Gravelines, 51 era un lloc tranquil, però a prop de tot: del parc, dels carrers del centre del barri, de les botiguetes de tota la vida, dels serveis de transport públic... tot i que també del centre de la ciutat. Era una manera d'estar desconnectat del ritme de la ciutat sense haver de pagar el peatge de viure a la rodalia i esdevindre esclau del cotxe o del transport públic.

Gravelines, 51 era realment més que una adreça: era una manera de viure a la ciutat amb una altra visió, amb unes altres expectatives envers aquell nucli farcit de gent de pas que, alguns per uns pocs dies, d'altres per alguns mesos, o fins i tot algun cas que s'hi havien de quedar durant més d'un any, havia de viure per exigències del guió professional en aquella ciutat.

Passejar pels carrers del barri en diumenge o durant una estona fora de les hores de més trànsit de personal, sempre era una eventual aventura: des de trobar façanes modernistes amagades darrere d'arbres immensos del parc fins a portes de pàrking amb tot d'imatges de protagonistes coneguts dels  còmics de tota la vida: Superman, Batman...