Dijous, Novembre 10, 2011
Els símbols que no faltin, però la identitat "dai-gual"
10 Nov 2011
Em fastiguegen els símbols. Identificar una identitat, un fet, amb una etiqueta té la seva utilitat, però és una acció tan manipulable que l'única garantia que ofereix és la voluntat d'oferir una aparença. I el baix grau de coneixement sobre el significat de cada símbol també ocasiona interpretacions errònies sobre la identitat representada per una etiqueta/símbol.
Em fastiguegen, en particular, els símbols nacionalistes: senyeres als balcons, a la carrosseria del cotxe, a la roba, etcètera. En el cas de Catalunya, una ubiqüitat només justificada per la necessitat reïvindicativa, resultat de la manca de reconeixement del fet nacional i àdhuc la negació del mateix.
Tot sovint, la situació obliga: festa major, diada nacional, etc. I jo em nego a participar en la farsa, tot comprovant que darrera la massiva manifestació simbòlica hi ha un gran buit identitari: una gran massa de patriotes que, en tota la seva vida, no han trobat un moment per a adonar-se que diuen "dai-gual", un mot que acabarà apareixent al diccionari normatiu català perquè la llengua és viva i la fa el poble. Ni s'adonen, tampoc, de la contradicció entre el que prediquen i l'origen d'aquest curiós morfema.
