El bloc del Joan Ruiz

Si ho llegeixes, en àrab, es pronuncia Joan
20/11/2008 :: 20:00h

Aquest dissabte passat vaig anar a una conferència organitzada per una entitat que es diu “Comunitat islàmica Ar-Risala de Tarragona” al Centre Cívic de Torreforta. La veritat és que no hi havia massa gent i un percentatge important eren magribins

La Vicepresidenta de l’associació, la Dalila, va presentar al conferenciant, que era de Santa Coloma de Gramanet, que tenia un aspecte diguem-ne que força mes “europeu” que jo. A la Xerrada va venir a dir que una cosa eren les lleis i un altra la realitat i que ells, els ciutadans i ciutadanes musulmans, tenien menys drets que la resta de ciutadans de Catalunya, que si volen construir una mesquita que és el seu centre no només religiós tot són dificultats i que els creients d’altres religions no tenen les dificultats que tenen ells. Va demanar, una cosa que últimament ja he escoltat a mes llocs, que els imans s’han de formar aquí a Catalunya, a Espanya.

Ara no tenen on formar-se i el resultat és que venen de molt lluny, amb costums molt diferents als d’aquí, ni tan sols saben parlar castellà ni català, i tarden molt, si és que ho fan, en adaptar-se al país.

Un altra cosa que vaig entendre i que també he escoltat últimament a mes llocs és que els imans haurien de tenir una remuneració, des de l’administració, com d’una manera o altra tenen els d’altres confessions religioses.

En acabar la conferència va haver un torn de preguntes i intervencions. Entre d’altres la meva que els hi vaig demanar que no es tanquessin i que es fiquessin a les associacions de pares, a les de veïns, als clubs esportius, als comitès d’empresa, etc. per defensar els interessos, no només de la seva comunitat, també de la resta de ciutadans i ciutadanes amb qui conviuen, perquè aquesta seria la manera per a que la resta de la societat els acceptéssim millor, perquè els coneixeríem millor

Acabada la conferència i debat, va haver una degustació de dolços marroquins i de te a la menta. Un moment adequat per xerrar amb un i amb un altre, mentre nens i nenes corrien pel mig.

Hi havia un noi que si ho volies t’escrivia amb caràcters aràbics el nom, cosa que em va sobtar força i ho vaig comentar amb  algun d’ells, fins que vaig pensar que per ells era la cosa mes normal del món, han de fer el contrari contínuament.

Abans d’acomiadar-me vaig tornar a parlar amb el conferenciant a qui li vaig dir que a mes de les mesquites hi ha moltes mes coses i em va contestar que per molts d’ells era el centre de la seva activitat, sobretot els dies festius, com per molts de nosaltres eren els centres comercials, una resposta que dona per pensar molt.

Vaig sortir pensant que ens caldrà esforç per ambdues parts per entendre’ns, tot i que cal dir que els nens i les nenes, fills de magrebins, que corrien pel centre cívic, parlaven en àrab amb els seus pares, però també parlaven en castellà i amb català, amb nens i nenes amb qui jugaven, com si fossin de tota la vida.
                             
Joan RUIZ I CARBONELL
Diputat a Corts per Tarragona