquesta peça de forja, que us pot portar suggeridores interpretacions.
Si voleu trobar més informacions tècniques, cliqueu aquí.
De ben segur que si passeu pel carrer Méndez Núñez sense saber-ne res, aquesta portalada us pot ser indiferent.
Si ja comenceu a tenir una mica de memòria històrica, recordareu que aquesta és la porta dela capella de l'antic Col·legi de Jesús i Maria, ubicat on avui està un altre centre educatiu, el CEIP Pau Delclòs.
Darrera la sobrietat i senzillesa d'aquesta porta s'hi amaga un petit tresor, l'altar de la capella, obra d'Antoni Gaudí, l'única peça de què gaudim a Tarragona i a les nostres comarques.
La capella s'ha conservat, malgrat l'enderrocament del col·legi el 1978, i avui continua oberta al culte.
Formava part de l'edifici construït el 1858 de la mà de l'arquitecte Ignasi Jordà Arnalich.
L'altar està compost per un frontal format per tres espais quadrats emmarcats per quatre columnes que es coronen amb capitells de fulles de tres lòbuls creuades amb una flor al centre. Com podeu apreciar en la fotografia, entre les columnes hi ha tres àngels envoltats d'un fons de cristall amb estels daurats sobre fons blau. Els àngels laterals tenen les mans creuades sosbre el pit i el central sosté un escut sobre el qual hi ha una creu grega daurada i policromada.
Entre el carrer
de la Unió i el
carrer Martí d'Ardenya es va construir, el 1857 un edifici obra de l'arquitecte
Francesc Barba i Massip.
Es tracta d’un
edifici amb planta, entreplanta i tres pisos.
Josep M. Pujol de
Barberà, el 1910, hi va afegir una tribuna de caràcter modernista amb
decoracions històriques, tot transformant les decoracions dels balcons de la
seva façana principal, la que dóna al número 14 del carrer de la Unió.
En l’actualitat
l’edifici ha estat reformat i s’ha construït el pati interior, tot respectant
els elements exteriors de la façana.
La Cooperativa Obrera Tarraconense es va crear el 1904. El seu se situa en la cantonada dels carrerd Reding i Fortuny, obra de l'arquitecte Josep M. Pujol de Barberà que en va fer el disseny el 1917 tot i que n0o es va inaugurar fins el 1932.
Com podeu observar, aquest edifici de planta baixa i pis, té sis obertures en la façana del carrer Fortuny, quatre en la de Reding i tres en el xamfrà, en el qual destaca la seva decoració ceràmica.
Les diferències en les obertures de la planta i del pis són notables. Veieu la diferència?
La Cooperativa obrera tarraconense és una entitat centenària de la nostra ciutat que va merèixer el Premi El Balcó atorgat per Òmnium Cultural i l'Ajuntament de Tarragona.
Continuem a
la Rambla Nova, al número 77, on trobem l’edifici que va ser promogut per la
Caixa de Pensions el 1927. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte de
l’entitat, Enric Sagnier Vilavechia. És d’estil neoclàssic, de façana
llavoradaen els anglesque es combina amb fàbrica de maó vist i dues
torres a les cantonades cobertes per una cúpula semiesfèrica de pissarra. Els
veïns van comprar els seus habitatges i a la planta baixa, actualment, hi ha una
oficina de Caixa Terrassa
