Del penya-segat estant

No es tracta d'una novel·la, es tracta del reportatge amb que vaig trobar-me Dijous Sant tot practicant el menys noble esport del zapping no recordo exactament en quin canal de televisió. Era un programa de divulgació sobre el Sant Sepulcre. Un dels llocs més sagrats del cristianisme, situat en un dels extrems de la Via Dolorosa que, no és pas un carrer sinó un itinerari a través de la part anomenada Vella de la ciutat.  

Va ser un programa estrany i certament inesperat. Suposo que visitar Jarusalem ha de ser espectacular i a l'església del Sepulcre cal arribar-hi poc abans de l'hora de tancar per poder veure la processó vespertina dels germans franciscans entonant cants llatins, si bé caldria anar en compte doncs cal sortir-ne corrents i de pressa per no quedar-se tancat a l'interior tota la nit.

Abans de tancar, els policies àrabs, responsables de la vigilancia de la zona, agafen els seus estris d'un banc de pedra vora l'entrada i surten. Tot seguit apareixen un franciscà, un pope ortodox grec i un sacerdot armeni que segons sembla, mentre vigilen com es tanca la porta, no es parlen, es miren ben justet de reüll i si ho fan és amb una certa hostilitat.

Llavors arriben pel carrer dos homes, agafen una escala de fusta que els policies han tret de l'església abans de tancar i la recolzen sobre la porta. Llavors un dona una clau vella a l'altra per poder tancar el pany que es troba a una alçada impossible sense escala.

Tancada la porta per fora, es torna la clau a qui l'ha portada, s'obre un forat per on tot just passa l'escala i aquesta es queda dins el lloc sagrat fins el dia següent que es repetirà la mateixa escena per obrir novament la porta.

Resulta curiós, els qui es queden dins actuen com a innocents sentinelles de la nit, doncs no poden sortir però tampoc pot entrar ningú, aparentment, sense l'escala i aquesta és estrictament vigilada pel pope, l'armeni i el franciscà.

Per acabar-ho d'adobar, falta un detall, l'home que te la clau i el que físicament obre la porta, són àrabs. El qui la guarda és un Nuseibah membre d'una de les més antigues famílies àrabs vinguda de la Meca amb el Califa Omar el segle VII, és a dir un musulmà soca-rel que passa la custòdia de la clau de pares a fills pels segles dels segles. Qui obre el pany també és àrab, però d'una nissaga menor, doncs ha de pujar a l'escala per obrir o tancar i això és considerat una feina de risc que no pot dur a terme un Nuseibah.

Aquesta situació no és fàcil d'entendre però com tot, té una explicació, aparentment raonable. Vist l'antagonisme irreconciliable entre les tres faccions cristianes, sembla que un dels califes no es va atrevir a donar les claus del lloc a cap d'ells per por als enfrontaments i va adoptar una solució salomònica, oferint-la a una família ferventment musulmana, amb l'obligació de venir cada matinada i cada vespre al lloc més sagrat del cristianisme. 

Antigament la situació era encara mes complexa, doncs hi havia un règim de multipropietat, per exemple, l'església cristiana Etíop tenia dins el complex del Sant Sepulcre la capella de la Columna dels Improperis, també hi havia els coptes egipcis i els jacobites siris, entre altres, a qui han deixat un petit reducte sagrat. L'explicació és força simple, en temps de l'ocupaciò Otomana moltes esglésies no pogueren fer front als impostos establerts pels turcs i fou el moment en que es va produir la concentració de la propietat en mans de les esglésies Catòlica Romana, Ortodoxa Grega i Ortodoxa Armènia. 

No s'ha de caure en un economicisme estricte, seria simplificar excessivament la realitat, però una bona part dels enfrontaments entre les diferents confessions no sempre té a veure amb qüestions de fe, doctrina o litúrgia sinó més aviat en afers molt més mundans.

Això explica en certa manera una situació de guerra suspesa però latent i aquesta cerimònia il·lustra a la perfecció bona part de les guerres anomenades de religió, les actituds, les mirades, els comportaments. Entendre el repartiment de poder a l'església del Sant Sepulcre pot ajudar a treure una mica l'entrellat de la política a l'Orient Mitjà, es tracta d'un teixit sumamanet complex de relacions i dependències però sortosament, en el cas de l'església del Sant Sepulcre la guerra entre les diferents esglésies cristianes es veu aturada per la igualtat de forçes nocturnes al seu interior.