Calaix de Sastre

ENRUNES

 Quan de les violetes s'acaba la flaire

i de la vida floreixen els crisantems.

Quan a la suau llum de la vesprada

s'enrunes els grossos murs d'eixa presó

i es trenquen les cadenes dels perjudicis,

es percep del món una altre visió.

Quan la nau ja navega aigües foscanes

i l'estela de la vida es perd més enllà.

Quan es foragiten del cor les rancúnies 

i odis i enveiges ja no hi seran demà,

si som capaços d'emplenar les llacunes

el pes de l'existencia no ens ofegarà.

Quan les altes torres s'enderroquen

i notes que tot es foc d'encenalls, perdut.

Quan els vistosos castells de cartes s'abaten

i de la vida, tan sols queda un buf,

unba pregunta em mertelleja la ment,

sap dir-me algú, per què em viscut ? 

Josep M. Barenys i Barenys

Castellvell del Camp, març de 2007